Sociologia

MODUL  1. INTRODUCCIÓ I APROXIMACIÓ A LA MACROSOCIOLOGIA

1. SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ COM A CIÈNCIA. CONCEPTES BÀSICS. Sociologia: estudia la realitat social i la seva relació amb l’educació com a fenomen sociocultural.  1.1. La Sociologia de l’Educació com a sociologia i com a ciència en el context de les ciències socials. Sociologia de l’Educació: sociologia que s’interessa pel fet educatiu en les seves relacions amb la societat i funcions socials. L’industrialisme i la preocupació per la creixen demanda d’escolarització són dos elements que preocupen els teòrics per explicar el desenvolupament de la sociologia de l’educació.  Es pot considerar com una sociologia que estudia les relacions entre la societat i l’educació. És un intent de clarificar la realitat social i educativa des de la sociologia, i analitza els fenòmens socials que condicionen el sistema educatiu. Estudi de la vida social de les persones, les relacions humanes en els grups, de l’estructura dels grups i les interaccions socials en el seu interior, l’estudi de les societats concretes. Classificació de les diferents Sociologies: - Paradigmes sociològics: funcionalisme, marxisme, sociologia nova, teoria credencialista, sociologia crítica, etnometodologia, interaccionisme simbòlic, fenomenologia, etc. - Sociologia de Consens (Weber), funcionalisme: la societat funciona correctament gràcies al treball dels ciutadans.  Hi ha petites disfuncions (pobresa, delinqüència...). Hi ha poc rebels. - S. Conflicte (Marx), marxisme: visió diferent de l’anterior. L’ésser humà sempre ha lluitat per conservar els seus privilegis. La societat es manté a partir de la força (policia, exèrcit). Desigualtat entre els humans, així hi haurà societat. - Superestructuralistes: idealistes. Creuen que la historia i el món es mouen per el pensament humà. Interessats per la religió, l’art, ciència. / Paper de la Política: nivell intermig. És l’estat, són meitat pensament i meitat models de producció. / Infraestructuralistes: materialistes. Els canvis es donen a partir dels canvis materials i després es donen els canvis socials i de pensament. Interessats en els mecanismes de producció.  1.2. Conceptualització de la Sociologia de l’Educació des dels seus conceptes bàsics.  - Socialització: procés mitjançant el qual les persones aprenen i assumeixen la cultura d’una societat, d’un grup o classe social. Mitjà per aconseguir l’adaptació de les persones a la societat o als grups. Es diferencia entre primària i secundària. Primària: es dur a terme a partir de l’aprenentatge de les normes bàsiques de comportament i en un àmbit de relació primària (família i àmbit més directe que viu l’infant). Secundària: segona passa després d’adquirir les normes bàsiques de convivència social. Són nous aprenentatges socials i de relació humana (escola). - Cultura: es transmet a través de la socialització i l’educació: aquest concepte s’ha d’entendre des del punt de vista de cultura social, conjunt de creences, costums, valors, hàbits, activitats, patrons socials, formes de producció, tecnologia, que caracteritzen una determinada societat o grup. – Aculturació: és el procés pel qual una cultura externa a un grup o comunitat s’imposa a la pròpia i provoca la seva progressiva extinció (transculturació: quan una cultura elimina una altra). – Enculturació: procés d’aprenentatge de la pròpia cultura, és molt difícil que es doni a causa de la situació jerarquitzada de les diverses subcultures existents en una determinada àrea cultural i en el conjunt de les diverses societats. És la lluita per perpetuar-se o fer-se un lloc en la jerarquització cultural. – Estratificació social: és la manera en què la societat estructura les classes socials en diferents estrat socials amb una situació estructuralment jerarquitzada. És la classificació dels diferents estrats socials en un règim més obert o més tancant segons el tipus de societat a què ens referim. – Classes socials: grups o conglomerats de persones que