Avantguardisme i modernisme a la literatura catalana: moviments, autors i característiques

AVANTGUARDISME

1. Definició

Un dels grans detonants va ser la Primera Guerra Mundial. L'Avantguardisme va ser un moviment cultural que volia trencar amb el passat. Defensava el progrés tècnic i el canvi de valors morals, i va provocar una crisi de la creació artística. Va afectar a totes les formes de creació, i dins la literatura afectarà sobretot la poesia.

2. Principals moviments de l'Avantguarda

2.1. Cubisme: Apareix el 1907 de la mà de Pablo Picasso amb un quadre que es diu "Les senyores d'Avinyó". L'espectador ha de reconstruir mentalment l'objecte. Les tècniques cubistes que afectaran la literatura són el collage i el cal·ligrama.

2.2. Futurisme: 1909, Marinetti. Proclamava que l'èxit de l'atzar està per damunt de l'intel·lecte. Propugnava com a font d'inspiració el perill, l'esport, la violència física i verbal, la guerra, la velocitat i les màquines. Rebutjava biblioteques i museus. Dins la literatura, aquest futurisme es manifesta en la destrucció de la sintaxi i les paraules en llibertat, sense signes de puntuació que les delimitin.

2.3. Dadaisme: Ve del francès dada, que significa res (so que fan els bebès). El creador és Tristan Tzara el 1916. Defensen una expressió totalment espontània.

2.4. Surrealisme: El seu creador fou André Breton, el 1924. Segons Breton, si l'ésser humà està atent al seu inconscient i als seus somnis, descobrirà en ell la dimensió de la realitat. En literatura es fa ús de l'escriptura automàtica i del collage.

3. Aspectes comuns dels ismes dins la literatura

1. Destrucció de la unitat gràfica.
2. Alliberament gramatical de la paraula.
3. Alliberament racional de la paraula.
4. Desintegració i substitució de la paraula.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (AVANTGUARDISME)

Vida: Formació autodidacta, extracció proletària, idees socialistes-revolucionàries, anarquisme. Usa el pseudònim de Gorkiano. Escriu a la premsa (Un enemic del Poble, Arc-Voltaic, Proa). Mor de tuberculosi als 30 anys.

Obra: Acostat al futurisme de Marinetti i a l'esperit nouveau d'Apollinaire.

• Poemes en ondes hertzianes: expressa la descoberta futurista i la recerca d'una poètica personal.
• L'Irradiador del port i les gavines: futurista.
• La gesta dels estels: inicia un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l'elegia i l'enyorança.
• El poema de la rosa als llavis: poema unitari de tema amorós.
• Óssa Menor: s'endinsa en l'angoixa i la proximitat de la mort.

"Encara no he escrit mai sense mullar la ploma al cor, esbatanat"

TEATRE MODERNISTA

El teatre és un dels gèneres més característics del modernisme perquè permet el principi de l'art total. Dins el teatre hi ha dos corrents:

1) Regeneracionista, vitalista o d'Ibsen: Teatre social i d'idees. Fa una crítica social àcida i una profunda anàlisi psicològica, amb un fons de misteri i de melancolia. Els temes giren entorn de la llibertat individual i del conflicte que aquest ideal comporta. Les tècniques usades són la versemblança dels personatges, els problemes quotidians i la incorporació de la realitat a l'escena. Autors: Joan Puig i Ferrater, Pous i Pagès.

2) Esteticista, simbolista o de Maeterlinck: Aquest corrent exposa realitats transfigurades i simbòliques. Vol commoure l'espectador a través de suggeriments o d'impressions. Els personatges són éssers idealitzats dominats per la tristesa. Autors més representatius: Santiago Rossinyol i Adrià Gual.

