La Revolució Espanyola de 1868

Sevilla, Màlaga, Almeria i Cartagena, moltes altres ciutats es van sumar a la revolta.

Les forces lleials a Isabel II s'organitzen, i un exèrcit al comandament del marquès de Novaliches s'enfronta als revolucionaris que des del sud marxaven cap a Madrid. En el pont d'Alcolea, prop de Còrdova, es lliura una batalla (27 de setembre), en què l'habilitat de Serrano va decantar la victòria del costat revolucionari. El camí feia Madrid quedava lliure i la reina, de vacances a Sant Sebastià inicia l'exili rumb a França.

La monarquia d'Isabel II s'havia desintegrat sense resistència i a primers d'octubre es forma un Govern provisional presidit pel general Serrano, i format per Prim a la cartera de Guerra, Topete a Marina, Ruiz Zorrilla a Foment i Sagasta a Governació. La primera tasca és eliminar la dualitat de poders provocada per l'existència de les Juntes revolucionàries locals.

Per aconseguir el seu propòsit, Serrano va haver de fer una sèrie de concessions als demòcrates: sufragi universal masculí, llibertat de premsa i associacions i institució del jurat. Els demòcrates van acceptar la composició del Govern amb progressistes i unionistes i es van mostrar d'acord amb la solució d'una Monarquia democràtica. No obstant això, aquest punt va dividir als demòcrates, una part del Partit Demòcrata, Els cimbrios, havien acceptat el sistema monàrquic, però els que s'oposaven al pacte amb el Govern van formar el partit Republicà, entre els quals, el corrent federalista de Pi i Margall tenia gran suport a les províncies, on les Juntes s'havien mostrat anticentralistes. Aquest anticentralsimo estava alimentat pel descontentament econòmic i pel desengany davant el Govern provisional per la seva postura antirevolucionària, quan curiosament s'havia basat en aquesta força per fer caure Isabel II.

Qui eren els integrants d'aquestes Juntes? Encara que sense tenir estudis precisos sobre la seva composició, sabem que ni el baix poble ni les classes benestants formaven part d'elles. A Andalusia els elements revolucionaris eren una classe mitjana urbana formada per advocats, comerciants i fins banquers, i tots tenien en comú un fort anticlericalisme contra una Església que havia estat el pilar més sòlid de l'uniformisme polític. Resultat d'aquesta actitud va ser l'expulsió dels jesuïtes i els atacs a les esglésies i monuments religiosos. Hi va haver propostes de la separació Església-Estat, rebutjades per ser massa radicals.

A Barcelona la direcció estava en mans de polítics professionals, amb presència d'alguns obrers (cosa que no succeeix a Madrid ni a Andalusia). Aquesta estreta relació procedia de les dècades anteriors a la Revolució.

A València la Junta no representava cap perill per al Govern, els demòcrates eren una minoria, i el seu president era progressista, que un cop nomenat governador de la província, la Junta es va dissoldre.

Per a la dissolució de les Juntes, el principal problema eren els Voluntaris de la Llibertat, milícies populars, armades arran del triomf de la Revolució, i que, propietaris de carrer, eren una mena de vetlladors de l'ordre revolucionari. L'acció empresa per Prim signant un decret per a la seva reorganització, però el propòsit era la seva dissolució, va acabar amb les milícies, no sense abans sufocar algunes resistències a Cadis i Màlaga. Aquesta dissolució va fer més fàcil la desaparició de les Juntes, i el Govern quedava amb les mans lliures per convocar unes Corts constituents que donessin forma legal al sistema sortit de la Revolució.