Sociolingüística i normalització lingüística: conceptes clau i història del català

Glossari de sociolingüística

Accent: factor que distingeix els diferents dialectes d'una llengua.

Actitud lingüística: predisposició a valorar favorablement o desfavorablement una llengua, una varietat lingüística o els seus parlants.

Assimilació lingüística: procés històric de dependència d'una comunitat lingüística respecte d'una altra.

Bilingüisme substitutori: quan la situació de bilingüisme condueix a la substitució progressiva de la llengua pròpia del territori per la dominant.

Codificació lingüística: fixació gràfica, gramatical i lèxica per aconseguir una comunicació eficaç escrita entre els seus parlants.

Codificació i normativització ortogràfica: l'ortografia normativa requereix una estandardització i també una normalització d'aquesta normativa.

Competència lingüística: situació on dues varietats lingüístiques competeixen entre elles i provoquen la invasió o desplaçament d'una de les dues.

Comunitat lingüística: una determinada classe o grup de persones que es comuniquen amb una llengua.

Conflicte lingüístic: dues llengües competeixen entre elles i provoquen la invasió o desplaçament d'una de les llengües o variants dels àmbits d'ús de l'altra.

Dialectes: tipus de variants lingüístiques associades a la identitat de les persones que intervenen en la comunicació.

Estàndard: és la varietat lingüística comuna que comparteixen tots els parlants; és la forma codificada d'un idioma.

Estandardització: proposa una llengua estàndard acceptada i tracta de normalitzar aquesta llengua. És un procés llarg i té dues vessants: la codificació o normativització (etapes: establiment d'unes normes ortogràfiques, fixació de la morfologia i de les normes de la sintaxi, i lexicalització) i l'estatus o implementació social.

Integració lingüística: el procés pel qual els parlants d'una llengua determinada s'integren com a parlants d'una llengua diferent.

Interferència lingüística: fenomen que afecta l'estructura de la llengua dominada, que es veu minvada de recursos propis.

Interlingua o llengua franca: no pot ser la dominant. S'utilitza per comunicar-se amb un interlocutor que usa la dominant.

Interposició lingüística (o mediatització): gairebé totes les relacions entre la comunitat lingüística de l'idioma minoritari o dominat i la resta de la humanitat passen per l'idioma majoritari.

Lingüicidi: culminació d'un procés de substitució lingüística.

Lleialtat lingüística: situació de substitució lingüística en què es fa servir la llengua pròpia amb l'objectiu d'impedir que la substitució es produeixi.

Llengua: sistema de signes utilitzat i compartit per una comunitat lingüística per tal de comunicar-se.

Llengua estàndard: varietat supradialectal que està per damunt de tots els dialectes i que no es dialectalitza ella mateixa. Facilita la comunicació entre els integrants d'una llengua.

Llengua minoritzada: ha patit una retracció dels àmbits d'ús públics i privats.

Llengua nacional: llengua apresa i usada per un o diversos grups nacionals dins el territori d'un estat. Hi ha quatre tipus: nacional sense reconeixement polític, oficial i no nacional, nacional i oficial, i nacional reconeguda oficialment.

Model igualitari: és el codi o normativa en l'ús d'una llengua que serveix com a punt de referència als seus usuaris i registres.

Multilingüisme: tipus de bilingüisme en què es produeix una competència lingüística i que s'utilitza durant el procés d'interlingua.

Normalització lingüística: procés històric i sociocultural en el qual un idioma es sotmet a la normativització i aconsegueix accedir a totes les funcions socials. Té dos aspectes: lingüístic-social (adequar l'estructura lingüística a les necessitats socials) i sociopolític (accions polítiques encaminades a incrementar els usos reals d'aquestes necessitats).

Normes d'ús lingüístic: són normes que són dictades i imposades com a fet social com si fossin impersonals i objectives, són solucions a problemes pràctics.

Prejudici lingüístic: són un determinat tipus d'actituds no fonamentades en l'experiència, que consideren les llengües subordinades inferiors.

Registre lingüístic: són les modalitats de la llengua vinculades als contextos d'ús, també anomenades varietats funcionals.

Substitució lingüística: una varietat lingüística guanya terreny en detriment d'una altra que en perd i pot arribar a l'extinció total d'aquesta.

Variació lingüística: diferents modalitats que pot adquirir una llengua per diversos aspectes: geogràfic, social, temporal i estilístic.

Planificació lingüística: és l'acte que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües. Pot ser conscientment exercida o inconscient.

Les intervencions dels poders públics han estat freqüents i n'hi ha de dos tipus:

• Liberalisme o no intervenció (omissió): no s'hi intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic esdevingui.
• Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets i lleis que serveixen per mantenir l'hegemonia o per frenar el procés de substitució.

La planificació lingüística (PL) són les diferents formes d'intervenció conscient sobre una llengua. Parteix d'un anàlisi de la situació inicial i es plantegen els objectius que es volen aconseguir. Quan un govern opta per la substitució de la llengua pròpia, parlem de contraplanificació, que és el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d'aquesta llengua.

Segons la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l'èxit de la política lingüística.