Santiago Rossinyol: És un artista polifacètic. Va ser pintor i autor de teatre. Va ser l'organitzador de les festes modernistes de Sitges. Va practicar la bohèmia i va estar molt influït per Maeterlinck. Entre les obres més destacades hi ha:

• L'alegria que passa: obra d'un sol acte musicada per Enric Morera, que planteja l'enfrontament entre l'artista (en aquest cas, artistes de circ que encarnen la poesia) i la societat (la prosa, el poble indiferent, vulgar i ensopit).
• Cigales i formigues: hi ha un enfrontament entre artista i societat, entre poesia i prosa. La formiga representa la societat burgesa, treballadora i immòbil, i les cigales són els bohemis que viuen el moment.
• L'auca del senyor Esteve: primer va ser creada com a novel·la i després va ser reconvertida en obra de teatre. L'obra explica l'ascensió d'una família de comerciants al llarg de quatre generacions, cada vegada més estalviadora que l'anterior, que aconsegueix fer d'una botigueta un gran negoci. A la quarta generació neix Ramonet, que no vol ser botiguer sinó artista. Analitza de nou l'enfrontament entre artista i societat. Rossinyol expressa el reconeixement de les dues classes socials en conflicte: per una part, la burgesia, a la qual reconeix l'esforç per aconseguir diners però que no sap gaudir de la vida; i per l'altra, els artistes, que els enveja, però que no poden ser còmodament artistes sense tenir els diners de la burgesia.

PROSA MODERNISTA

La novel·la modernista no crea formes noves; això vol dir que no prescindeix totalment ni del naturalisme ni del costumisme. També adopta les tensions conflictives entre l'intel·lectual i la societat, tensions que es representen mitjançant parelles binàries: home-món, individu-massa, etc.

Hi ha tres tendències:

1) Costumista: Adapta la unitat estètica del quadre de costums, però no el contingut. Representant: Santiago Rossinyol, L'auca del senyor Esteve.

2) Decadentista: Reflecteix una realitat interior, oculta. No descriu el món físic, sinó els efectes que produeix. La lletjor i el color són valorats estèticament, i l'erotisme i la sensualitat esdevenen temes freqüents. Autora representativa: Prudència Bertrana, Josafat.

3) Novel·la rural: És una novel·la que adopta les tècniques de descripció i anàlisi típiques del naturalisme, és a dir, la influència que el medi exerceix sobre els personatges contra la qual lluita el protagonista. Això fa que predomini la narració sobre el diàleg.

Característiques:

• Llengua i estil narratiu: ús de diminutius, augmentatius, barbarismes, la llengua pròpia dels pagesos, etc.
• Visió tràgica del món rural. El món rural és considerat com a representant de les forces primàries i de les baixes passions. La natura és la destructora de l'individu.
• Simbolisme.
• Forta càrrega eròtica.

Autora: Víctor Català

Filla d'una família rica. Es deia Caterina Albert. Era autodidacta. Va guanyar els Jocs Florals amb La infanticida; aquesta obra va provocar un gran rebombori quan es va saber que Víctor Català era una dona.

Obra:

Drames rurals - Solitud: el tema és el característic de la novel·la modernista i la lluita de la protagonista, la Mila, contra un entorn agressiu.

La Mila acompanya el seu marit a fer d'ermità a la muntanya. Ell és un home sense energia, que es deixa arrossegar per un personatge funest, l'Ànima. La Mila fa amistat amb el personatge contrapunt de l'Ànima, el Pastor. Però el medi hostil s'imposa: el Pastor mor i la Mila queda sola davant la natura. Finalment l'Ànima entra a l'ermita i viola la Mila. Aquest fet comporta la decisió de la Mila de fugir d'aquell lloc.

POESIA MODERNISTA

Poesia que s'oposa als Jocs Florals. És una poesia de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual però depurat i culte.

Els poetes modernistes van adoptar els corrents poètics més importants de l'Europa de final de segle, que són:

1) Parnassianisme: És un moviment literari francès de la segona meitat del segle XIX, creat com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme artístic. Cerca una poesia despersonalitzada, allunyada dels sentiments, amb temes relacionats amb l'art, suggeridors per ells mateixos, bells i exòtics, amb una marcada preferència per la Grècia i l'Orient. Tenen molta cura de la forma, i el seu lema és l'art pour l'art.

2) Simbolisme: Presenta imatges oposades a la realitat visible per demostrar que existeix una realitat amagada, que si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir. Un tema constant és la dona: l'ésser angelical (Ofèlia) o la dona malvada (Salomé). També té com a tema la mort.

3) Prerafaelisme: Cerca la bellesa en un món idealitzat i pren com a model els poetes i els cavallers medievals. La dona també és un tema constant, i pot ser una dona pura i innocent o bé una dona malèfica, sense pietat.

