El sector agrari i la població rural a Espanya: canvis i reptes

La població rural

El descens de la població activa agrària a Espanya s'inicia amb força en els anys cinquanta del segle XX i arriba al seu màxim en les dues dècades següents. El camp espanyol perd actius, que s'incorporen als mercats laborals de les ciutats espanyoles i de diversos països europeus. La població activa agrària suposa en l'actualitat menys d'un 6%.

També és important el sector terciari, però no només turístic sinó també direccional, i el desenvolupament de la indústria és el que explica l'escassa població activa agrària.

Les zones rurals tendeixen progressivament a l'abandonament. A més, es tracta d'una població marcada per l'envelliment i per la masculinització: les dones abandonen els pobles i el camp.

Les explotacions agràries

El nombre d'explotacions agràries a Espanya va disminuint de manera sistemàtica, i actualment es troba per sota del milió d'explotacions. Les explotacions agràries espanyoles sumen, de mitjana, 24 hectàrees, molt per sobre de la mida mitjana a la Unió Europea.

Aquest procés de concentració i creixement de la superfície mitjana de les explotacions agràries es produeix especialment a partir dels anys 1980. Encara subsisteixen avui diferències històriques: on predomina el latifundisme (Andalusia) i altres on perdura el minifundisme (Galícia, Comunitat Valenciana).

Les explotacions agràries d'aquestes àrees es destinen principalment al cereal de secà, l'olivera, la vinya i la ramaderia. En les àrees on predominen les petites propietats, encara que l'explotació sigui intensiva, la seva rendibilitat sol ser baixa, units a la ramaderia, principalment al nord. Les polítiques de concentració parcel·lària emprengudes a partir dels anys 1950 tenien com a objectiu eliminar en part els elements negatius del minifundi, però en algunes zones gairebé no van tenir gran repercussió.

Tècniques i sistemes agraris

Durant els últims 50 anys, l'agricultura espanyola va experimentar una intensa transformació que va possibilitar la intensificació de la producció i l'augment dels rendiments.

Les principals transformacions van ser:

• a) Mecanització: s'incrementa el nombre i la varietat de màquines utilitzades en les tasques agràries.
• b) Especialització de la producció: s'aprofitaran aquells cultius que tinguin major productivitat i es desestimaran la resta. Es substituirà el policultiu pel monocultiu.
• c) Ús de llavors seleccionades i de cultius transgènics amb la idea d'augmentar les collites treballant la mateixa extensió de terres.
• d) Potenciació de l'ús d'adobs i fitosanitaris. Possibiliten incrementar els rendiments i combatre les plagues.
• e) Es van desenvolupar diferents pràctiques per minimitzar els efectes dels condicionants naturals: l'extensió d'hivernacles, els aterrassaments i els cultius hidropònics.
• f) Ampliació dels regadius. El regadiu consisteix a aportar als cultius més aigua que la procedent de les precipitacions. Per inundació, per aspersió i per degoteig. Les terres regades són altament productives.
• g) Millora de la formació dels pagesos. Permet als treballadors del sector agrari estar al dia de les noves tècniques i ser més eficients.

Estructura ramadera

No van ser menors els canvis que es van produir en la ramaderia després dels Plans d'Estabilització i de l'entrada del país en un ràpid procés de desenvolupament industrial.

Fins a finals dels anys 1950, la ramaderia espanyola estava caracteritzada per:

• a) Tenia una naturalesa extensiva.
• b) Es trobava integrada amb l'agricultura.
• c) Les cabanes ramaderes estaven conformades per races autòctones perfectament adaptades als seus respectius espais.
• d) Es mantenia vigent la transhumància.
• e) La ramaderia, poc mecanitzada, necessitava molta mà d'obra i oferia poca rendibilitat.

Durant els anys 1960, 1970 i 1980, a Espanya es van produir nombroses i profundes transformacions en l'àmbit rural que permeten parlar de la defunció de la ramaderia tradicional i de l'aparició d'una de moderna, definida per:

• Augmenta considerablement el nombre de caps de bestiar.
• Ja no està integrada amb l'agricultura, és una activitat autònoma.
• Es difonen races foranes millor adaptades a les necessitats.
• La transhumància té avui en dia una presència només testimonial.
• La ramaderia està assumint importants millores tècniques.
• L'alimentació a base de pinsos cada vegada cobra més importància.

La Política Agrícola Comuna (PAC)

La Política Agrícola Comuna (PAC), adoptada inicialment el 1962, pretenia incrementar la productivitat agrícola garantint nivells de vida dignes als agricultors, estabilitzar els mercats, garantir la disponibilitat dels subministraments i assegurar al consumidor subministraments a preus raonables.

Accions:

• Establiment de les Organitzacions Comunes de Mercat (OCM).
• Els pagesos espanyols poden vendre lliurement les seves produccions als mercats comunitaris.
• Es fixen quotes de producció per evitar l'increment d'excedents agraris.
• Es concedeixen ajudes per modernitzar les explotacions.
• Es recolzen les polítiques de reforestació de terres agrícoles.

La PAC ens pot semblar del tot molt positiva per al pagès europeu, però no ho és tant, ja que:

• Els diferents Estats membres perden sobirania.
• La PAC absorbeix una bona part del pressupost comunitari.
• Les ajudes afavoreixen més els grans propietaris.