Substitució lingüística: és el procés de reemplaçament de la llengua d'un grup que es transmet familiarment per una altra llengua. Causa: bilingüisme social generalitzat.

Tipus de préstecs i influències

Cultismes: són els mots incorporats del llatí i que s'han adaptat a la fonètica i a la morfologia catalanes.

Semicultismes: presos del llatí escrit, però no han arribat a l'evolució fonètica total.

Doblets: o l'un i l'altre: parells lèxics, és a dir, la mateixa paraula en forma popular i en culta o semiculta.

Substrat: llengües que parlaven els celtes i els ibers, que van ser assimilades pel llatí i van acabar desapareixent: celtes, fenicis i cartaginesos, civilització ibèrica, camps d'urnes i grecs.

Superstrat: s'han introduït en el territori d'una altra llengua quan aquesta ja estava evolucionant i han deixat aspectes fonètics i gramaticals. Llengües germàniques (visigots i francs) i l'àrab.

Adstrat: llengua que ha influït en una altra en alguns aspectes a causa d'haver-hi estat en relació o per necessitat d'adoptar neologismes: occità, francès, italià, grec, castellà, llengües indígenes americanes, anglès i alemany.

Sociolingüística

La sociolingüística estudia l'ús que dels parlants d'una llengua en fan aquests, i va néixer el 1950.

La sociolingüística catalana són les recerques sobre la llengua catalana i sobre la relació que té amb les llengües amb les quals està en contacte.

4 etapes de la planificació de la llengua catalana:

• Mancomunitat de Catalunya, Pompeu Fabra i la Generalitat de Catalunya. A l'primer terç del segle XX es va superar l'anarquia normativa que imperava i es va crear la llengua literària. S'inicia la reflexió sobre l'arribada d'immigrants a causa de la industrialització i la manera d'integrar-los. Aconseguir la cooficialitat del català juntament amb el castellà a Catalunya.
• Franquisme: intents de fer desaparèixer el català. A la dècada de 1940 només es parlava en l'àmbit familiar, i posteriorment es va tornar més tolerant i al 1960 es van publicar llibres en català. Durant aquesta època van arribar immigrants castellanoparlants a Catalunya.
• Etapa de transició: des de la mort de Franco entre 1975 i 1980.
• Període autonòmic: als diversos territoris on es parla català, aquest obté l'estatus de llengua oficial amb el castellà. Un cop aprovat l'Estatut d'Autonomia de Catalunya es va poder fer una política lingüística pròpia amb la creació de la Direcció General de Política Lingüística i el Consorci per a la Normalització Lingüística.

Sociologia del llenguatge

Es defineix com l'enfocament sociolingüístic que pren la societat com a punt de partença i considera el llenguatge com a factor principal en l'organització de les comunitats: àmbit d'ús, diglòssia i conflicte lingüístic.

Reproducció d'una llengua: el procés mitjançant el qual els individus d'un grup lingüístic transmeten la llengua pròpia als descendents.

Llengua: la codificació escrita: els alfabets tenen avantatges, però també l'inconvenient que només hi ha una forma per cada paraula.

El progrés tecnològic i la millora dels mitjans de comunicació, la creació dels estats, les varietats subordinades considerades inferiors i els dialectes són varietats d'una llengua.

Política lingüística: el conjunt de mesures que els poders públics prenen per intervenir en les comunicacions lingüístiques d'una comunitat.

Una bona xarxa de mitjans de comunicació és bàsica per dur a terme la normalització d'una llengua.

Història de la llengua catalana

Roma implanta la llengua i cultura llatines al Mediterrani. Això va donar lloc a diferents llengües segons el grau d'implantació del llatí i de la influència de les llengües parlades a cadascun d'aquests territoris, segons el moment en què van ser romanitzats (substrat). Romanització molt intensa.

Influències: visigots, àrabs i francs.

El comte de Barcelona Guifré el Pelós va unir els comtats d'Osona, Girona i Barcelona; aquests comtats es van unir i van formar una unitat política juntament amb el comtat del Rosselló, que van formar la Catalunya Vella. El català comprenia el territori de la Marca Hispànica.

Comtats i prínceps s. VIII. 1137: Ramon Berenguer IV amb filla del rei Ramir (regne d'Aragó i comtats catalans): nova unitat política federada = Corona d'Aragó.

Ramon Berenguer IV conquesta territoris del sud-català nou (Tortosa, Lleida, Fraga i Mequinensa).

Manifestació literària en llengua romànica: poesia trobadoresca occitanocatalana. Pere I el Catòlic morí a la batalla de Muret: acaba l'expansió catalana cap a terres occitanes.

Jaume I el Conqueridor: expansió mediterrània (Mallorca, Eivissa, Formentera, Regne de València). El català assoleix un model de llenguatge escrit.

Dos factors decisius en la llengua d'un estat: el prestigi de la monarquia i l'ús que en va fer la cancelleria reial (creada per Jaume I).

Català escrit: s. IX, en alguns documents escrits en llatí (topònims i antroponims). S. XI i XII: jurament de fidelitat.