El Tractat del Cel d'Aristòtil: Cosmologia i Astronomia
Clasificado en Física
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 2,42 KB
Tractat del cel
El Tractat del cel és una obra fonamental de cosmologia. La cosmologia s'ocupa de donar una visió de l'univers i d'un problema que va preocupar especialment els grecs: el moviment dels planetes.
El moviment dels planetes i la geometria
«Planeta» és una paraula grega que significa «rodamón». Se'ls anomena així perquè tots els planetes són visibles a ull nu. Quan observem un planeta des de la Terra, cada dia el veiem en un lloc diferent; sembla que retrocedeix i després continua el seu curs. A més, varia el període en el qual es veuen els diferents planetes, fet que suggereix que l'univers segueix unes pautes determinades.
Per als grecs, l'astronomia era una branca de la geometria; per tant, els problemes astronòmics eren geomètrics. Plató, a Les lleis, afirma que els astrònoms han de construir models geomètrics utilitzant cercles i circumferències —considerats formes perfectes— per tal que els moviments aparentment caòtics dels planetes esdevinguin moviments regulars.
Salvar les aparences
Aquest plantejament aplica la teoria de les idees: l'univers és perfecte i el desordre observat és només aparent. Sota aquest desordre hi ha una estructura regular i matemàtica. Com que no ens podem fiar dels sentits, hem de conèixer aquest ordre ocult, un procés conegut com a «salvar les aparences».
La cosmologia aristotèlica
Per a Aristòtil, l'univers és finit i té forma esfèrica. Els seus límits els marca l'esfera de les estrelles fixes, aquelles que cada nit surten al mateix lloc. En aquest model, la Terra és el centre i tot gira al seu voltant. L'univers es divideix en dos àmbits qualitativament diferents:
- Món suprallunar: situat per sobre de la Lluna.
- Món subllunar: situat per sota de la Lluna.
Les esferes cristallines
Com s'aguanten els planetes? Aristòtil proposa que a l'interior de l'univers hi ha un seguit d'esferes cristallines, i a cadascuna hi ha adherit un planeta. L'esfera de les estrelles fixes, en moure's, arrossega totes les altres esferes interiors. Aquesta visió es va mantenir fins al segle XVI, tot i que presentava una contradicció: els planetes haurien d'estar sempre a la mateixa distància de la Terra, quan l'observació demostra que s'apropen i s'allunyen.