Què és ser vell? Vellesa, mites i rols socials

Què és ser vell?

L'envelliment es construeix socialment. De fet, comencem a envellir quan naixem. El fet de "ser vell" evoluciona i varia en funció de la societat. Al segle XVI, quan l'esperança de vida era de 40 anys, s'envellia molt abans. Actualment, l'esperança de vida és més elevada i, per tant, s'envelleix més tard. Això passa també en el tercer món, on l'esperança de vida és més baixa i la gent es considera vella molt abans.

Es parla de tres enfocaments per definir quan una persona pot ser considerada gran:

• Vellesa cronològica: 65-67 anys, edat de jubilació.

Aquest enfocament té dos problemes:

1. Suposa que el fet que una persona sigui gran o no ve determinat per la seva activitat econòmica: quan es deixa de ser actiu economicament, s'és vell. Això és una definició subjectiva que depèn de criteris econòmics.
2. Hi ha persones de 65-67 anys que, pel seu estil de vida, han portat una bona qualitat de vida i poden ser més actives que en etapes anteriors.

• Vellesa funcional: segons aquest criteri, una persona és gran quan té alguna incapacitat o limitació. Tanmateix, la incapacitat no està sempre subjecta a l'edat. Lligat a això, associem el terme dependència amb la vellesa, de manera que un nen petit seria vell ja que no és autònom. Aquest criteri també presenta problemes.
• Vellesa com a etapa vital: és un criteri que reconeix el pas del temps i condiciona la vida de les persones, però enfoca la vellesa com una etapa més de la vida, no únicament amb desavantatges sinó també amb potencialitats.

Mites sobre la vellesa

1. Un primer mite és que la vellesa s'inicia als 65 anys. El fet és que no existeix una edat a partir de la qual es pugui considerar una persona vella.
2. Un segon mite és que la gent gran es veu limitada en les seves aptituds. Això tampoc és del tot correcte, ja que una persona gran pot tenir limitacions en les seves aptituds motrius, però no necessàriament en les psicològiques. De fet, és diferent:
   • Aptituds biològiques: limitacions fruit del pas del temps, que no tenen per què ser enteses com una malaltia.
   • Aptituds psíquiques: en moltes ocasions es tracta d'una imatge que no es correspon amb la realitat. A vegades interpretem alguns símptomes o conductes com una malaltia quan no ho són.
   • Aptituds socials: es sol tenir la idea que la gent gran té menys aptituds socials que els joves, però això no és així. A la nostra societat, les aptituds de la gent gran són sovint menys valorades que les d'altres grups d'edat.
3. Un tercer mite és que la ancianitat és una etapa negativa. S'associa amb el deteriorament i la dependència, i es consideren un estorb. Però la ancianitat és també una etapa positiva. Moltes de les seves habilitats no es valoren com l'experiència, els valors familiars (donen i reben), i tenen una edat respectuosa i un gran valor econòmic (ajuden els fills). Per tant, la ancianitat no és només una etapa negativa, sinó també positiva, amb progressos i límits, habilitats i limitacions. Les causes que facin que aquesta etapa es vegi negativa són psicosocials.

Rol i status en la vellesa

• Rols: accions associades a una determinada posició social. Han evolucionat igual que els status. Abans les persones grans tenien un bon status i les tasques que realitzaven estaven lligades a la presa de decisions. Fa 50 anys, l'avi portava els néts a l'escola. Avui, el seu status ha baixat i s'espera que realitzin tasques de poc prestigi: cuidar néts, ajudar...
• Status: prestigi social associat a una determinada posició social. Avui dia, l'estatus de la gent gran ha baixat a causa del fet que s'enfoca la ancianitat com una etapa negativa.

Per què enfoquem la vellesa negativament?

Perquè no són productius per a la societat i suposen una despesa. No són productius en el sentit econòmic i a vegades tampoc poden ser productius per a altres persones. És per això que la societat ho genera com una etapa negativa. Això passa també amb els drogodependents o els malalts: resulten ser un problema per a la societat perquè no són productius.