La transició democràtica a Espanya: de la dictadura franquista a la democràcia

La transició democràtica a Espanya

Des de començaments de la dècada dels anys 70, el franquisme va estar condicionat per l'augment de la conflictivitat social, l'ampliació de l'oposició democràtica i les tensions a l'interior del règim, que feien evident el seu desgast i impopularitat. A aquests problemes se n'hi afegia l'inici d'una greu crisi econòmica internacional i el problema del Sàhara.

Les tendències dins del règim i la crisi final

Dins del propi règim franquista hi havia diferents tendències, però al final del franquisme predominaven els immobilistes, que van frenar les reformes aperturistes. Al juny de 1973 Carrero Blanco va ser nomenat president del Govern, però al desembre va ser assassinat per ETA en un atemptat i, a partir d'aquell moment, la fractura entre immobilistes i aperturistes es va anar fent cada cop més gran.

L'oposició democràtica

Aprofitant el creixement de la conflictivitat social, els grups de l'oposició van crear organismes unitaris per reivindicar el sistema democràtic i impedir la continuïtat del franquisme, sorgint així la Junta Democràtica i la Plataforma de Convergència Democràtica. Tots dos organismes proposaven la formació d'un govern provisional que implantés un règim democràtic. En aquests anys la violència de l'extrema esquerra va augmentar, amb actes terroristes com els d'ETA, FRAP i GRAPO, cosa que va intensificar la repressió.

La descolonització del Sàhara

Per a la descolonització del Sàhara es va convocar un referèndum d'autodeterminació d'aquest territori però, aprofitant la greu malaltia de Franco, Marroc va exigir l'entrega d'aquest territori organitzant la Marxa Verda i, davant del perill d'un conflicte bèl·lic, es va signar l'Acord de Madrid, que suposava l'entrega del Sàhara al Marroc i a Mauritània.

La mort de Franco i el final del règim

Amb la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, el règim va arribar a la seva fi, ja que es van adonar que era impossible un franquisme sense Franco. Començava així un procés de liquidació de la dictadura franquista i la instauració d'un sistema democràtic.

El 22 de novembre de 1975, Joan Carles de Borbó va ser proclamat rei d'Espanya i va encarregar que Arias Navarro continués al capdavant del Govern, però Arias Navarro només va proposar uns canvis mínims, rebutjats per l'oposició i pels reformistes franquistes. Davant d'aquesta situació, l'oposició va prendre la iniciativa unint-se en Coordinació Democràtica i va elaborar un nou programa, en el qual proposava la formació d'un govern provisional i la realització d'eleccions lliures de caràcter constituent.

Adolfo Suárez i la Llei de Reforma Política

El 30 de juliol de 1976, tement que la situació s'agreugés amb el bàndol antifranquista, el rei va obligar a dimitir Arias Navarro i va nomenar Adolfo Suárez, reformista, nou president del Govern. El nou govern, després d'establir contacte amb les forces democràtiques, va proposar la Llei de Reforma Política, que reconeixia els drets fonamentals de les persones, atorgava la potestat legislativa a la representació popular i preveia un sistema democràtic.

A continuació, el govern de Suárez va dur a terme una sèrie de mesures que suposaven la desaparició de les institucions del franquisme i la legalització del PCE l'abril de 1977, cosa que va provocar una crisi de govern i l'enfrontament amb els militars.

Les primeres eleccions i el nou panorama polític

Es van celebrar les primeres eleccions generals, i es va anar configurant un nou panorama polític. Els resultats van donar lloc a un sistema polític bipartidista format per dos grans partits, la UCD i el PSOE. Malgrat no tenir la majoria absoluta, Suárez va formar el primer govern democràtic després de la dictadura, la principal missió del qual era l'elaboració d'una Constitució.