Sant Jordi: El Camí Cap a l'Amor Propi i l'Autoacceptació

La meva admiració per Sant Jordi i la por interior

Sempre havia admirat Sant Jordi. No pel drac, ni per la princesa, sinó per la valentia. En ell veia un reflex d’allò que jo no era: forta, decidida, digna d’una llegenda. Jo, en canvi, havia passat la vida amagant-me darrere dels meus propis monstres, alimentant-los amb la por de no ser prou. En lloc de lluitar amb l'espasa, em deixava dominar pels meus dubtes i inseguretats, com si fos impossible aconseguir la pau interior.

El 23 d'abril: Un reflex de la meva desconnexió

Cada any, el 23 d’abril, passejava entre llibres i roses, regalant paraules boniques i afectes sincers. Però mentre veia la felicitat i l'alegria a les cares dels altres, em sentia desconnectada de mi mateixa. He estimat sense estimar-me, donant als altres el que jo no sabia donar-me a mi mateixa. Em delia per veure somriures, per sentir-me necessària, per sentir que el meu cor s’omplia amb l’amor que donava. Però en el silenci de la nit, al capvespre, quan tot es calmava, només quedava el buit d’una batalla mai lliurada: la de mirar-me al mirall i acceptar-me tal com sóc, amb totes les meves imperfeccions.

Un Sant Jordi diferent: El punt d'inflexió personal

Sempre em deia que un dia canviaria, que trobaria la manera de ser més forta, més segura, més digna de l'amor que donava. Però aquell any, alguna cosa es va moure dins meu. No volia continuar sent una cavallera sense espasa, una dona que lluita pels altres però oblida salvar-se. Així que aquell Sant Jordi vaig decidir que, per fi, donaria un pas endavant per mi mateixa.

La rosa vermella: Un gest d'amor propi i acceptació

Mentre passejava entre els estands de llibres i roses, vaig sentir una necessitat forta de comprar una rosa vermella. Una rosa no per regalar, sinó per regalar-me a mi mateixa. No per vanitat, sinó per recordar-me que també mereixia ser estimada, no només pels altres, sinó per mi mateixa. Aquell gest senzill va ser el meu primer pas cap a una nova manera de viure, una en què el meu propi benestar també importava.

La veritable lluita: Confiança i el camí cap a estimar-me

Vaig entendre que la meva lluita no es guanya en un sol dia, ni en una sola batalla. Potser no puc derrotar tots els dracs de cop, però sé que el primer pas és començar a entendre’m, acceptar-me i valorar-me com sóc. A vegades, la força no ve d’un gran acte de coratge, sinó d’aquell petit gest de tendresa amb què et tractes quan et mires al mirall.

Potser no ho he aconseguit tot, però vaig fer aquell pas. I això ja és un gran començament. Avui, al costat de les roses vermelles, vaig regalar-me a mi mateixa una altra cosa molt més important: la confiança per començar a estimar-me.