Sòfocles i Antígona: ciutat, religiositat i justícia en el teatre grec

Sòfocles i la idea de ciutat

Sòfocles (496/495 – 406/405 a.C.) tenia una idea molt clara del que era per a ell la ciutat, i així ho expressa a Antígona: la polis és una comunitat de ciutadans i no pas un territori propietat d’un home sol. Aquesta concepció implica necessàriament un règim democràtic i, per tant, l’obligació de tots els ciutadans de participar en el seu funcionament.

Aquesta ciutat democràtica ha de tenir, segons ell, una gran disciplina i alhora temor i respecte a les tradicions i a les lleis divines, que no poden ser contradites per les lleis de la ciutat, i menys per les lleis que sorgeixen del capritx d’un sol home com és el cas de Creont. Podem dir que aquesta ciutat de Sòfocles era l’ideal d’un demòcrata moderat.

La religiositat de Sòfocles

Un altre aspecte important de la personalitat de Sòfocles és la seva religiositat. En totes les seves tragèdies, l’home es mou en dues esferes, la divina i l’humana, i cal tenir sempre present la influència de l’esfera divina, que condiciona l’èxit o el fracàs de la seva actuació.

Sòfocles, en totes les seves tragèdies, deixa ben clar que el centre del món i la mesura de totes les coses és la divinitat, i que els dos tenen un poder absolut i deixen els homes indefensos davant del seu poder. L’únic camí que li queda a l’home és saber reconèixer la voluntat dels déus a través d’endevins, oracles, etc.

Mite, versions i tradició

L’autor recorre a les tradicions del mite. És un mite recurrent que reversiona mantenint inalterat el tema de la justícia. Autors que han escrit almenys tres versions: Els set contra Tebes d’Èsquil, que explica com els fills d’Èdip, Polínices i Etèocles, s’enfronten per aconseguir el poder de Tebes; Antígona de Sòfocles, l’heroïna que es mou entre la justícia i la pietat; i Antígona de Bertolt Brecht, dramaturg alemany, traduïda i representada durant les dècades dels anys 60 i 70.

Bertolt Brecht i la voluntat de sacsejar consciències

Per això era important sacsejar les consciències. No és una influència d’Sòfocles, perquè és posterior. Es publica el 1947 i s’estrena a Zúrich el 1948. Brecht situa l’acció a Berlín el 1945 (finals de la Segona Guerra Mundial). Podem considerar que és una influència a Sòfocles quan revisa el text el 1963 (Brecht influencia Sòfocles).

Brecht és un dels autors que l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual agafa com a nou model per a la renovació teatral de l’escola catalana. Influència a Sòfocles en la seva modernitat.

Jean Anouilh i la tradició clàssica

Antígona de Jean Anouilh s’estrena el 1944, en plena ocupació nazi de París. No es publica fins al 1946, un cop acabada la Segona Guerra Mundial i alliberat el territori francès. És probable que Sòfocles no la va llegir. L’obra de Jean Anouilh succeeix a Tebes, però els personatges porten indumentàries modernes i l’acció succeeix en l’època de l’autor.

Per a Sòfocles era molt important la tradició clàssica, perquè estava iniciat en història antiga i en poemes clàssics, i per tant demostra la vigència dels mites clàssics. El gran tema és l’enfrontament entre germans: Etèocles i Polínices, Catalunya i Espanya, els rojos o els feixistes, els dos espanyols. Tot i que l’intrusió dels clàssics no segueix els esquemes formals, perquè la construcció formal és diferent a la de Sòfocles, per a ells el realment important és el missatge. Fa un aprofitament de la tradició del contingut clàssic, però de les seves formes.

El final de l’obra i la visió antiga

El que fa a l’obra de Sòfocles sembla que acabi malament, perquè ella mor; però per als antics tenia un altre punt de vista. Ells creien que tot acabava bé, ja que per a ells la justícia triomfava, perquè Creont rebia un càstig molt pitjor i més cruel que la mort: perdre-ho tot (perd la dona i el fill i, és considerat un cadàver vivent). En canvi, Antígona només per la vida terrenal i ells creien que descansaria en pau al costat dels seus, cosa que era una sort i no pas una desgràcia per a ells.

Per a Sòfocles la vida dels homes es mou en dues esferes: la humana i la divina, i és la divina la que condiciona la humana.