Resum mort de dama per capítols

 TRAJECTÒRIA LITERARIA
a) JOVENTUT: ANYS D’APRENENTATGE. Començà molt jove l'activitat literària amb col laboracions a diaris i revistes ("Mirador", "La Rambla", "La Publicitat", etc) · i novel·les de tipus psicològic (Sóc una dona honrada?, 1932; Del que hom no pot fugir, 1934; Un dia de la vida d'un home, 1934; Crim, 1936), producció que després rebutjà en bloc, a excepció d'Aloma (1938, premi Crexells 1937), novel·la ja plenament reeixida. En aquesta obra s'apunten ja algunes constants de tota la seva producció: temàtica essencialment femenina, protagonitzada per una noia, i acció centrada en unes relacions amoroses, expressada en forma poètica i a la vegada simbòlica. En aquesta obra ja s’apunta la idea de la infantesa com a somni i felicitat i la maduresa com a realitat i desencís, temes que desenvoluparà en l’obra posteriors.
b) LA MADURESA: EL DESARRELAMENT. Trencada la seva carrera per la guerra civil, en acabar-se aquesta s'exilià (París, Bordeus i Ginebra). Participà als Jocs Florals de la Llengua Catalana i fou nomenada mestra en gai saber el 1949. La seva primera obra de l'exili, Vint-i-dos contes (premi Víctor Català 1957), no aparegué fins el 1958; representa un lògic moment de crisi en la seva producció. És un reflex de les experiències humanes, del pas del temps i, sobretot, de les relacions amoroses frustrades. Després, publicà la peça clau de la seva narrativa, La plaça del Diamant (1962), novel·la alhora psicològica, històrica i simbòlica. És la història d’una opressió i d’un alliberament i tracta sobre l’existència l’amor i la mort. Tornen a parèixer els temes de les obres anteriors: relacions sexuals insatisfactòries, mort, pas del temps, pessimisme. Destaca la seva tècnica d’”escriptura parlada” i un llenguatge poètic i simbòlic (coloms, llagostes, caragol...). Després publicà El carrer de les Camèlies (1966), premi Sant Jordi, i Jardí vora el mar (1967). La primera, aconsegueix tots els premis que no aconseguí La plaça del diamant. Els temes de les obres anteriors són portats a l’extrem: soledat i marginació.
c) LA VELLESA : LA MORT I EL MITE. Ara bé, si totes aquestes novel·les poden denominar-se realistes, amb La meva Cristina i altres contes (1967) evolucionà vers una narració fantàstica o, més concretament, mítica. Efectivament, aquesta obra s'insereix plenament en un món d'arrels mítiques que fins ara no passava d'ésser una insinuació en la seva producció. Apareix un món misteriós amb presència del tema de la metamorfosi. En el món mític, lligat a l’inconscient, no hi ha fronteres entre la vida i la mort, el real i l’irreal. Mirall trencat (1974) és la culminació d'aquesta evolució, car es tracta d'una novel·la psicològica encara, però ja mítica, en la qual els personatges principals d'aquest gran roman fresque assoleixen la immortalitat. És una novel·la llarga i complexa, tancada i desolada, que narra la història i destrucció d’una família. El record assoleix un lloc
destacat en ella, així com els síbols de l’aigua, del jardí i del mirall.
d) L’ALTRA BANDA DEL MIRALL. El 1979 publicà Tots els contes, que incloïa el recull Semblava de seda i altres contes (1978), i el 1980 les proses Viatges i flors, premi Crítica Serra d'Or i premi Ciutat de Barcelona. En la seva novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... (1980), premi Crítica Serra d'Or, s'accentua encara més el caràcter mític i simbolista. Pòstumament es publicaren dues novel·les més, la inacabada La mort i la primavera (1986), també premi Crítica Serra d'Or, on l'autora reflecteix tot el seu univers mental; és una obra sobre la mort i el Renaixement, plena de símbols inconscients i posseeix una gran riquesa de llenguatge, i Isabel I María (1991). El 1980 fou guardonada amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

