Solell
Clasificado en Otras materias
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,31 KB
L’efecte microclimàtic del relleu més important a les latituds mitjanes prové de la diferència d’exposició a la radiació solar que hi ha entre els vessants encarats al sud (solells, solelles o solanes) i els vessants encarats al nord (obagues, obacs, bagues o bacs).
Els solells, en rebre més insolació, tenen un microclima molt més càlid i sec que les obagues on, a causa de l’escassa insolació, la frescor i la humitat són superiors a la mitjana, la qual correspon a les planes i als vessants d’exposició intermèdia (est o oest).
l’equador no hi ha diferències entre solell i obaga perquè el Sol sempre va molt alt i durant mig any (de l’equinocci de primavera al de tardor sense comptar aquests dos dies) cada dia descriu un arc que passa pel sud, mentre que durant l’altra meitat de l’any (de l’equinocci de tardor al de primavera sense comptar aquests dos dies) cada dia descriu un arc que passa pel nord.
Als pols tampoc hi ha diferències entre solell i obaga perquè, durant la meitat de l’any en què hi ha claror contínua, el Sol al llarg d’un dia va girant al voltant de l’observador i la seva altura angular augmenta o disminueix molt poc (en un sol dia).
El microclima més fresc i humit el trobem al peu dels cingles que miren al nord, on a la humitat causada per l’escassa insolació sovint s’hi afegeix la que prové d’aportacions d’aigua que regalima entre les roques.
les zones de clima mediterrani com la nostra, on la humitat del sòl és sovint el principal factor limitador del creixement de les plantes, la vegetació potencial de les obagues acostuma a ser força diferent de la dels solells, tant pel que fa a les espècies que la componen, com pel que fa a la seva biomassa i a la seva producció.
A les obagues les plantes creixen més ràpid (tenen una producció superior) que als solells i la quantitat de matèria viva (biomassa) que s’hi pot arribar a acumular també supera àmpliament la que correspon als vessants encarats al sud.
On es fa més patent el contrast entre solell i obaga és als vessants que conflueixen en valls excavades per rius i rieres que corren d’oest a est o d’est a oest.
Els solells, en rebre més insolació, tenen un microclima molt més càlid i sec que les obagues on, a causa de l’escassa insolació, la frescor i la humitat són superiors a la mitjana, la qual correspon a les planes i als vessants d’exposició intermèdia (est o oest).
l’equador no hi ha diferències entre solell i obaga perquè el Sol sempre va molt alt i durant mig any (de l’equinocci de primavera al de tardor sense comptar aquests dos dies) cada dia descriu un arc que passa pel sud, mentre que durant l’altra meitat de l’any (de l’equinocci de tardor al de primavera sense comptar aquests dos dies) cada dia descriu un arc que passa pel nord.
Als pols tampoc hi ha diferències entre solell i obaga perquè, durant la meitat de l’any en què hi ha claror contínua, el Sol al llarg d’un dia va girant al voltant de l’observador i la seva altura angular augmenta o disminueix molt poc (en un sol dia).
El microclima més fresc i humit el trobem al peu dels cingles que miren al nord, on a la humitat causada per l’escassa insolació sovint s’hi afegeix la que prové d’aportacions d’aigua que regalima entre les roques.
les zones de clima mediterrani com la nostra, on la humitat del sòl és sovint el principal factor limitador del creixement de les plantes, la vegetació potencial de les obagues acostuma a ser força diferent de la dels solells, tant pel que fa a les espècies que la componen, com pel que fa a la seva biomassa i a la seva producció.
A les obagues les plantes creixen més ràpid (tenen una producció superior) que als solells i la quantitat de matèria viva (biomassa) que s’hi pot arribar a acumular també supera àmpliament la que correspon als vessants encarats al sud.
On es fa més patent el contrast entre solell i obaga és als vessants que conflueixen en valls excavades per rius i rieres que corren d’oest a est o d’est a oest.