La Transició Espanyola (1975-1982): de la mort de Franco a l'Estatut de Sau

Inicis de la Transició Espanyola (1975-1978)

La mort de Franco (20-XI-75) va convertir Joan Carles I en rei d’Espanya (22-XI-75). Aquest va jurar fidelitat als “Principios del Movimiento” i va prendre possessió de la Corona davant les Corts franquistes.

La Transició cap a la Democràcia

Alternatives al Postfranquisme

A la mort de Franco (postfranquisme) hi havia tres alternatives principals:

1. Continuïtat: Que el règim continués sense cap canvi sota el comandament de Joan Carles I, que havia jurat fidelitat als principis del Movimiento. Aquesta era l’opció dels immobilistes, és a dir, els sectors ultrafranquistes.
2. Reformista: Sectors moderats del franquisme que pretenien una evolució cap a la democràcia a partir d’una transformació progressiva i ordenada del règim.
3. Ruptura Democràtica: Postura de l’oposició democràtica, partidària de l’establiment immediat de la democràcia sense tenir en compte el règim franquista.

Govern d'Arias Navarro (Desembre 1975 – Juliol 1976)

Arias Navarro va continuar com a president del govern. En aquest govern hi eren presents reformistes com els ministres José María de Areilza (Afers Exteriors), membre del consell privat de Joan de Borbó; Manuel Fraga Iribarne (Governació) i Antonio Garrigues (Justícia). També hi havia immobilistes com el general Fernando de Santiago (ministre de Defensa) i el propi Arias Navarro. Aquest govern es va caracteritzar per reformes insuficients i lleis restrictives sobre el dret de reunió i d’associació.

Mobilitzacions Populars i Oposició Democràtica

A Espanya va destacar la unitat de l’oposició, que va crear la Coordinació Democràtica (Platajunta), a partir de la fusió de la Junta i de la Plataforma Democràtica, partidària de la ruptura democràtica (govern provisional i eleccions).

A tot Espanya es van registrar mobilitzacions populars amb demandes de democràcia i llibertats. A més, es demanava autonomia en el cas de Catalunya i el País Basc. Alhora, hi havia conflictivitat laboral amb demandes salarials que van comportar vagues generals a Catalunya, el País Basc i Madrid, les quals van ser reprimides (detencions, acomiadaments, etc.).

A Catalunya cal destacar la defensa de l’autonomia per part de:

• L’Assemblea de Catalunya (1971): Organisme unitari que disposava d’un gran suport popular.
• El Consell de Forces Polítiques de Catalunya (desembre del 1975), que agrupava onze partits (dreta, centre i esquerra).

Govern d'Adolfo Suárez (Juliol 1976 – Juny 1977)

Els retards i dubtes d’Arias Navarro van suposar que el monarca li exigís la dimissió. A continuació, es va produir el nomenament del nou president, Adolfo Suárez, que procedia dels sectors reformistes del Movimiento. Suárez va actuar a favor de la reforma política, fent fora els immobilistes del govern.

De les primeres actuacions del govern Suárez destaquem:

1. Contactes amb l’oposició democràtica.
2. Indult per a una part dels presos polítics.
3. El projecte de Llei de Reforma Política (LRP):

• Aprovada per les Corts franquistes, fet que suposava la seva pròpia liquidació (18 de novembre de 1976).
• Aprovada en referèndum (15 de desembre de 1976).

Els mesos posteriors a l’aprovació de la LRP hi va haver negociacions entre el govern i les forces polítiques democràtiques, alhora que hi havia mobilitzacions a favor de la democràcia al carrer, a les universitats, associacions de veïns, etc.

El govern Suárez va dur a terme noves actuacions vers la democratització, com ara:

• La llibertat sindical.
• L’amnistia de presos polítics.
• Legalització de partits polítics (amb l’excepció inicial dels comunistes, ERC, etc.).
• Liquidació del Movimiento, el sindicat vertical, el Tribunal d’Ordre Públic, etc.
• Legalització del PCE i el PSUC, els mesos d’abril/maig de 1977; en contra dels immobilistes i de l’exèrcit.
• Convocatòria d’eleccions democràtiques (15 de juny de 1977).

Primeres Eleccions i la Constitució de 1978

Eleccions Generals de 1977 (15-J)

Trets a destacar del 15-J a nivell de l’Estat:

• Alta participació.
• Triomf electoral de la UCD amb el 34% dels vots (166 diputats), liderada per Adolfo Suárez, per majoria relativa.
• Primera força d’oposició: PSOE amb el 28,4% dels vots (118 diputats). A continuació, PCE amb el 9% (19), AP amb el 8% (16), Pacte Democràtic amb el 2,8% i PNB amb l’1,7%, entre d’altres.
• Formació del primer govern democràtic després de la Guerra Civil Espanyola (GCE).

