Theatrum sacrum

El terme Barroc deriva de barrueco (perla irregular) , tenia primer sentit despectiu, que s’associa a la complexitat del llenguatge artístic. Sorgeix a italià al s.17 i 18 i s’estén a la resta d’Europa. La producció artística es promoguda per la burgesia protestant. L’església i el poder reial promouen l’artista i incorporen una diferent carrega ideològica depèn del promotor. L’arquitectura incorpora l’escultura i la pintura formant una sola unitat. Theatrum sacrum, Bernini n’es el màxim utilitzador.

Sorgeixen els plans reguladors i Roma es converteix en model de ciutat capital, el que es volia era traçar vies que uníssim les 7 basíliques pels pelegrins. Urbanisme d’integració general – plaça de sant pere del vaticà,- integra la façana de la basílica. Urbanisme d’integració puntual: França es veu com a element individual. Urbanisme de jardins el màxim representant es André le Nôtre. El model francès es va estrndre al 18 referent de jardins al costat de palaus de l’Imperi austro hongarès i Rus. Anglaterra hi va introduir uns elements urbanístics propis. Arquitectura civil: funcionalitat i poder. Primer s’organitzaven al voltant d’un pati i després agafen forma d’U o H per conectar-se amb els jardins. Església també espai únic i vehicle transmissor de la contrareforma. Es crea la tendència arquitectònica d’espai esoeculatiu, integració de la façana en l’entorn. Escultura: es feta per situarse juntament a l’arquitectura i es l’articulació amb aquesta que impacta l’espectador, unifacialitat que trenca amb el manierisme. Molta diversitat de materials variant segons la zona de producció. Temes religiosos, funeraris i mitològics relacionats a les virtuts humanes. Bernini màxim representant Theatrum Sacrum.

-Pintura: 

Temàtica mitològica, al·legòrica i històrica. Son situades a les esglésies, als

palaus o a les cases particulars. La pintura religiosa te una funció propagandística. Els monarques i burgesos mostren la seva ostentació fent pintar retrats, natures mortes i composicions florals per decorar les seves estances. 5 tendencies: (XVII) Classicista: corrent contrari al manierisme, recupera l’ordenació del cinquecento i valor a el dibuix. Naturalista: màxim representant caravaggio. Realitat com a model i temes històrics i

religiosos. Utilització de la llum artificial i contrastos que desemboquen al tenebrisme. Realista: model realitat tangible amb la màxima fidelitat. Origen a Holanda. Rembrandt, vermeer. Expressen el valor del triomf social per mitja dels diners i el treball

Academicista: origen a franá. Uniformització de les practiues pictòriques amb regles estrictes. Charles le Brun. Barroca: Rubens, influït pel cromatisme de Ticià i la terribilità de M.A te composicions obertes, unitàries, en profunditat i complexes amb el color predominant sobre el dibuix. 

Rococó: aplica el concepte de l’art per l’art, representa la gracia del plaer i la vida, art frívol i refinat propi de l’aristocracia. Es la fase final de la cultura en la que predomina la bellesa.

No es produeixen canvis estructurals respecte al Barroc, en els palaus

es centra en la decoració i ostentació a l’interior utilitzant materials falsos per abaratir costos i poder decorar moltíssim. La distribució interna es practia. Llocs no gaire grans, intimitat de les estances on situen obres d’art de to sensual i delicat.

-Escultura: 

Els materials utilitzats son els mateixos del segle anterior, i a mes

s’afegeixen l’argila, l’estuc, el bescuit, la porcellana i el plom. Es fan grans obres voluminoses i petites escultures de caràcter intimista. A Espanya destaca Francisco Salzilla

Pintura: reflexa la galanteria, el caprici, l’intimitat, sotiscifacció, etc.

S’usen colors clars com el verd poma, el beix, el rosa pàl·lid o el blau cel.

El públic que demana la producció d’aquestes obres es l’aristocracia i la burgesia. Eren pintures de format petit. Els temes preferits del Rococó son l’amor, les festes, la dona dolça i femenina.