JOAN MARAGALL

És el poeta més representatiu de la poesia modernista (1860–1911). Amb la seva mort considerem la fi del modernisme.

Va néixer i morir a Barcelona. Va ser fill d'una família burgesa que tenia una indústria tèxtil, però ell no va voler continuar-la i va estudiar dret. Va ser col·laborador de L'Avenç i del Diario de Barcelona. Coneix autors importants com Nietzsche. És el padrí de Pasqual Maragall.

Obra (poesia): Va llegir i traduir autors alemanys com Goethe i Nietzsche. Dins la seva obra destaquen la poesia i la prosa. En poesia, té un llibre que es diu Poesies, una espècie d'antologia on s'inclouen poemes que li havien dedicat els seus amics; dins aquest llibre hi ha un poema que es diu "La vaca cega".

Un altre llibre de poemes es diu Visions i cants, on hi ha el poema "Oda a Espanya", en què reclama la necessitat d'un regeneracionisme i del respecte al pluralisme lingüístic.

Un altre llibre de poemes és Seqüències, que inclou un dels seus grans temes, el tema cívic, per exemple "Oda nova a Barcelona", o "La llegenda del comte Arnau", un poema metafísic sobre l'essència humana.

Característiques de la poesia de Maragall:

• Ús espontani del llenguatge, basat en la llengua actual, sense arcaismes, i una actitud optimista i vitalista.

(Prosa)

Quant a la prosa, és significativa la seva proposta poètica i el seu concepte de l'art, recollits en dos llibres d'assaig: Elogi de la paraula i Elogi de la poesia, on exposa les seves idees basades en l'espontaneïtat poètica i en la teoria de la paraula viva.

NOUCENTISME

1. Context històric: Noucentisme (1906–1923).

Què està passant?

Primera Guerra Mundial (1914–1918). Revolució Russa (1917). Aparició del feixisme. Arribada de la Lliga Regionalista de Prat de la Riba al poder de la Mancomunitat l'any 1906. Dictadura de Primo de Rivera l'any 1923.

2. Definició de Noucentisme: La paraula noucentisme és ambivalent, ja que es pot referir tant al segle XX com a l'adjectiu nou, no equivalent a vell. Té el mateix objectiu que els modernistes (la transformació de la cultura catalana en nacional i moderna), però a través de reformes culturals.

3. Ideologia i estètica noucentista: El noucentisme presenta les següents característiques:

1. Imperialisme
2. Arbitrarisme
3. Classicisme
4. Mediterranisme
5. Civilitat
6. Obra ben feta

4. La poesia noucentista: La literatura només pot reflectir la realitat tal com es vol que sigui, no tal com és. Per això el gran gènere noucentista serà la poesia.

La poesia noucentista es caracteritza per:

• La cura formal i estilística, és a dir, la perfecció formal amb la mètrica, els sonets, etc.
• Sintaxi complexa i equilibrada.
• Fredor i distància per part del poeta respecte a l'objecte poetitzat.
• Pervivència del model parnassià i simbolista.
• Ressonàncies clàssiques i medievals.

El gran poeta noucentista és Josep Carner.

Josep Carner: Va participar en diaris de l'època i, durant la Guerra Civil, es va exiliar a Mèxic. Després de la Guerra Civil va anar a Bèlgica, on va morir.

Obra: La seva obra es reparteix en quatre etapes:

1. Etapa d'iniciació: El llibre dels poetes.
2. Etapa noucentista: en aquesta etapa escriu Primer llibre de sonets; Els fruits saborosos, un recull de poemes que segueixen el pas del temps des de la infantesa fins a la vellesa i la mort. Hi destaquen els moments de felicitat, de bellesa i de plenitud. Les diverses etapes de la vida són presentades com a fruits saborosos que s'han de tastar pel simple plaer de viure. El pas del temps és acceptat de manera serena. La visió global que Carner ens ofereix de la vida és innocent i idíl·lica. Cada poema representa una etapa de la vida, i el títol del poema, un fruit, com a símbol d'aquesta etapa. Els protagonistes són dones i criatures amb noms clàssics. També publica en aquesta etapa Segon llibre de sonets, Auques i ventalls i La paraula al vent (aquestes dues últimes amb una gran influència de l'escola mallorquina).
3. Etapa intimista: El cor quiet i Nabí, història poètica de Jonàs (de la Bíblia). És una poesia més íntima i sincera.
4. Poesia pura.