A Catalunya, la victòria electoral va ser per a les esquerres. En primer lloc, els socialistes (28%), liderats per Joan Reventós; a continuació, el PSUC (18%). En el cas de Centristes de Catalunya i Pacte Democràtic (Jordi Pujol), ambdós van obtenir el 16%, i ERC el 4,5%.

La Constitució de 1978 i l'Estat de les Autonomies

La redacció de la Constitució es va assolir per consens, per mitjà de la negociació i l’acord en temes importants entre les forces polítiques. Va ser elaborada per una ponència de 7 membres (3 de la UCD i 1 del PSOE, del PCE-PSUC, AP i Minoria Catalana). Va ser aprovada en referèndum popular el 6 de desembre de 1978 per àmplia majoria.

Els trets essencials de la Constitució són:

• Defineix l’Estat espanyol com un Estat democràtic i social de dret, organitzat com a monarquia parlamentària (la Corona té funcions representatives).
• Estableix l’Estat no confessional.
• Abolició de la pena de mort.
• Amplis drets i llibertats de caràcter civil i polític, com per exemple la igualtat davant la llei de tots els espanyols.
• Llibertat de mercat, tot i que preveu la intervenció de l’Estat.
• Dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, que poden constituir-se en comunitats autònomes (l’“Estat de les Autonomies”).
• Instaura el Tribunal Constitucional.

La Constitució del 1978 va instaurar un sistema polític i administratiu descentralitzat amb la creació de les comunitats autònomes (Títol VIII de la Constitució), que es coneix com l’Estat de les Autonomies.

A nivell de l’Estat espanyol, el procés de construcció de l’Estat de les Autonomies es va assolir a través de dues vies d’accés:

• Article 151: Accés ràpid i complet. És el cas de les nacionalitats històriques (Catalunya, País Basc i Galícia), Navarra i Andalusia.
• Article 143: Accés més lent, utilitzat per la resta de regions.

En el cas de les nacionalitats històriques, es van impulsar les seves autonomies (preautonomies): a Catalunya (Generalitat provisional) el mes de setembre de 1977, al País Basc (Consell General Basc) el gener de 1978, i a Galícia (Xunta Provisional de Galícia) el març de 1978.

La Recuperació de l'Autonomia de Catalunya

Bases i Fites de la Restauració Autonòmica

Les bases de la recuperació de l’autonomia de Catalunya es fonamenten en:

• L’èxit electoral a Catalunya dels partits favorables a l’autonomia (15 de juny de 1977).
• La constitució de l’Assemblea de Parlamentaris (juny 1977), que demanava la restauració de la Generalitat.
• Les mobilitzacions populars: la campanya “Volem l’Estatut”, la primera manifestació tolerada de l’11 de setembre a Sant Boi de Llobregat i la importància de la Diada de l’Onze de Setembre de 1977, que va aplegar un milió de persones.
• El pacte entre la monarquia i la Generalitat republicana: negociacions entre Suárez i Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l’exili.
• El retorn de Josep Tarradellas a Catalunya a l’octubre del 1977, que va significar la reinstauració de la Generalitat amb molt poc poder efectiu.
• La formació d’un govern de la Generalitat, amb tots els partits catalans (llevat d’AP). Aquest govern tenia poc poder.
• La Comissió Mixta de Traspassos entre l’Estat i la Generalitat (gener 1978).

L'Estatut d'Autonomia de Sau (1979)

Elaboració i Aprovació de l'Estatut

El procés de l’Estatut d’Autonomia de Sau (1979) va incloure:

• L’elaboració de l’Estatut d’autonomia al parador de Sau (estiu de 1978) per una Comissió de vint diputats de l’Assemblea de Parlamentaris.
• Aprovació del text per l’Assemblea de Parlamentaris (desembre de 1978).
• Aprovació a les Corts espanyoles el setembre del 1979.
• Aprovació en referèndum a Catalunya, el 15 d’octubre de 1979.
• Celebració de les primeres eleccions autonòmiques (20 de març del 1980): victòria per majoria relativa de Convergència i Unió (CiU).

Característiques de l'Estatut de Sau

Les característiques de l’Estatut de Sau a destacar són:

• Catalunya reconeguda com una nacionalitat, que exercia l’autogovern en el marc de les Comunitats Autònomes de l’Estat espanyol.
• Declarava el català com la llengua pròpia i cooficial amb el castellà.
• La Generalitat configurada a partir de:
  • Poder legislatiu: Parlament de Catalunya.
  • Poder executiu: President i Consell Executiu.
  • Poder judicial: Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).
• Atorgava a la Generalitat competències exclusives (dret civil català, turisme, cultura, ordenació del territori, obres públiques internes, educació, etc.) i competències compartides (treball, justícia, ports i aeroports, etc.).
• Preveia la creació d’una policia autonòmica (els Mossos d’Esquadra).
• El finançament autonòmic: transferències de l’Estat, recursos propis i impostos cedits totalment o parcialment per l’Estat.