 LA POESIA
Fou el gènere més important i va adquirir un valor simbòlic de resistència cultural i lingüística durant la postguerra. Durant aquesta època varen coincidir diverses generacions: els autors ja consagrats d’abans de la guerra (Carles Riba, J.V. Foix), els qui tot just havien començat als 30 (Pere Quart) i els que nasqueren en plena postguerra (Joan Brossa). La poesia va respondre a les diferents realitats amb què es van haver d’enfrontar els autors: el silenci imposat (anys 40 i 50) i la censura atenuada (anys 60). Entremig d’aquests dos períodes, trobem els dos poetes més importants de la postguerra: Salvador Espriu i Pere Quart.
Tot i participar de la temàtica angoixosa, metafísica i religiosa dels poetes dels anys 40 i 50, les obres respectives deixen veure un canvi d’orientació; la preocupació existencial davant la vida i la mort pren una dimensió col·lectiva, cívica i social.
Encara que un i altre poeta presenten moltes diferències pel que fa a l’estil, plantegen les mateixes preocupacions: la sensació de sentir-se estrany en el país propi, bé pels canvis soferts després de la guerra (Salvador Espriu), bé per tronar-hi després d’uns quants anys de viure a l’exili (Pere Quart). L’obra de tots dos va influir fortament en la poesia realista i social dels anys 60.
CORRENTS POÈTICS
Poesia postsimbolista: es recupera la “poesia pura” d’abans de la guerra (perfecció formal i allunyament de la realitat) però de li incorpora la humanització del contingut a causa del context històric viscut. Els temes són la mort, el destí personal i col·lectiu, l’exili o l’enyorança de la pàtria. Predominen els símbols i mites. Destaquen Carles Riba amb Elegies de Bierville i Josep Carner amb Nabí.
Poesia d’avantguarda i experimental: es recupera la poesia d’avantguarda d’abans de la guerra. Es centra en l’experimentació formal, combinant el llenguatge amb les imatges. Dins aquest corrent trobem J.V. Foix amb Sol, i de dol i Joan Brossa.
Poesia realista: apareix a finals dels 50 com a reacció de la poesia simbolista amb Pere Quart (Vacances pagades)com a principal representant. Es caracteritza per:

Presència de la realitat històrica.  Expressió sentiments i ideals col·lectius.  Denúncia d’injustícies socials i manca de llibertat.
 Llenguatge senzill, viu i directe