5. L'assaig

Eugeni d'Ors: És l'autor d'una única obra que es diu Glosari. Aquesta obra constitueix un nou gènere literari inventat per ell: la glosa. Es tracta d'un assaig breu, no superior a una pàgina, que, amb un estil enlluernador, mira de persuadir i fer reflexionar sobre fets diversos que afecten la vida col·lectiva. Cal recordar també que Eugeni d'Ors és l'ideòleg del noucentisme. El pseudònim que usava a l'hora d'escriure era Xènius. Com a literat, podem destacar La ben plantada.

MODERNISME

1. Definició: Procés de transformació de la cultura catalana en el canvi de segle, de cultura regional i tradicionalista a cultura nacional i moderna. És un moviment ampli que afecta diverses arts:

• Arquitectura: Gaudí, Domènech i Montaner
• Escultura: Josep Llimona
• Pintura: Ramon Casas i Santiago Rossinyol
• Música: Enric Morera
• Orfebreria (joies)
• Ebenisteria (mobles)

És un moviment que es dona a diversos llocs d'Europa, com França (art nouveau) i Anglaterra (modern style).

2. Centres de cohesió i difusió: El modernisme es difon bàsicament a través de:

a) Revistes: L'Avenç, una de les revistes més importants, a través de la qual es fa la normativització de Fabra; Catalònia; Joventut; Quatre Gats.

b) Les festes modernistes de Sitges: Santiago Rossinyol va organitzar a Sitges cinc festes modernistes, en les quals es va presentar el moviment. Hi va haver també concerts, exposicions, representacions, etc.

c) La cerveseria Quatre Gats.

3. Concepció idealista de l'art: La característica principal dels modernistes és la recerca del que anomenen art total, és a dir, que dins una mateixa obra es reuneixin diversos arts o gèneres. Per això, les arts que consideraven més idònies per a l'art total són l'arquitectura i l'òpera, ja que dins elles se n'hi poden incloure d'altres.

4. L'artista: La concepció de l'artista modernista també és molt idealitzada. L'artista modernista es considera un ésser superior, un heroi enfrontat a la societat burgesa, a la qual acusa de materialista. Té una actitud rebel semblant a la dels romàntics, que s'exterioritza amb una indumentària pròpia (capell molt ample, capa, espardenyes, pipa), i amb excentricitats i fins i tot suïcidis.

5. Característiques (a vegades són completament contradictòries):

• Atracció pel que decau o agonitza, per la mort i pel que és morbós.
• Exaltació del dolor (sadisme i masoquisme).
• Exquisidesa, cultisme i refinament.
• Interès per la vida interior i per l'autoanàlisi.
• Atracció pels contrastos, com ara entre la dona angelical i la dona fatal.
• Menyspreu pels convencionalismes morals.
• Èmfasi en els aspectes musicals del poema.

ESCOLA MALLORQUINA

L'any 1906 apareix la revista Mitjorn, que es pot considerar el primer senyal d'identitat d'unes noves promocions d'escriptors que es designen amb el terme Escola Mallorquina. El terme ha tingut diverses definicions. En sentit ampli, és l'aportació dels escriptors mallorquins a la literatura catalana, des de la Renaixença fins a la postguerra. En un sentit estricte (que és el que agafarem nosaltres), és un corrent molt concret que abasta sobretot el gènere poètic i recull l'aportació de dues generacions d'escriptors: la de 1906 i la de 1917. Així doncs, l'Escola Mallorquina és el grup d'escriptors encapçalats per Miquel Costa i Llobera que assumeixen els ideals de la Renaixença a les Illes Balears. El moviment influirà en el noucentisme; a més de Joan Alcover, són continuadors d'aquesta escola Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber i Miquel Ferrà. La difusió literària d'aquest grup poètic es fa mitjançant la revista La Nostra Terra.

Característiques: La situació política de les Illes Balears és molt diferent de la catalana. Aquí no es produeix una Lliga Regionalista ni una Mancomunitat. En les primeres dècades del segle XX se segueix una situació caracteritzada pel centralisme, el parnassianisme i el caciquisme.