gaudeixen de les mateixes condicions de vida i estan situades en un mateix estrat social i/o nivell socioeconòmic. Concepte marxià i determinat per les relacions de producció i distribució del capital, contextualitzades en una dinàmica de lluita de les classes en un sentit conflictivista i de consciència de classe. Conjunt de famílies amb la mateixa posició jeràrquica dins l’estratificació social. Estatus: elements definitoris de l’estratificació social, ja que els criteris econòmics predominen sobre els socioculturals. – Gènere: element diferenciador i discriminador. Discriminació sexista es el concepte més utilitzar per definir aquesta situació. – Grup ètnic: amb característiques culturals diferenciades és un grup que comparteix una història sociocultural diferenciada. – Grup social: conjunt de persones que gaudeixen d’algun tipus d’interacció social. El grup es pot definir com un conjunt de persones que gaudeixen d’una mateixa cultura comuna i tenen suficient consciència d’identitat com a grup, on es reparteixen els papers i els estatus. Solen dividir-se en primaris (relacions de tipus directe, cara a cara, grau d’intimitat considerable i amb vincles sentimentals) i secundaris (relacions de tipus formal i indirectes amb pocs vincles). – Grup-classe: grup de relació del sistema escolar. Lloc on es concreta l’acció socialitzadora de l’escola en un sentit eminentment formal. Hi queden reflectits els elements bàsics de l’organització institucional i es troben diferents nivells (formal i informals, primaris i secundaris) en els quals la relació social de grup es veu condicionada pel fet que el paper del mestre ve determinadt per l’organització escolar establerta. - Institució social: és un tipus d'organització social que la societat disposa per aconseguir transmetre algun tipus de funcionament generalitzador a gran part de la població. És un sistema estructurat de relacions socials i pautes de conducta que es reconeixen com a fonamentals per a la societat. - Organització social:des de la microsociologia és un grup constituït específicament per aconseguir uns objectius determinats. Les organitzacions socials poden ser voluntàries i coercitives. Funcionen amb un grau de burocratització important i estan jerarquitzades. - Canvi social: canvis com a conseqüència de l'evolució de la societat i una variació en els comportaments o en les estructures bàsiques dels grups o de la societat. Quan es produeix un canvi radical s’anomena transformació social. - Conflicte social:atempta contra l'estabilitat social com a fruit de les tensions que sorgeixen en contraposició a les pressions que exerceix la societat sobre les dinàmiques de canvi i les estructures de perpetuació del passat. - Control social:formes i processos de què disposa la societat per mantenir l'ordre i l'estabilitat social en termes de pressió social per aconseguir que els individus i els grups es conformin amb la seva funció social. Alguns dels elements reguladors són la socialització, l'educació, la justícia, la burocràcia, etc., tot aquell mecanisme que mentalitza les persones per adaptar-se a la societat i actua com a element de pressió per aconseguir un grau de cohesió social adient a les necessitats de la societat. - Funció social:concepte bàsic per als funcionalistes, les funcions manifestes, que són aquelles que els components d'un grup o societat coneixen, i les latents o ocultes, que els components del grup o societat desconeixen o no són tan clares. – Família:un agent socialitzador i educatiu: és una forma organitzativa bàsica per a la societat. - L'escola: l'instrument institucional de la socialització i de l'educació formals. És una institució que té la pretensió d'educar formalment i proporcionar a la societat individus suficientment socialitzats perquè li siguin útils. Essent simplista podem dir que l'escola respon a la necessitat social de transmetre cultura a les generacions joves amb la intencionalitat de socialitzar-les, integrar-les o adaptar-les a la societat per poder actuar en ella.

