El món rural i la societat urbana a Espanya al segle XX

El món rural

Espanya: Lentitud del procés industrialitzador degut a que el món rural mantingués una presència important en la vida econòmica i social del 1r terç del segle XX.

Cat: A conseqüència d’una superior industrialització i creixement urbà, la pagesia va tenir un menor pes i es va produir un descens de la població activa agrària que al 1930 s’havia reduït al 27,2%.

Malgrat la modernització de l’economia, la societat espanyola considerava el patrimoni rústic com una font de riquesa i un senyal de prestigi social.

Els grans propietaris agraris eren l'antiga oligarquia, que no va desaparèixer amb el procés industrialitzador i va ampliar el seu patrimoni amb la compra de terres.

A la Manxa, Andalusia i Extremadura, l'oligarquia agrària controlava grans extensions de terra i acostumava a tenir una actitud absentista, vivia a les ciutats i només es preocupava de cobrar les rendes.

A Castella i Lleó, Aragó, Catalunya i País Valencià hi predominaven les propietats petites i mitjanes.

En general, els propietaris agraris tenien una gran influència social i entre ells es reclutava part del personal polític i de l'administració pública.

La pagesia espanyola va patir una reducció considerable tot i que encara representava un percentatge superior a les societats europees més industrialitzades.

Dins d'aquest grup social hi havia diferències notables segons la seva relació amb la possessió de la terra: propietaris (mitjans i petits), arrendataris (en condicions molt diverses) i jornalers.

La situació dels pagesos depenia de les formes de propietat existents en les diferents regions d'Espanya.

A Galícia eren freqüents els sots-arrendaments dels propietaris, cosa que dificultava la rendibilitat del minifundi.

A Extremadura i Andalusia hi predominava el latifundisme que comportava la presència massiva de jornalers en condicions laborals molt precàries.

A Catalunya els pagesos gaudien d'una propietat mitjana i d'uns contractes d'arrendament estables, cosa que afavoria la millora agrícola.

El fenomen d'aquest període són les cooperatives agràries catalanes, que tenien com a objectiu promoure un associacionisme dels pagesos per facilitar l'emmagatzematge de vi i oli a més de la comercialització als mercats urbans o a l'estranger.

La societat urbana

L'èxode rural i el creixement de les ciutats augmenten el pes i la influència social de les classes urbanes (burguesia, classe mitjana i proletariat).

Amb els nous hàbits i valors socials va significar la irrupció de l'anomenada societat de masses.

A les grans urbs, l'estratificació social es percebia en la segregació per barris, diferents associacions lúdiques i culturals i pràctiques d'oci.

A Espanya, la burgesia industrial era relativament escassa i estava integrada bàsicament per industrials tèxtils catalans i siderúrgics bascos.

El desenvolupament econòmic del primer terç del segle XX va fer créixer la importància d'aquest grup i va consolidar una burgesia financera que va augmentar el seu pes amb la consolidació dels nous negocis.

Els grups socials vinculats a la indústria i les finances es van integrar a les classes altes.

Així, molts burguesos enriquits amb els beneficis extraordinaris obtinguts arran de la gran guerra es van anar fusionant progressivament amb la vella aristocràcia de sang.

El desenvolupament comercial, financer i administratiu comporta el sorgiment de les classes mitjanes, formades per persones que treballaven en el comerç, l'administració o la banca, i formada també pels qui exercien professions liberals com metges, advocats, professors.

A Catalunya, el pes de les classes mitjanes era més important que en altres societats occidentals.

Aquest sector constituïa l'element principal de la societat industrial moderna.

Els obrers industrials eren el gruix de les classes populars urbanes.