• Se segueixen els models clàssics.
• Es fa una poesia amb molt de miraement formal.
• Hi ha una oposició a la poesia de Maragall, la poesia de l'espontaneïtat.
• Presenta un rerefons mediterrani i paisatges insulars.
• Un cert to religiós.

La Renaixença va ser introduïda a Mallorca per Marià Aguiló i per Josep Pons i Gallarza.

Autors (hi ha dues generacions):

1a generació: Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover (Els grans mestres), Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber, Miquel Ferrà.

2a generació: Miquel Forteza, Joan Pons i Marquès, Guillem Colom.

Miquel Costa i Llobera

Vida: Va néixer a Pollença i va morir a Palma (1854–1922). Fill d'una família benestant. Va estudiar batxillerat a Palma, al Ramon Llull. Va ser deixeble de Pons i Gallarza, que va ser el fundador de la Renaixença a Mallorca. Va estudiar dret a Barcelona, però se li va despertar la vocació religiosa i va anar a estudiar a Roma, on va conèixer els clàssics. Va morir mentre predicava.

Obra: Podem assenyalar dos grans períodes:

• 1r període: fa una poesia romàntica, de la qual podem destacar "Lo pi de Formentor". Durant aquesta etapa coneix l'obra de Virgili i d'Horaci.
• 2n període: és el període en què escriu Horacianes, un llibre basat en la meditació i la contemplació intel·lectuals segons els models horacians. Substitueix la rima romàntica pel ritme clàssic.

Altres obres de Costa i Llobera: La deixa del geni grec (mestre en gai saber), Tradicions i fantasies, Visions de Palestina.

Va participar en el Primer Congrés Internacional de la Llengua i va ser membre de l'Institut d'Estudis Catalans.

Joan Alcover

Vida: Va estudiar dret a Barcelona i va ser militant del partit conservador juntament amb Antoni Maura. Es va casar dues vegades i va tenir cinc fills; va morir la seva primera dona i quatre dels cinc fills.

Obra: Trobem dues grans etapes:

• 1a etapa: fa poemes d'entreteniment, bàsicament en castellà.
• 2a etapa: a partir de 1899, després de totes les desgràcies familiars, escriu sempre en català (llengua materna), perquè a través de la poesia cerca sempre l'expressió viva del dolor.

Obres importants: Cap al tard, llibre de poemes format per diverses seccions:

1. "Cançons de la Serra": basada bàsicament en la Serra de Tramuntana. Presenta un paisatge idealitzat.
2. "Elegies": on tracta les desgràcies familiars, dedicades als seus fills. Un dels grans poemes és "Desolació".
3. "Endreces": parla de la llengua i de personatges reconeguts.
4. "Juvenils".

Un altre llibre de Joan Alcover és Poemes bíblics, on recrea figures de l'Antic Testament.

NOVEL·LA DE POSTGUERRA

Al principi, fer novel·la és molt difícil, per no dir impossible. Malgrat les dificultats, es recuperarà lentament. Hi ha diverses tendències:

• Narrativa d'exili: es pretén donar testimoni dels esdeveniments viscuts i reflexionar sobre la condició humana. Autors: Avel·lí Artís-Gener, Pere Calders.
• Realisme compromès.
• Narrativa psicològica.
• Influència de l'existencialisme.

Autors de narrativa de postguerra: Mercè Rodoreda i Llorenç Villalonga.

Mercè Rodoreda: Va néixer a Barcelona i el 1939 es va exiliar. La seva obra es pot dividir en tres períodes:

1. Anys d'aprenentatge: Aloma, novel·la pessimista i psicològica que narra unes relacions amoroses entre una adolescent, Aloma, i un home gran i amb experiència. La simbologia de la novel·la es troba en la pèrdua de la pubertat i l'enfrontament amb el món adult.
2. Etapa de maduresa: s'inicia amb Vint-i-dos contes, històries d'amor que reflecteixen un gran pessimisme i mostren la incomprensió i la incomunicació dels protagonistes. La solitud hi és present. Els temes són: el fracàs del matrimoni, la impossibilitat de relacions entre homes i dones, etc. El 1962 publica La plaça del Diamant: la novel·la, amb una narradora protagonista en primera persona, Natàlia-Colometa, aconsegueix un equilibri perfecte entre la utilització d'un llenguatge viu i col·loquial, l'ús de frases curtes, jux taposicions, coordinacions, polisíndeton i la normativa gramatical.
3. La vellesa: s'inicia amb La meva Cristina i altres contes, amb la incorporació d'un món mític on dominen els personatges masculins. Mirall trencat és la història tràgica d'una família, on s'aborden tres temes existencials: la infantesa, la solitud i la mort. El pessimisme domina l'obra, impregnada pel pas destructiu del temps.

