La transformació agrícola a l'Espanya del segle XIX

Les transformacions agrícoles

La reforma agrària que va tenir lloc a Espanya durant el segle XIX es va traduir en més mà d’obra per a la indústria. Ho veurem per parts.

L’agricultura a principis del segle XIX

Al començament del segle XIX, el progrés de l’agricultura espanyola, a la inversa del que passava a Europa, resultava pràcticament impossible. Espanya va mantenir una lluita a favor de la modernització, però va trobar la resistència dels terratinents, poc partidaris de fer nous experiments i massa arrelats a l’agricultura tradicional.

Els polítics il·lustrats del segle XVIII ja van intentar modernitzar l’agricultura, però es van topar amb el sistema de propietat de la terra, que pertanyia gairebé en la seva totalitat a l’Església i a la noblesa. El caràcter rendista i poc emprenedor d’aquests propietaris constituïa un fre que impedia que a Espanya es produís un impuls econòmic semblant al d'altres països europeus.

Perquè el camp fos rendible, calia que els propietaris invertissin en maquinària o en adobs i, sobretot, que s’ocupessin d’estudiar com obtenir més rendiment de les seves terres (introducció de nous conreus, recerca de mercats per comercialitzar els seus productes, etc.).

• Nobles i clergues vivien de les rendes.
• Els arrendataris cultivaven les terres, quedant-se una part mínima per a la subsistència.
• Els camperols havien de pagar impostos a l’Estat o a l’Església (delme).

Evidentment, davant d’aquests grans propietaris, els camperols eren molt pobres i no tenien els recursos suficients per millorar els conreus i comprar maquinària. Les desamortitzacions i la fi del règim senyorial, però, van ser dues victòries dels governs liberals, encara que els resultats no fossin tan espectaculars com els de la revolució agrícola anglesa.

D’altra banda, també existien les terres comunals, latifundis propietat dels municipis que sovint no eren cultivats o estaven mal aprofitats. Les terres comunals, igual que les pertanyents a l’Església, no es podien vendre i, per això, eren conegudes com a propietats de “mans mortes”.