2. SOCIOLOGIA DE LA SOCIALITZACIÓ I EDUCACIÓ. L’EDUCACIÓ COM A FENOMEN SOCIOCULTURAL. SOCIOLOGIA DE L’EDUCACIÓ MULTICULTURAL. L' educació, com a element de transmissió cultural i culturalitzadora en un sentit general, és un mecanisme de reproducció cultural i social. L'educació es pot entendre com un element en el sentit de reduir els conflictes. Aconseguir una societat cohesionada és una de les funcions de la socialització, per a la qual cosa s'utilitza l'educació com una eina de control social.  2.1. La socialització com a procés i la seva relació amb l’educació. La socialització és el camí que se segueix per incorporar els individus a la societat. La socialització des de la sociologia s’entén com l'aprenentatge de la vida social. És el procés mitjançant el qual les persones aprenen a interioritzar els elements socioculturals i del medi ambient, és a dir, que el subjecte aprèn a integrar a l’estructura de la seva personalitat la cultura adquirida i així adaptar-se al seu entorn cultural. El problema es planteja quan les influències són externes al grup i tenen un caràcter de dominància, produint-se una socialització aculturadora, especialment a través dels mitjans de comunicació social. És el cas de la macdonalització cultural o l’efecte Disney. La televisió i l’ordinador afecten la comercialització de l’aula, la mercantilització de la nostra vida, però també tenen efectes de guarderia de distreure els infants i mentrestant no molesten ni fan renou. L’infant queda descontextualitzat del seu entorn social. El procés de socialització condiciona l'educació, tant si parlem de la socialització formal com de la informal, de la primària o de la secundària. Els agents socialitzadors, la família, l'escola, els grups d'iguals, els sindicats, les  empreses, la comunicació de masses, el medi ambient (sigui rural o urbà), la classe social, el grups, els grups etnicoculturals, són molt diversos però depenents de la dinàmica sociocultural i l'àmbit econòmic. 2.2. Cultura, educació i societat. L’educació com a fenomen sociocultural. A la nostra societat hi ha una estructura social jerarquitzada, que provoca unes relacions de dominació i aquestes es reflecteixen en els àmbits socioculturals que condicionen la socialització. La sociologia és una eina vàlida, des del punt de vista de ciència social, per analitzar aquesta complexitat. 2.3. El multiculturalisme social i l’educació multicultural. Sovint en un món tan jerarquitzat com l'actual la realitat és assimilacionista i més que universalista és estandarditzadora i uniformista. Mallorca:  En el context de l'escola podem exemplificar dues situacions diferents d'educació de minories: els immigrants magrebins a sa Pobla, poble eminentment agrícola fins ara, i els intents d'integració gitana en el municipi de Palma, eminentment urbà; s'ha de procurar lligar el tema del multiculturalisme amb la problemàtica de la identitat cultural a la Mallorca de la «societat del benestar» i en procés d'urbanització total. La diversitat cultural de què constantment se'ns parla, és una diversitat aparentment solidària, però que resulta jerarquitzada, conflictiva, segons una estructura social excloent i provocadora de racisme i la xenofòbia, d'exclusió social i no únicament des de la perspectiva de classe, sinó de cultura i ètnia. La situació de les desigualtats culturals i educatives difícilment se superarà si no s’aconsegueix un model de societat en la qual es respectin les cultures minoritàries i se superi el joc de jerarquització cultural.  Estam condicionats directament per factors ambientals i urbans: els nins ja no poden jugar al carrer ja que passen molts cotxes o perquè hi ha inseguretat ciutadana, no juguen a bolles al carrer, sinó que en els moments lliures es troben davant el televisor o l'ordinador, o davant una altra màquina. Grans organitzacions, multinacionals, bancs, caixes d’estalvi, massifiquen i organitzen la nostra vida i les nostres relacions econòmiques i socials. Fins i tot divulgant productes teòricament autòctons o obrint les fronteres a cultures exòtiques per captar clientela. És una manera frívola de contemplar la diversitat cultural i vendre el producte, és la nova forma de mercantilisme. 