Santiago Rusiñol i Joan Maragall: Teatre i poesia modernista

Santiago Rusiñol: Teatre modernista

Obra: És la figura més important del teatre modernista en general i del simbolista en particular.

Trets literaris: Reflecteix perfectament les característiques de l’esteticisme i exemplifica de manera clara les relacions i les tensions entre l’intel·lectual i la societat burgesa. D’una banda s’acosta a les posicions regeneracionistes i adoptà una actitud crítica de denúncia de la realitat. D’una altra, abandonà el radicalisme antiburgès i comença a admetre una col·laboració entre l’artista i la societat.

Joan Maragall: Poesia modernista

Obra: Obre les portes de la literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment. La seva obra és un pont que demostra la progressió de la llengua literària des de Verdaguer fins a Carner.

Trets literaris: Destaca en el conreu de l’assaig amb finalitats doctrinals a nivell cultural i polític, de la traducció i sobretot de la poesia. Fou el creador de la teoria estètica de la “paraula viva” però en alguns aspectes se’l pot considerar un neo-romàntic, sobretot quan manifesta un respecte exagerat per les paraules “sagrades” sorgides de la febre creadora. Abandona la temàtica tòpica dels poetes florals i s’interessa per temes amorosos, civils o espirituals.

Programa literari del Realisme:

1. La raó és l’únic instrument vàlid per copsar la realitat i, en conseqüència, reacciona contra la sensibilitat, intuïció, somni, idealisme i altres elements propis del romanticisme.
2. Anàlisi de la realitat des d’un punt de vista global i objectiu en tots els aspectes els quals passaran a integrar-se en la caracterització dels personatges, ambients i episodis que explica.
3. L’objectivitat que es proposa implica la descripció dels aspectes positius, però també negatius, de la societat, per tant hi és ben present un component de crítica social, que necessàriament comporta l’establiment d’un judici de valor o d’existència d’una dimensió moral en l’obra.
4. Aprofundiment en la psicologia dels personatges: ja no són herois sinó individus complexos sotmesos a la pressió de l’entorn i en constant evolució.
5. Ús d’un llenguatge natural i objectiu. L’expressió és en 3ª persona per tal d’oferir neutralitat i sol haver-hi una descripció minuciosa dels fets i la narració és versemblant.