Sociolingüística: Llengües, Conflicte i Normalització

Diversitat lingüística

A l’Estat espanyol conviuen 7 llengües amb situacions ben diferents: aragonès, aranès o occità, asturià o bable, basc o euskera, gallec, castellà i català. Totes aquestes llengües, llevat del basc, varen néixer com a conseqüència de l’evolució del llatí i són, per tant, llengües romàniques. El basc o euskera és l’única llengua de l’Estat espanyol que no és romànica; el seu origen es desconeix, tot i que hi ha diverses teories (caucàsiques, berber o aquitànic).

El castellà té caràcter oficial a tot l'Estat; el basc, el català i el gallec gaudeixen d’oficialitat en els seus territoris des de 1978. A les Illes Balears, tenim dues llengües cooficials: el català i el castellà. No obstant això, existeix un desequilibri jurídic: tots els ciutadans han de conèixer el castellà, mentre que els residents en territoris amb cooficialitat no tenen l'obligació de saber l'altra llengua.

Contacte entre llengües: Bilingüisme

El bilingüisme és un mot ambigu que requereix precisió. Podem distingir tres tipus:

• Bilingüisme individual: Domini de dues llengües pel parlant.
  • Segons el grau d'ús: Bilingüisme actiu (entén i parla) i passiu (només entén).
  • Segons la competència: Bilingüisme simètric (mateix domini) i asimètric (domini desigual).
  • Segons la motivació: Bilingüisme instrumental (per feina) i integratiu (per comunicar-se).
• Bilingüisme territorial: Ús de dues o més llengües en regions diferents d'un territori (ex: Bèlgica).
• Bilingüisme social: El conjunt o una part de la societat és bilingüe, sovint vinculat a situacions de conflicte lingüístic.

Conflicte lingüístic

Es produeix quan una llengua B (generalment forana) ocupa àmbits d'ús reservats a la llengua A (autòctona). Això provoca la minorització lingüística, on la llengua autòctona perd espais públics i formals, iniciant un camí cap a la substitució. Les respostes davant aquest conflicte són la substitució o la normalització lingüística.

Diglòssia

Situació on s'utilitzen dues varietats d'una llengua (o llengües diferents) segons l'àmbit social: la varietat A per a àmbits formals i escrits, i la varietat B per als informals. Pot ser estable o ser l'inici d'un conflicte lingüístic.

Llengües minoritàries i minoritzades

El concepte de llengua minoritària és quantitatiu (nombre de parlants) i sovint arbitrari. En canvi, una llengua minoritzada és aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està en retrocés. Els seus parlants practiquen un bilingüisme unilateral. Exemples: català, bretó, occità, basc, gallec, sard, cors, caló.

Normes d'ús, actituds i prejudicis

Segons Lluís Vicent Aracil, les normes d'ús són imposades per la societat i semblen naturals. Cal distingir:

• Ús convencional: S'adapta al que es considera normal.
• Ús intencional: No segueix la norma i pretén ser motor de canvi.

Les actituds lingüístiques inclouen la lleialtat lingüística (resistència al canvi), la deslleialtat o autoodi (abandonament de la llengua pròpia) i els prejudicis lingüístics (opinions subjectives sense base científica per menysprear una llengua).

La normalització lingüística

Procés pel qual una llengua recupera els àmbits perduts. Implica dos passos:

1. Normativització: Codificació ortogràfica, gramatical i lèxica.
2. Estandardització: Adaptació de la llengua a tots els contextos socials (ensenyament, mitjans, administració).

Situació sociolingüística del català

Segons dades de 2013-2014, el coneixement del català és desigual segons el territori. El marc jurídic és complex:

• Estat espanyol: La Constitució imposa el castellà, però permet l'oficialitat d'altres llengües. Els estatuts d'autonomia reconeixen el català, tot i que amb limitacions legals (com la sentència del TC del 2010).
• Andorra: El català és l'única llengua oficial.
• Catalunya Nord: Sense estatus d'oficialitat, tot i el reconeixement del Consell General.
• L'Alguer: Recuperà l'oficialitat municipal el 1999.