3. ESTRUCTURA SOCIAL I EDUCACIÓ. EL SISTEMA EDUCATIU COM A SUBSISTEMA SOCIAL. 3.1. L’estructura social com a organització de les relacions socials. La societat actual desenvolupada i occidental capitalista té una dinàmica de canvi accentuat, sempre i quan no vagin en contra de la mínima estabilitat estructural. Però això ens planteja molts d’interrogants des del punt de vista de qualitat de vida humana, perquè realment es donen passes endavant i passes endarrere. Però també amb una desocupació progressiva, on la competitivitat i qualitat es mesura en termes de rendibilitat i d’acumulació econòmiques. És un capitalisme tecnocràtic que tendeix a considerar tot un sistema mundial com a propi. L’escola i el sistema educatiu en general no és sinó un institució social i, per tant, ve a ser una estructura dins una altra estructura més àmplia que és la societat. 3.2. Els grups, les institucions, les organitzacions, com a elements de l’estructura social. L'estructura social és desigualitària, qüestió que queda patent en l'estratificació social, que fa que l'estructura social provoqui formes d'exclusió social, que el capitalisme considera com a naturals, que tradicionalment els funcionalistes han justificat i que l'educació poc fa per corregir-les, de fet es genera un ambient afavoridor des del sistema economicosocial. Les institucions donen cos formal a la cultura establerta i/o dominant, que a la vegada condiciona la institucionalització de les relacions socials i el processos de socialització. La cultura d’un grup o classe és la considerada com la correcta, autèntica, inqüestionable, que no té perquè coincidir amb la dominant. La cultura dominant legitimitzadora és aquella que gaudeix d’una posició de privilegi que provoca la reproducció jeràrquica de les relacions socials en l’estructura de la societat. La família nuclear de pares i fills esdevé un únic vincle de col·lectivitat microsociològica on la vida en societat concreta el seu individualisme. El paper de l’home i de la dona ha canviat. 3.3. L’escola com a subsistema social. El sistema educatiu i escolar (escola infantil, primària, secundària, professional, universitària) forma part de la dinàmica de les exigències de l'estructura social per a la seva consolidació i pervivència, és un subsistema social. Cada vegada més, l'educació es veu afectada pel joc de l'oferta i la demanda, en una societat en què les relacions de poder es manifesten sovint en termes econòmics, és a dir en termes de privatització, on les concepcions emancipadores de l'educació són teories que no esdevenen pragmàtiques pels postmoderns, que les situen com a part del passat o són manipulades cap a la superficialitat i passen a engrossir el capítol de la unidireccionalitat conductista. La construcció del sistema educatiu com a sistema escolar, amb l'herència de la Il·lustració, pròpiament es dóna al segle XIX en l'àmbit de l'estructuració de l'estatnació, fruit del reformisme liberalburgés. S’entenia l’educació com un element de control d’estabilitat social, de progrés moral i material. De les solucions que els polítics plantejaven, cal estacar: - Establiment d’escoles normals de formació de mestres (el 1842 es va crear l’Escola Normal de Balears) - Promoció selectiva de l’ensenyament primari - Augment del pressupost dedicat als afers educatius - Centralització – Castellanització. La burgesia, en el conjunt de l’Estat espanyol, no va saber aprofitar aquesta eina de poder que els buròcrates, funcionaris i polítics posaren al seu servei: l’escola obligatòria. L’església va poder mantenir el seu control sobre el sistema escolar i educatiu. En el cas concret de les Illes Balears i concretament de Mallorca hem de tenir en compte la creació de l’Institut Balear de Secundària, l’Escola Normal de Balears o el Seminari de Mestres d’Instrucció Primària, personatges com Francesc Riutort a Ramon Riutort, directors de l’Escola Normal, l’aplicació dels mètodes Lancaster a les escoles primàries, la problemàtica de la castellanització i desruralització progressiva, i la manca de