Teatre, Nacionalisme i Literatura Catalana

El teatre universitari i experimental

El teatre universitari i amateur s'escriu amb un desig d'impregnació de tècniques i tendències noves. El teatre de Josep Lluís Sirera és culte, literari i experimental. Les etapes de la seua producció són:

• 1a etapa (fins al 1978): influència del teatre èpic.
• 2a etapa: professionalització i experimentació en distints gèneres teatrals i parateatrals; destaca L'assassinat del doctor Moraleda.
• 3a etapa: la seua producció segueix sent molt elevada i experimental a partir del 1986.

Pel que fa als temes i recursos, trobem:

• La incorporació de tècniques i motius d'altres llenguatges artístics.
• La reflexió sobre el teatre, anomenat «teatre dins del teatre»; destaca El verí del teatre.
• La relació de l'intel·lectual amb la societat.
• La superposició de plans temporals.
• El teatre social, que neix amb la col·laboració del seu germà.

La consciència nacional i la Renaixença

Apareix la consciència nacional. El nacionalisme és un moviment de defensa de la nació pròpia i va néixer amb l'anomenada Renaixença, un moviment cultural, literari i promogut per la burgesia. És un moviment de recuperació de la llengua i de la literatura. Aquest corrent proposa la identificació entre llengua i nació. S'inicia el 1833 amb la publicació de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau.

A l'hora d'escriure literatura culta, calia optar per un model lingüístic. Destaquen dues tendències:

• Els cultistes («la pataco»).
• Els populistes («la espardenya»).

Els Jocs Florals i la poesia

Es van restaurar el 1859 a Barcelona i a València l'antiga festa dels Jocs Florals, que eren certàmens literaris a imitació dels antics consistoris poètics. El lema era Pàtria, fe i amor, que determinaven les tres seccions i eren premiades amb l'englantina, la viola i la flor natural. Si un poeta guanyava tres vegades, se li atorgava el títol de mestre en gai saber.

Constantí Llombart fou un activista progressista i autor polifacètic; s'oposava a les visions folklòriques dels conservadors, fundà Lo Rat Penat i destaca amb Los fills de la morta viva. Teodor Llorente, del sector conservador, fou el fundador i director de Las Provincias i va publicar Llibret de versos, seguit de Nou llibret de versos.

La novel·la al segle XIX

La novel·la al segle XIX sorgí amb la publicació de L'orfeneta de Menàrguens, una narració en què l'autor fa un acte d'exaltació patriòtica alhora que introdueix la novel·la històrica; destaca El coronel d'Anjou.

La novel·la costumista va néixer amb la intenció de conservar els aspectes tradicionals de la vida de poble que començaven a desaparèixer davant les transformacions provocades per la industrialització.

La novel·la realista utilitza la realitat com a material narratiu, però des de l'anàlisi rigorosa del comportament humà. El realisme deriva del naturalisme, que pretenia analitzar la conducta humana aplicant els coneixements científics del moment. Narcís Oller fou el representant màxim del corrent realista; a més de traductor, és l'autor de L'Escanyapobres, entre d'altres.

El teatre català i els cànons romàntics

A Catalunya es desenvolupa un teatre que intenta produir obres dignes segons els cànons romàntics. L'enfrontament entre aquest teatre culte i el teatre popular anirà diluint-se a poc a poc. Neix la institució Teatre Català, amb autors, actors i públic fidels. Aquest teatre elabora drames romàntics, realistes i comèdies.

Àngel Guimerà fou el dramaturg català més important; destaquen Mar i Cel, La filla del mar i Terra baixa, on fa un cant acusat a la revolta dels oprimits. A més, fou un escriptor catalanista i conservador que creia en la bondat de l'ésser humà.

Eduard Escalante és un escriptor autodidacte i marginat de la cultura oficial i moderna; fa teatre regional i sainetista, i és ell qui dóna al sainet l'estructura clàssica de dos o tres actes. Les seues obres plantegen conflictes entre parelles i destaca Bufar en caldo calent.

Poesia i narrativa del segle XX

J. V. Foix es defineix com un investigador de la poesia; no defuig la prosa poètica, ni l'ús d'un llenguatge arcaïtzat, ni tampoc les formes mètriques clàssiques. Destaca Sol, i de dol.

Joan Brossa fou un gran prestidigitador de les paraules; es planteja l'escriptura com un camp d'experimentacions teatrals i poètiques. Conrea la poesia escènica, la poesia visual i la poesia conceptual per esborrar així els límits dels gèneres literaris tradicionals.

Pere Calders es decanta per una narrativa dins dels paràmetres del realisme màgic i empra un llenguatge distanciat i irònic d'arrel noucentista. En les seues obres destaca el surrealisme o l'absurd, sense abandonar l'humor.

Manuel de Pedrolo basteix la seua pròlifica producció novel·listica com una gran investigació. La seua escriptura reflecteix la diversitat de tons, estils i tradicions; conrea la narrativa del realisme, la ciència-ficció i el gènere policíac. Destaca Joc brut.