La Rereguarda i la Intervenció Estrangera a la Guerra Civil

La rereguarda del bàndol insurrecte

A la zona insurrecta, la mort del general José Sanjurjo, el 20 de juliol de 1936, va deixar els revoltats sense un cap visible. La necessitat d'un comandament va portar els generals insurgents a proclamar Francisco Franco cap de l'Estat i generalíssim dels exèrcits. La primera mesura de Franco fou la creació d'una Junta Tècnica de l'Estat.

La violència i la repressió a la rereguarda

A la zona republicana, la repressió es va caracteritzar per un profund anticlericalisme. En el conjunt d'Espanya, van perdre la vida a causa de la violència política a la rereguarda més de 130.000 persones.

A la zona republicana, tothom que fos sospitós de donar suport a la revolta militar o de simpatitzar-hi va patir una persecució sovint irracional. Des del punt de vista polític era injustificable. Es va culpar sovint els «incontrolats» dels assassinats i els incendis d'edificis religiosos. Durant tota la guerra la pràctica religiosa va ser prohibida, encara que s'esdevenia clandestinament. A partir de desembre de 1936, des dels òrgans de premsa de la CNT i del POUM es van fer crides per evitar els assassinats, però la repressió i la violència civil van continuar.

En la zona insurrecta també es va viure en un cert clima de terror, de vegades més accentuat que en la zona republicana, amb la circumstància agreujant que, mentre va durar la guerra, cap veu, ni tan sols la de la jerarquia catòlica, no es va aixecar contra la repressió, que es va dur a terme de manera sistemàtica seguint les ordres de les autoritats militars.

Les trajectòries polítiques

A la rereguarda republicana

Les derrotes republicanes dels primers mesos van evidenciar la necessitat de formar un govern central d'unitat, de retornar a l'autoritat institucional republicana i de crear un exèrcit regular que substituís les columnes de milicians. José Giral va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Francisco Largo Caballero, el qual va governar des del setembre de 1936 fins al maig de 1937. Va formar un govern d'unitat integrat per socialistes, sindicalistes, republicans, comunistes i dos nacionalistes, un d'Esquerra Republicana de Catalunya i un altre del Partit Nacionalista Basc.

El govern de Largo Caballero va anar recuperant lentament els poders de l'Estat: van desaparèixer progressivament gairebé totes les juntes i tots els comitès, es van reprendre les reunions de les Corts, i les atribucions governatives van passar de nou al govern central. Però la marxa de la guerra provocà molts enfrontaments, sobretot arran de la posició dels comunistes, que discrepaven d'algunes decisions de Largo Caballero i de la seva manera de dirigir el conflicte.

La crisi política a la rereguarda republicana es va precipitar, però, arran dels Fets de Maig de 1937 a Barcelona. Del 2 al 7 de maig va tenir lloc un enfrontament armat a la ciutat entre les forces anarcosindicalistes i el POUM, d'una banda, i les forces d'ordre públic de la Generalitat i militants del PSUC i de la UGT, de l'altra.

El 2 de maig, Artemi Aiguader va ordenar l'ocupació de l'edifici de la Telefònica, controlat per la CNT, a fi de limitar el poder dels anarquistes. Va durar sis dies i Barcelona es va omplir de barricades i hi hagué enfrontaments armats que van causar més de 500 morts. Aquests fets van suposar la supressió de les competències sobre seguretat de la Generalitat en favor del govern de la República.

Els comunistes van precipitar la crisi del govern central i van posar com a condicions per continuar col·laborant, entre d'altres, la dissolució del POUM i la renúncia de Largo Caballero al ministeri de la Guerra. Largo Caballero s'hi va negar i Azaña el va destituir i va encarregar la formació d'un nou govern a Juan Negrín.

Juan Negrín va orientar la seva política a resistir a ultrança, a enfortir l'Estat i a potenciar un exèrcit popular amb l'ajut d'Indalecio Prieto, ministre de la Guerra, i del general Vicente Rojo, nou cap de l'Estat Major Central. La seva política es plasmà en un programa, anomenat 13 punts, amb què pretenia temptejar la possibilitat d'un armistici, però Franco hi va respondre amb l'exigència de la rendició incondicional.

A la rereguarda insurrecta

Ningú no discutia la primacia militar de Francisco Franco, però en el terreny polític hi havia discrepàncies difícils de conciliar entre la Falange Española y de las JONS i la Comunió Tradicionalista. El fet més greu va ser un enfrontament a trets entre faccions de falangistes, que va causar diversos morts. Franco reaccionà, i el 19 d'abril promulgà un decret d'unificació, segons el qual es creava un partit únic a l'estil feixista, la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS), al qual se sotmetien la CEDA i els grups monàrquics. Franco tancava el cercle del seu poder absolut: generalíssim de l'exèrcit, cap de l'Estat i del govern i cap d'un partit polític únic. D'aquesta manera, quedaven establerts els suports ideològics del que més tard seria el franquisme.

Els estats europeus davant la Guerra Civil

La Guerra Civil espanyola va esclatar en un món convuls caracteritzat per un cert descrèdit de la llibertat i per la creixent polarització entre els règims dictatorials de molts països: el feixisme italià i el nazisme alemany d'una banda i, de l'altra, el règim comunista soviètic regit per la dictadura personal de Stalin.

El comitè de no-intervenció

La República esperava l'ajut de França mentre que els insurrectes el demanaven a l'Alemanya nazi i a la Itàlia feixista. L'amenaça que una intervenció d'alguna de les potències europees trenqués el delicat equilibri internacional entre les democràcies i les dictadures va dur a França a demanar un acord europeu que impedís qualsevol tipus d'ajut a cap dels dos bàndols. L'agost de 1936 es va constituir formalment el Comitè Europeu de No-intervenció en la guerra d'Espanya. Es tractava d'un organisme que havia de vetllar perquè es complissin els acords i evitar que s'exportés material de guerra a la península Ibèrica. Va perjudicar la República, ja que tant Alemanya com Itàlia van incomplir el tractat i van ajudar sense cap escrúpol els insurrectes amb ajut material i humà.

La intervenció d'Alemanya i Itàlia

Aquesta intervenció a favor dels insurrectes va començar ja el juliol de 1936, amb l'enviament al Marroc de nou bombarders italians i vint avions de transport alemanys. Alemanya va enviar la Legió Cóndor, un grup d'avions de combat que va donar la supremacia aèria als insurrectes. Itàlia va enviar un contingent de soldats a començament de l'any 1937 que va arribar a sumar 49.000 homes, i va ser conegut amb el nom de Corpo Truppe Volontarie. La intervenció d'Alemanya i Itàlia va començar quan els dos països van atorgar el reconeixement diplomàtic al govern de Franco. Va permetre als insurrectes disposar del domini de l'aire i els va garantir el proveïment permanent de material de guerra modern i abundant. La decisió de Hitler i Mussolini d'ajudar els insurrectes va motivar la inhibició britànica i francesa respecte de la República.

L'ajut soviètic a la República

Stalin va decidir ajudar la República amb material de guerra. Va contrarestar al començament l'ajut d'Itàlia i d'Alemanya i fins i tot va donar una certa hegemonia aèria a la República gràcies a la velocitat que assolien els avions de caça. Aquest ajut va tenir dues contrapartides: en primer lloc, la República va haver de dipositar, com a garantia de les futures compres, l'or del Banc d'Espanya a Moscou; i d'una altra, l'ajut es canalitzava a través del Partit Comunista i dels nombrosos assessors soviètics que van arribar a la zona republicana.