El verí del teatre rodolf sirera descarregar
Clasificado en Otras lenguas extranjeras
Escrito el en 
catalán con un tamaño de 4,97 KB
T13 característiques l’escriptura teatral actual.
Hereu del teatre de cambra i del teatre universitari, a començaments dels
setanta aparegueren nombrosos grups de teatre independent. Solien crear els muntatges de forma collectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental. Havia canviat el concepte de text dramàtic i ja no era l'escriptor qui elaborava aïlladament un text literari que després s’escenificava, sinó que el conjunt del grup s’involucrava en la creació de l'espectacle i en el procés de producció.
Hui en dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s’han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l'escriptura teatral. D'una banda, el text s'ha alliberat d’antigues convencions, i d'altra s’han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció de personatge, etc. El retorn a la centralitat del text dramàtic ha passat per un procés de depuració dels plantejaments textuals tradicionals. La simbiosi entre autor i director ha propiciat que en la dramatúrgia actual hi haja autors que no s'han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, com Juli Leal o Sergi Belbel.
En l’escriptura teatral actual en català podem observar les tendències següents:
a) Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel, el qual encapçala una prolífica generació de nous dramaturgs. Belbel és un escriptor de grans èxits, estretament vinculat a la pràctica escènica, bon coneixedor dels mecanismes de l'escenificació, inclinat a una estètica deliberadament deslligada de la tradició autòctona.
b) Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica.
És una teatralitat poc interessada en els problemes de l’actualitat, centrada en els conflictes individuals més que en els collectius, amb personatges
innominats. És la “teatralitat opaca”, que es forjà en els Tallers de Dramatúrgia del valencíà Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. L'exponent màxim d'aquesta tendència de "poètica de la sostracció", són Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.
c) Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial: Toni Cabré, Manel Dueso.
d) També tenim la via comercial, derivada de la cultura mediàtica de les
telesèries, que es decanta per una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, i que revisa els gèneres tradicionals amb la finalitat que el producte escènic arribe a un major nombre d'espectadors: Carles Alberola, Paco Mir, Jordi Galceran.
e) Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.
En l’àmbit valencíà, a partir de l'últim quart del Segle XX s'ha consolidat una
nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades enpersonatges i fets històrics valencians: Dansa del vetlatori (1973), Quatre
històries d'amor per la reina Germana (1980), Centaures (1982). Una altra
part de la seua producció s’orienta al melodrama (Tango, 1995), o a la comèdia (Ni tan alts, ni tan rics, 1989). Té un tercer bloc d'obres que són propostes dramàtiques experimentals: Els viatgers de l'absenta (1989)
Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencíà
contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica, amb obres com Plany en la mort d'Enric Ribera (1974), i El verí del teatre (1978), molt representada arreu del món. Aprofundí en l'experimentació escènica en obres com La caverna (1993) i Punt de fuga (1999). També ha fet diverses adaptacions, i des de 1995 s’ha especialitzat com a guionista de sèries televisives.
Hereu del teatre de cambra i del teatre universitari, a començaments dels
setanta aparegueren nombrosos grups de teatre independent. Solien crear els muntatges de forma collectiva, distanciant-se de la peça teatral plantejada segons les estructures formals pròpies de la tradició occidental. Havia canviat el concepte de text dramàtic i ja no era l'escriptor qui elaborava aïlladament un text literari que després s’escenificava, sinó que el conjunt del grup s’involucrava en la creació de l'espectacle i en el procés de producció.
Hui en dia els autors segueixen elaborant la matèria verbal de l'espectacle, però s’han implicat més en el procés d'elaboració dels muntatges, cosa que ha comportat una transformació de l'escriptura teatral. D'una banda, el text s'ha alliberat d’antigues convencions, i d'altra s’han posat en qüestió procediments abans inqüestionables com el diàleg, les coordenades temporals i espacials, el conflicte dramàtic, la noció de personatge, etc. El retorn a la centralitat del text dramàtic ha passat per un procés de depuració dels plantejaments textuals tradicionals. La simbiosi entre autor i director ha propiciat que en la dramatúrgia actual hi haja autors que no s'han quedat en la faceta purament textual, sinó que alhora dirigeixen, com Juli Leal o Sergi Belbel.
En l’escriptura teatral actual en català podem observar les tendències següents:
a) Hi ha una dramatúrgia que analitza la realitat a través de la ironia i l'humor, en una línia de recerca expressiva que combina l'experimentació formal i la comicitat, tendència capitanejada per Sergi Belbel, el qual encapçala una prolífica generació de nous dramaturgs. Belbel és un escriptor de grans èxits, estretament vinculat a la pràctica escènica, bon coneixedor dels mecanismes de l'escenificació, inclinat a una estètica deliberadament deslligada de la tradició autòctona.
b) Una altra dramatúrgia, en canvi, empra estratègies de discurs en què el diàleg es fragmenta, es repeteix i està ple de dubtes, silencis, omissions i interrogants, en què la comunicació entre els personatges es converteix en una lluita tàctica.
És una teatralitat poc interessada en els problemes de l’actualitat, centrada en els conflictes individuals més que en els collectius, amb personatges
innominats. És la “teatralitat opaca”, que es forjà en els Tallers de Dramatúrgia del valencíà Sanchis Sinisterra a la Sala Beckett de Barcelona. L'exponent màxim d'aquesta tendència de "poètica de la sostracció", són Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso.
c) Pel contrari, hi ha autors dramàtics que s’aproximen a la realitat i s'interessen pels problemes del nostre temps des d'una òptica reflexiva i gens trivial: Toni Cabré, Manel Dueso.
d) També tenim la via comercial, derivada de la cultura mediàtica de les
telesèries, que es decanta per una comèdia fàcil, lleugera i ben construïda, i que revisa els gèneres tradicionals amb la finalitat que el producte escènic arribe a un major nombre d'espectadors: Carles Alberola, Paco Mir, Jordi Galceran.
e) Finalment, tenim el “teatre de la irritació”, que consisteix a increpar el públic i incomodar-lo, a fi de provocar-hi alguna reacció: Roger Bernat.
En l’àmbit valencíà, a partir de l'últim quart del Segle XX s'ha consolidat una
nova generació d'autors teatrals, entre els quals, són excepcionals els casos de Manuel Molins i Rodolf Sirera. Molins és autor d’obres inspirades enpersonatges i fets històrics valencians: Dansa del vetlatori (1973), Quatre
històries d'amor per la reina Germana (1980), Centaures (1982). Una altra
part de la seua producció s’orienta al melodrama (Tango, 1995), o a la comèdia (Ni tan alts, ni tan rics, 1989). Té un tercer bloc d'obres que són propostes dramàtiques experimentals: Els viatgers de l'absenta (1989)
Rodolf Sirera ha estat una peça clau en la renovació del teatre valencíà
contemporani. És autor d’una abundant producció dramàtica, amb obres com Plany en la mort d'Enric Ribera (1974), i El verí del teatre (1978), molt representada arreu del món. Aprofundí en l'experimentació escènica en obres com La caverna (1993) i Punt de fuga (1999). També ha fet diverses adaptacions, i des de 1995 s’ha especialitzat com a guionista de sèries televisives.