Varietat dialectica

V. ESTÀNDARD: Supravarietat ling. Regulada per un codi i promulgada per les institucions, principalment a través del sistema educatiu i mitjans de comunicació. És la varietat pròpia de la comunicació pública i es caracteritza per la correcció gramatical i la selecció del lèxic més general i neutre. Correspon a un registre neutre. 4 Funcions bàsiques: Tota comunitat lingüística accepta com a norma general i model de referència Possibilita i garanteix la intercomunicació generalitzada en àmbits de comunicació Crea la noció de llengua unitària i afavoreix la consciència social d’unitat ling. I la cohesió entre parlants Proporciona la seguretat necessària en els usuaris, es potencia la lleialtat ling. I s’assegura la transmissió de la llengua a noves generacions. L’estàndard de la llengua catalana es basa en la codificació ling. Establerta per Pompeu Fabra (1a ½ S. XX), elaborada sota els principis de modernitat, genuïtat i unitat, respectant la diversitat morfològica dels grans dialectes. Comunitat ling: grup social en què els seus membres comparteixen una mateixa llengua, són conscients de formar una unitat i mantenen cohesió interna, constitueixen una comunitat històrica i comparteixen un espai, cultura i tradició. Catalana: 2 carac: Estat de fragmentació política i administrativa (4 estats), que restringeix les relacions entre els membres dels diferents territoris, dificulta l’acció conjunta i fa minvar el grau de consciència unitària. Col·loca la ll. Cat en situació d’inferioritat. Condició bilingüe (cat/cast, cat/it, cat/fran) dels integrants de la comunitat.