mestres per impulsar noves escoles d’instrucció primària. Posteriorment es crea l’Escola Normal femenina el 1872, el 1879 es creà l’Escola Guillem Cifre de Pollença i el 1880 l’Escola Mercantil de Palma, en el marc de la Institució Lliure d’Ensenyament de Madrid. Però això era un altre ambient i una època diferent a aquella que hem estudiat fins ara; amb l’Escola Mercantil es pretenia impulsar un nou model d’economia illenca i potenciar noves vies comercials i es necessitava impulsar un nou model de formació. El panorama desprès del 39 era desolador. Resultava una derrota física i moral, les esperances posades en l'educació i la culturització d'un poble eren definitivament truncades. 3.4. Consideracions del sistema educatiu com a subsistema social. Els condicionants de l'estructura social i l'estructura econòmica són grans pel sistema educatiu que es veu, en aquest sentit, subordinat a la societat. Es poden considerar les escoles com a institucions relativament autònomes, però sempre emmarcades dins estructures més generals de la societat. L'escola és considerada com una inversió, com a mínim ideològica, pels poder neoliberals vigents. En aquest moment vivim un procés de modernització del sistema educatiu i escolar, a partir de l'europeïtzació i occidentalització, dins l’àmbit d'un capitalisme neoliberal conservador. El sistema educatiu actual és una fórmula descentralitzadora a través de les autonomies, conservant hàbits centralistes com els plans curriculars des del poder central, augment del grau d’especialització en detriment dels mestres generalistes, expansió dels nivells no obligatòries, demanda de gratuïtat pel nivell infantil, recobrament de la protecció als centres privats, una espècie de neoprivatització moderna del sistema escolar amb criteris neoliberals, no superació de les desigualtats educatives, incorporació de l’eficàcia gestora al sistema educatiu, que encobreix altres intencionalitats, la subvenció i el concert públic pels interessos privats. la necessitat d’adequar el sistema escolar a les demandes de l’estructura de la divisió del treball d’una societat tecnificada i de benestar. Exigeixen establir unes regles de joc que afavoreixin una preparació més d’acord amb les exigències de l’economia actual a partir d’una especialització i una tecnificació més eficaces. Això pot conduir a la dependència de l’educació dels interessos de l’empresa privada dominant. La formació tècnica i tecnificada poc a poc pot guanyar la partida a altres tipus de formacions més humanitzades, en detriment d’una visió educativa més globalitzadora de l'ésser humà i evidentment en detriment de les humanitats clàssiques. El sistema educatiu com a subsistema social pot deixar de contemplar factors ambientals com els mass media, la publicitat, pels seus no efectes en la mentalització dels individus i les col·lectivitats. No té res a veure amb una mentalitat solidària, culturalista o pacifista. Un altre canvi evident és la nova estructuració formal del sistema educatiu, tant del nivell infantil (6 anys), com de primària (fins els 12 anys, abans educació general bàsica fins els 14 anys), de secundària obligatòria (fins els 16) o de batxillerat (fins els 18 anys), la formació professional es retarda a partir dels 16 anys (abans era a partir dels 14). Així es redreça la seva incorporació al sistema laboral, això significa la prolongació de la seva dependència familiar, cosa que no vol dir que no hi hagi altres elements com és el fet que un nombre més gran de població es beneficia de l’educació i que els individus poden madurar més lentament. La Llei de reforma universitària que no es va atrevir anar més enllà d’allò que permetia una institució classista i elitista a la vegada, amb un poder neofeudal, com el dels catedràtics que passaren als directors de departament i als mateixos catedràtics (segons el seu grau de poder), i als grups de pressió dins universitat. 