Avantguardisme i Literatura Catalana: Moviments, Autors i Etapes
L'Avantguardisme
Un panorama polític, econòmic i social tan conflictiu havia de produir, obviament, trasbalsos culturals i reaccions en contra de l'ordre i la civilització que, procedents del segle XIX, s'anaven imposant. Així sorgeixen uns nous grups avantguardistes que propugnen la violació de la realitat a través de la destrucció de l'harmonia de colors, formes, melodies, imatges i llenguatge.
Les avantguardes europees
Cubisme: cerca despullar l'aparença de les coses de la seva realitat temporal i seguint els mètodes de la ciència (superposició d'imatges; poemes en forma de dibuix). Autor: Apollinaire.
Futurisme: pretén l'anul·lació del món passat, d'una cultura, d'un art i d'un ordre. Les «paraules en llibertat» i la «imaginació sense fils» tenen com a finalitat la destrucció del discurs, de la sintaxi i de la puntuació per tal d'arribar als mots essencials amb cap mena d'ordre. Autor: Marinetti.
Dadaisme: proposa una actitud de negació de tot: la destrucció per la destrucció. El seu objectiu era confondre la gent i crear una situació caòtica a nivell intel·lectual, que fos reflex del caos polític i social provocat per la guerra. Autor: Tzara.
Surrealisme: tenia l'objectiu de crear el caos intel·lectual; vol crear una crisi de consciència i, d'aquí, que el moviment es comprometés políticament; pretén la alliberació dels impulsos que estan reprimits al subconscient. Autor: André Breton.
Etapes de l'avantguardisme català
Model futurista (1916-1924): l'activitat avantguardista, tant literària com plàstica, va vibrar segons els models futuristes i es va polaritzar al voltant de revistes com Trossos o Arc Voltaic i manifests com El concepte de poeta i Contra els poetes en minúscula de Salvat-Papasseit. A més, cal destacar Josep Maria Junoy i Sebastià Sánchez-Juan.
Model surrealista (1924-1934): hi ha dos grups avantguardistes. El primer, el Grup de Sabadell, va resoldre la seva rebel·lia mitjançant el joc gratuït i la reducció a l'absurd. L'altre va girar al voltant de Foix i Dalí, i del seu òrgan d'expressió L'Amic de les Arts, una revista agressiva que va considerar l'art com a ruptura i recerca i que va tendir a l'atac personal.
Literatura des del 1939
Introducció: La Guerra Civil va tallar totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors que havien dut a terme els homes de la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme. L'intel·lectual va patir els efectes de la guerra i va veure estroncades les seves possibilitats literàries. Aquesta situació el va conduir cap a la desorientació i cap a l'immobilisme mental.
Etapes
1939-1946: fins a l'any 1944 la literatura catalana va ser clandestina. Els intel·lectuals que no havien marxat a l'exili es van organitzar segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Al mateix any va aparèixer la revista Poesia, dirigida per Josep Palau i Fabre, on es va mitificar la figura de Bartomeu Rosselló-Pòrcel. A més, va comptar amb les col·laboracions de Riba, Sagarra i Espriu.
1946-1955: la derrota de les forces de l'Eix a la Segona Guerra Mundial va significar una lleu liberalització de l'ambient. Es van crear premis literaris (per exemple, «Joanot Martorell» o «Víctor Català») i van sortir revistes en forma de llibre o dependents de centres religiosos (El Pont o Serra d'Or). La tasca clandestina va continuar, ara als nuclis universitaris, on es va fundar Ariel, continuadora de Poesia, amb la col·laboració d'autors ja consolidats com Riba o Garcés.
1955-1970: sorgeixen dues generacions: els escriptors que havien deixat d'escriure i tornaven a la llum pública, i els més joves, que iniciaven la seva tasca intel·lectual. Els primers, els més formats, van ser els més afectats i van fer literatura sobre la Guerra Civil de manera més directa. Els més joves, mancats d'una tradició de vida literària i cultural adient, van haver de suplir les deficiències de manera autodidacta. Els seus propòsits anaven més enllà dels purament literaris i estètics.
1970-1980: els últims anys de la dècada del 60 van ser marcats per dos fets que van incidir en el desenvolupament posterior de la nostra literatura: 1. la lluita dels universitaris pel sindicat democràtic; 2. el Maig del 68. Els escriptors comencen a produir en aquests anys, viuen enlluernats pel món estranger i les seves obres reflecteixen les noves experiències.