Tipus de Planols Urbans: Irregular, Radiocèntric, Ortogonal i Més

Tipus de Planols Urbans

Planol irregular: Fa referència a la ciutat preindustrial d’origen romà o medieval. Hi ha la possibilitat de resseguir el traçat de les antigues muralles que antigament eren el límit precís amb el món rural. Aquesta delimitació marcada amb les muralles feia que s’aprofités tot l’espai interior possible. El resultat acostumava a ser un conjunt caòtic d’edificis alts i sense cap ordre determinat, carrers estrets i irregulars amb un traçat tortuós. El pas del temps, els incendis i els estralls de guerres han acabat deteriorant els barris vells. Sectors monumentals són zones d'interès artístic que es converteixen en barris museu per a turistes i els pocs residents dels barris vells.

Barri museu: Zones d’interès artístic per a turistes i per als pocs residents dels barris vells.

Planol radiocèntric: Centralitat d’un edifici o d’un monument històric. És tan gran que arriba a condicionar la forma de l’ordenació del planol d’una ciutat o d’un barri. Des d'aquest punt central parteixen carrers i avingudes que s’allunyen del centre fins a arribar a diversos racons de la ciutat. Es completa i es perfecciona amb l’obertura de vies concèntriques, com ara cinturons urbans que permeten la connexió entre diversos barris sense necessitat d’haver de passar pel centre de la ciutat. Aquesta forma urbana sol produir impacte perquè afavoreix una visió centralitzada de la ciutat.

Planol ortogonal: Va tenir gran èxit al segle XIX quan moltes ciutats van enderrocar les muralles i van fer un traçat dels eixamples, i també al segle XX. S’anomena així perquè presenta una forma simple, en la qual els carrers es tallen perpendicularment entre ells. Tot això fa que les illes d’habitatges siguin quadrades o rectangulars i que els edificis tinguin una disposició molt ordenada. La forma reticular facilita la parcel·lació dels terrenys i el traçat de carrers amples, airejats i assolellats. La quadrícula pròpia d’aquest planol complica els trajectes transversals: això es corregeix amb l’obertura de vies en diagonal.

Ciutat de nova planta

Vila nova

Ciutat jardí: Al final del segle XIX, l’urbanista anglès Ebenezer Howard va elaborar una proposta per construir ciutats totalment noves al marge de les que ja hi havia. La proposta suggeria la creació d’un entramat de carrers irregulars que integressin habitatges de tipus unifamiliar amb pati i jardí. Havia de tenir activitats productives i de serveis i equipaments i havia de ser pràcticament autosuficient. Havia de tenir 30.000 habitants com a màxim per tal de garantir un cert sentiment de comunitat, evitar problemes i dèficits propis del creixement descontrolat i facilitar el contacte amb la naturalesa.

Ciutat dormitori: Comunitat urbana molt gran de caràcter residencial, els seus habitants viatgen diàriament a treballar a una localitat propera.

Ciutat funcionalista: A començaments del segle XX, Le Corbusier i altres urbanistes van rebutjar la proposta de la ciutat jardí com a solució de les problemàtiques de la ciutat industrial. Van proposar construir blocs molt alts de pisos amb l’objectiu d’alliberar sòl per a zones verdes obertes. En aquesta proposta tenien un paper preponderant la racionalitat i la funcionalitat, és a dir, es creia que l’arquitectura havia de ser útil i més bonica.