L'Etapa del Consens Polític (1978-1982)

Crisi Econòmica i els Pactes de la Moncloa

La crisi econòmica internacional derivada de la decisió de l’OPEP de quadruplicar el preu del petroli l’any 1973 va tenir efectes significatius a Espanya:

• Reducció de les exportacions.
• Descens de la inversió estrangera.
• Disminució dels ingressos per turisme.
• Retorn dels emigrants.
• Crisi industrial en relació amb la crisi energètica.
• Augment de l’atur.
• Augment de la inflació.

A Catalunya, la caiguda de l’economia va ser més elevada; la crisi va afectar la indústria, la construcció i l’agricultura, mentre que el sector serveis va créixer.

Els Pactes de la Moncloa (Octubre 1977)

Els Pactes de la Moncloa (25 d’octubre del 1977) van consistir en un acord entre el govern i l’oposició per sanejar l’economia. Els acords presos van ser:

• Reduir la inflació.
• Devaluar la pesseta.
• Control de preus i la despesa pública.
• Racionalització del consum d’energia.
• Moderació salarial.
• Reforma del marc laboral.
• Reforma tributària (IRPF).
• Reforma de la Seguretat Social, amb l’increment del finançament públic que va permetre l’extensió de l’atur i la sanitat, i l’increment de les pensions de jubilació.
• Repartir els costos de la crisi.

Els acords van ser signats pels principals partits, organitzacions empresarials i centrals sindicals, i ratificats pel Congrés.

Eleccions Generals i Municipals de 1979

Després de l’aprovació de la Constitució, el 1979 es van celebrar eleccions generals, que van ser guanyades novament per la UCD (majoria relativa). En segon lloc es trobava el PSOE i a més distància el PCE i AP (CD).

De resultes de les eleccions es va formar un govern en minoria d’UCD presidit per Suárez. Com a acció de govern destaca l’aprovació de l’Estatut dels Treballadors (1980).

L’any 1979 també hi va haver eleccions municipals. El triomf va ser per a la UCD, malgrat que els socialistes van aconseguir la majoria de les grans ciutats.

La segona etapa de govern de la UCD va estar marcada per:

• L’augment del terrorisme.
• La crisi econòmica (inflació, atur, conflictivitat obrera, etc.).

Davant la crisi interna de la UCD, els socialistes van promoure una moció de censura contra Suárez, que va dimitir com a president del govern i va ser substituït per Leopoldo Calvo Sotelo.

El Cop d'Estat del 23 de Febrer de 1981 (23-F)

Durant la votació d’investidura de Calvo Sotelo va esdevenir el cop d’estat del 23-F (1981), que va ser preparat per una trama colpista dins de l’exèrcit amb connexions civils, que pretenia destruir la democràcia.

Les accions més destacades van ser:

• L’ocupació del Congrés dels Diputats per part del tinent coronel de la Guàrdia Civil, Antonio Tejero, interrompent la investidura del nou president, Leopoldo Calvo Sotelo, i retenint els diputats a les Corts.
• El pronunciament del capità general de València, Milans del Bosch, a favor del cop d’Estat militar.
• El missatge televisat del rei Joan Carles I, que va desautoritzar els colpistes i va defensar la democràcia, posant punt final al cop d’estat.

La Crisi i Desintegració de la UCD

De la presidència de Calvo Sotelo destaquen les següents actuacions:

• L’Acord Nacional d’Ocupació.
• La Llei del divorci, que va generar problemes interns dins de la UCD.
• La petició d’ingrés d’Espanya a l’OTAN, que va comptar amb l’oposició de les esquerres.
• L’aprovació de la Llei Orgànica d’Harmonització Autonòmica (LOAPA) (1982), que posava límits al desenvolupament autonòmic.

La desintegració de la UCD va suposar la sortida de membres del partit, en concret:

• Els socialdemòcrates es van unir al PSOE.
• Els conservadors es van unir a AP.

Obstacles a la Consolidació Democràtica

Involucionisme i Colpisme Militar

L’involucionisme va esdevenir a partir de les forces d’extrema dreta, grups nostàlgics del franquisme. Entre les accions a destacar trobem:

• Els grups violents, com la Triple A i els Guerrilleros de Cristo Rey. Entre altres accions, destaca l’assassinat dels advocats laboralistes, vinculats al PCE i CCOO, al seu despatx del carrer Atocha de Madrid.
• Les publicacions de la premsa ultradretana, com per exemple “El Alcázar”.
• Les conspiracions de grups de militars, com per exemple l’Operació Galàxia.

Terrorisme

Es va activar el terrorisme d’extrema esquerra, destacant actes violents de grups com els GRAPO (Grupos Revolucionarios Antifascistas Primero de Octubre) i el FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriótico).

No obstant això, l’activitat terrorista més important va ser la d’ETA, que refusava la Constitució de 1978 perquè no reconeixia el dret d’autodeterminació del poble basc. Aquesta organització va emprendre una campanya d’atemptats adreçada a militars i forces d’ordre públic. Entre d’altres, destaca la incidència de l’atemptat d’Hipercor de Barcelona (1987).