4. ESTRATIFICACIÓ SOCIAL I EDUCACIÓ. LA JERARQUITZACIÓ SOCIAL I EL CONFLICTE EDUCATIU. ELS CONDICIONANTS SOCIALS DEL RENDIMENT ESCOLAR. Les societats occidentals que es posen com a models de societat obertes i amb un grau de mobilitat relativament important de caràcter vertical. És una justificació de la motivació per a l'ascensió social i el manteniment d'una societat desigualitària, on l'educació és utilitzada com un element de promoció social. En aquest cas la lluita de classes és un element que dificulta la dinàmica del capitalisme que considera que cadascú hauria de tenir el seu lloc a la societat, segons el lloc que ocupa. Aparentment, els mèrits i no l'herència serien les elements significatius per a l’ascensió social, la qual cosa no sempre s'ajusta a la realitat, atès que en la realitat social influeixen altres factors com: relacions de privilegi per l'origen familiar o ambiental, possibilitats d'accés a estudis no reglats, possibilitat d'entrar en els cercles d'informació i coneixements. 4.1. L’estratificació social i les desigualtats educatives. La desigualtat educativa ve donada, en gran part, per la desigualtat social ja que no és una institució aïllada de la realitat social, però aquesta desigualtat tampoc es reprodueix com una fotocòpia; l’escola pot jugar d’alguna manera el paper de dinamitzador educatiu i actuar com un element d’estructuració social i aportar elements de correcció d’algunes de les desigualtats. De totes maneres, les igualtats d’oportunitats educatives no equivalen a oportunitats socials. A més alta qualificació exigida, menys tant per cent de classe treballadora afavorida, al no tenir les mateixes oportunitats d’accedir a estudis de llarga durada. La mobilitat social que hem de considerar fa referència al grau de moviment ascendent o descendent que es dóna en el sistema d'estratificació social. Si es dóna un pas de classe a classe, és vertical (ascendent-descendent); si es dóna en el mateix estrat social o classe social, és horitzontal. En el règim de classes socials occidentals, que es consideren «obertes», la mobilitat social és relativament possible atès que l'estratificació sol tenir menys rigidesa, i més si la pertinença a la classe dominant es veu determinada per l'acumulació de capital, la qual cosa dóna prestigi social, i no per criteris d'herència. La mobilitat ascendent és la justificació de la competitivitat capitalista, cosa que genera un sistema de desigualtats i exclusions socials difícilment superables. 4.3. Els conflictes de classe social i els grups d’interessos. El paper de l’educació. El tema de l'estratificació social ens dóna peu a mantenir un enfocament conflictivista de l'anàlisi sociològica a l'educació, malgrat que a través d'una educació tecnocràtica els seus efectes desigualadors s'intenten dissimular. Introduir el terme classe social com a element reproductor de la cultura de classe, on l'educació hi juga un paper important, esdevé un element declassedor en favor de la cultura burgesa, com a font de transmissió de cultura dominant en una societat urbana, que tendeix a generalitzar-se des del punt de vista de la mundialització, mal anomenada globalització. És la legitimització de l'ordre establert. L'escola difícilment té en compte els interessos de classe en el sentit de respectar la cultura de classe popular, obrera o treballadora i, per tant, no poden garantir la seva realització des de la seva comprensió cultural del llenguatge abstracte de l'escola. Cada conjunt de famílies tindrà una actitud educativa segons la seva pertinença a classe, tot i tenir present que la societat camina cap a l'assimilació de la cultura dominant que aquí podem definir com a cultura burgesa. L'educació té un component classista elevat perquè afavoreix determinades classes socials, aquelles que més s’adeqüen a les exigències del sistema escolar i a les demandes socials. 4.4. Els condicionants socials del rendiment escolar. Les classes treballadores, tenen menys al·licients ambientals per afavorir l’adequació a les exigències del currículum escolar i a les relacions de poder escolars. La selecció social a través de l'escola és un procés que existeix per a tot i afavoreix els sectors socials més privilegiats. La possibilitat d’estudiar i de continuar estudis depèn de l’origen social.

MODUL  2. APROXIMACIÓ A LA SOCIOLOGIA MACRO-MICRO