El teatre poètic noucentista i l'obra de Josep M. de Sagarra

El teatre poètic noucentista

Josep Carner, en el pròleg a la seva traducció d'El somni d'una nit d'estiu, va proposar un nou teatre noucentista de marcada tendència poètica davant la crisi dels models dramàtics modernistes, ja esgotats. El referent classicitzant de la poesia noucentista va afavorir aquesta tendència.

El període d'entreguerres

Després de la Primera Guerra Mundial, les transformacions econòmiques, polítiques i culturals van influir en un canvi de perspectiva literària. Els models dramàtics anteriors van ser substituïts per altres referents que furguen en la interioritat humana i en les seves contradiccions més profundes.

Davant el poc èxit del teatre poètic noucentista i el risc de representar obres innovadores, els empresaris catalans van optar per portar a escena:

• El teatre poètic de Josep Maria de Sagarra.
• La comèdia burgesa de Carles Soldevila.

D'altra banda, Carles Soldevila pretenia presentar a la burgesia catalana una certa perspectiva de la cultura europea d'entreguerres, tot i que aquest plantejament va quedar reduït a un ambient cosmopolita farcit d'una temàtica domèstica tractada d'una manera irònica i sense transcendentalisme.

Josep Maria de Sagarra

El teatre va ser el gènere que li va donar més popularitat. Buscava un teatre sense complicacions que agradés al públic de l'època, que el divertís i l'emocionés; dominava tots els gèneres. El seu enorme domini de la poesia feia que el seu teatre tingués un ritme i una musicalitat únics.

Obres i evolució

• 1918, Rondalla d'esparvers: hi ha elements que defineixen el model de poema dramàtic que va implantar: el final feliç, la relació de triangle amorós, el penediment, etc.
• Teatre costumista: va fer algun intent com El jardinet de l'amor. Esporàdicament també va conrear el teatre en prosa, però els intents van fracassar.
• 1946, El prestigi dels morts: una obra dramàtica en prosa i d'inspiració existencialista.

Amb la mateixa orientació, va escriure les dues obres més importants i innovadores del seu repertori teatral: La fortuna de Sílvia i Galatea. Els personatges ja no són monolítics, tenen una psicologia concreta. Van ser un fracàs de taquilla i crítica, ja que el públic esperava trobar a l'escenari el Sagarra que els havia fet riure i plorar, no reflexionar. Així, va estrenar L'hereu i la forastera i La ferida lluminosa, semblants a les d'abans de la Guerra Civil.