L'obra de Rodoreda es caracteritza per un profund tractament psicològic dels personatges, una temàtica bàsicament femenina, amb una dona com a protagonista, i un estil narratiu poètic carregat de simbolisme: flors, arbres, el jardí, els colors, els coloms, etc.

Llorenç Villalonga: Palma de Mallorca, 1897–1980. Terratinent rural, va estudiar psiquiatria i va col·laborar a la premsa amb articles sobre psiquiatria, arquitectura, art, política i literatura.

Obra: Inclou, alhora, una idealització dels seus orígens familiars, una crítica del provincianisme de les classes altes de l'illa i una defensa del liberalisme proeuropeu.

Va treballar diversos gèneres: periodisme, poesia, narrativa curta i drama (Els desbarats: peces curtes amb estil humorístic).

La novel·la va ser el gènere que el va consolidar. Va conrear el classicisme, continuant Stendhal i Flaubert.

Bearn o la sala de les nines és l'obra més coneguda: explica la història d'uns aristòcrates rurals a la Mallorca del segle XIX des del punt de vista de Joan Mayol, un capellà que escriu les seves memòries després de la mort dels darrers Bearn.

Altres obres: Mort de dama, en què Obdúlia de Montcada fa un repàs del que ha estat la seva vida mentre espera la mort; La novel·la de Palmira; El misantrop.

LA POESIA DE POSTGUERRA

Des del primer moment jugarà un paper important, tant des de l'exili com des de la clandestinitat. Serà el gènere que assegurarà la supervivència d'una cultura amenaçada i atacada. Tendències:

• Postsimbolista: Carles Riba, Elegies de Bierville.
• Poesia pura i poesia relacionada amb el context històric (Catalunya sota el règim franquista).
• Relacionada amb les problemàtiques sorgides a la postguerra: Salvador Espriu.
• Poesia visual: Joan Brossa.

País Valencià: Vicent Andrés Estellés. Illes: Marià Villangómez.

SALVADOR ESPRIU

EL TEATRE DE POSTGUERRA

Les representacions teatrals en llengua catalana van ser prohibides entre 1939 i 1946; només alguna obra com Terra baixa, de Guimerà, es va representar, però en castellà.

A partir del 1946 s'inicia un "lleu" procés d'obertura. Les primeres representacions no suposaran obres noves: es reposen Guimerà, Rusiñol... No serà fins als anys cinquanta, amb Salvador Espriu i Pere Quart, que el panorama teatral es renovarà. A partir dels anys seixanta es crearan noves bases de teatre independent: l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, Els Joglars...

SALVADOR ESPRIU

Vida: Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985. Infantesa a Arenys de Mar (Sinera). Estudia Dret i Història Antiga (egiptologia).

Obra: Inicia un nou corrent estètic: la seva visió angoixada de la realitat, plena de clarobscurs, semblava un retorn al món ombrívol de Víctor Català, però en realitat és una anticipació de l'existencialisme de Jean-Paul Sartre i Camus: un Déu silenciós, callat o bé cruel, que es complau en el dolor i la lletjor; la idea d'un ésser humà solitari, incomunicat, que sempre s'enfronta a la seva única realitat veritable: la mort, la qual cosa porta al pessimisme i al carpe diem.

Mitologia espriviana: mite de Sinera (Arenys a l'inrevés), que representa la infantesa; Lavínia (Barcelona); Sepharad (Espanya). Mitologia grega, egípcia i hebrea.

Temàtica: meditació sobre la mort, que implica una meditació sobre la vida. Elegia del món perdut. Pessimisme nacional: el poble hebreu sotmès.

Poesia: Cementiri de Sinera, Les cançons d'Ariadna, La pell de brau: descriu el món destruït per la guerra, amb una interiorització profunda.

Teatre: Primera història d'Esther.