 LLORENÇ VILLALONGA (Palma 1897-1980) : VIDA I TRAJECTÒRIA LITERÀRIA .
Villalonga tria la carrera de medicina, professió arrelada dins la família de la mare, Joana Pons Marquès, de Maó, en oberta oposició al pare, Miquel Villalonga Muntaner, militar de professió. La vida i l'obra del polèmic escriptor mallorquí Llorenç Villalonga Pons mostren tres etapes prou diferenciades, i sovint contradictòries, que mereixen ésser contemplades separadament.
1) SÀTIRA COSTUMISTA. L'escriptor col·labora a El Día de Palma. El 1925, descobrirà l'obra de Marcel Proust, tan decisiva dins la narrativa villalonguiana. Publica la seva primera novel·la Mort de dama(1931) en català, un fet que l'enemistà amb el món dels regionalistes i sobretot amb els autors de l'Escola Mallorquina. Villalonga elabora, al voltant de l'agonia d'una aristòcrata ciutadana, l'acta notarial de l'enfonsament d'una Mallorca que mor amb ella. L’obra planteja el dualisme representat per dona Obdúlia Montcada i dona María Antònia, la baronessa de Bearn; vulgar, la primera; discreta i elegant, paradigma d'una vella cultura, la segona. També sorgeixen, al voltant de l'agonia de dona Obdúlia, altres personatges típics del món illenc: Aina Cohen, la poetessa xueta i reprimida en la qual l'autor volgué satiritzar l'Escola Mallorquina, els poetes noucentistes de l'illa; el marquès de Collera, adornat amb totes les incompetències del polític mallorquí de la Restauració, els estrangers. Amb aquests personatges, Villalonga elabora una sàtira de la vida mallorquina dels anys vint. Sàtira i esperpent ofensius que no li foren perdonats. Més tard, la Guerra Civil emmarca el pas transitori del novel·lista pel feixisme.
2)L’ELEGIA D’UN MÓN PERDUT. Pocs mesos després de la guerra, es casa amb una parenta llunyana, rica i plena de seny. Aquesta uníó —un matrimoni de conveniència— tanca la porta del temps de joventut i d'aventura. La sàtira s'esborra i comença l'elegia amb la llarga elaboració del mite de Bearn. La nova etapa (1939-1961) és propícia per al record. La memòria en serà el motor i l'eix central, mentre esmerça tota la seva capacitat creativa en el treball d'escriure unes vastes memòries personals i del seu entorn. En aquesta nova direcció, el guia un referent proustià que diu: "No hi ha més paradisos que els paradisos perduts." Redacta Bearn o la sala de les nines, en català, entre el 1952 i el 1954. La novel·la, veritable obra mestra de la seva producció, inicialment no tingué sort. Menystinguda a dos concursos literaris, es publicà el 1956 en curt tiratge sense cridar l'atenció de crítics ni de lectors. Més tard, en la versió catalana del 1961, aconseguí la projecció merescuda.
3)MEMÒRIA I PROFECIA. Alhora, dins els anys seixanta, s'iniciava la tercera etapa que abraçava fins al final de la vida activa del novel·lista. És una etapa dominada pel futur del món contemporani com a motiu central de reflexió, sense desaparèixer l’aspecte elegíac. Dins aquest període, entre les obres de temàtica autobiogràfica, cal destacar: Falses memòries de Salvador Orlan (1967) i, molt especialment, El misantrop (1972), on reconstrueix la seva experiència jovenívola d'estudiant a Saragossa. Tanmateix, al final, l'èxit l'acompanyà. Andrea Víctrix (1974) obtingué el Premi Josep Pla 1973. És una novel·la de ciència-ficció, una paràbola profètica sobre el destí de la civilització occidental: consumisme, progrés tecnològic que complica la vida.

JOSEP PLA (Palafrugell 1897-Llofriu 1981).
Josep Pla és l’autor del s.XX que més controvèrsies polítiques ha suscitat, i és potser, alhora, aquell de qui manco ha estat discutida la vàlua com a prosista i cronista de la realitat quotidiana que l’envoltava. Des de molt jove s’incorporà al periodisme, que practicà tota la seva vida, tant en llengua catalana com castellana. Podem dir que el Pla “periodista” tant el trobam en els seus articles per a la premsa com en els llibres de tota mena: una mateixa curiositat pels fets reals i el convenciment que han de ser narrats amb un llenguatge planer, de crònica, impregnen tots els seus papers. Al mateix temps que es dedicava al periodisme, Pla anava escrivint notícies, “prenia apunts del natural” com solen fer els pintors, i es lliurava a la lenta i feixuga redacció dels seus llibres de viatges i opinions. Després de la segona Guerra Mundial, definitivament arrelat al seu mas de Llofriu, Pla es dedicà quasi exclusivament a escriure. Els viatges que va fer no foren sinó un pretext per escriure. Pla és un autor molt difícil d’encabir en cap escola o moviment literari. El caracteritza una tendència al Realisme, i farà seva la màxima citada per Stendhal: la literatura ha de ser la reproducció exacta, quasi una memòria notarial -no nostàgica, com la de Proust- de tot allò que s’esdevé davant els nostres ulls. Un temperament observador i atent, lligat amb una actitud escèptica respecte les coses
relacionades amb l’ésser humà, fan de Pla un narrador precís i exacte i, alhora, amb tocs d’ironia o distanciament. Amb un estil diàfan de frases curtes i sentències contundents i amb un domini total de l’adjectivació, Pla ha deixat desenes de volums en els quals podem llegir la petita història catalana. De
la seva extensa obra, cal destacar: El carrer estret (1952), presentat al pròleg com a resultat de l’experiment de passar el mirall stendhalià “per una petita població del país”, repassa tipus, situacions i comportaments representatius de la grisor i la mediocritat de l’existència humana; la sèrie Homenots, en la qual ens són descrites les vides i les circumstàncies històriques de personatges importants dels s.XX ( Pompeu Fabra, Francesc de Borja Moll, etc)