El bilingüisme y el conflicto lingüístico: conceptos clave de la sociolingüística
1.3 El bilingüisme
Coexistència de dues llengües en un mateix parlant o grup social. Aplicat a la sociolingüística és complex, ja que depèn de diversos factors.
Bilingüisme individual: domini de dues llengües per una mateixa persona. Segons l’ús és actiu quan l’individu parla les dues llengües o passiu quan només en parla una. Segons el grau de domini és simètric si les domina de la mateixa manera o asimètric si coneix més una que l’altra. Depenent de la motivació psicològica és integrador (o integratiu) si hi ha voluntat d’integrar-se o instrumental si és per motius estrictament pràctics. Segons les funcions socials existeix un bilingüisme neutre si s’utilitza sense generar problemes o diglòssic si el seu ús pot comportar problemes.
Bilingüisme territorial: quan en un mateix marc estatal hi ha dues o més comunitats lingüístiques delimitades territorialment, sense que interfereixin les unes en les altres i tenint un respecte absolut entre elles.
Bilingüisme social: quan hi ha una preferència per una de les llengües que es parlen en el mateix territori. Segons l’extensió social pot ser generalitzat: les dues llengües són utilitzades i conegudes, o limitat quan l’altra no necessita ser coneguda per la comunitat. Segons la situació legal pot ser un bilingüisme no oficial si una llengua no és reconeguda per la legislació estatal, o oficial si ho és. El reconeixement o oficialitat pot ser simètric si concedeix els mateixos usos o asimètric si la legislació fa referència només a alguna. La política lingüística es diferencia entre un bilingüisme assimilador, que restringeix els àmbits d’ús de la llengua pròpia, i un no assimilador, perquè no n’extingeix la llengua.
1.4 El conflicte lingüístic
Les llengües d’un mateix territori competeixen per no perdre parlants. La seva característica principal es basa en el fet que una llengua pot ser desplaçada per una altra. La que perd parlants s’anomena llengua subordinada o dominada i l’altra esdevé la dominant o hegemònica. Això provoca una tensió de normalització o substitució entre diferents llengües.
Minorització lingüística: la llengua ocupa només una part de la població autòctona d’un cert territori, ja que n’ha perdut en favor d’una altra. Es produeix en situacions de superposició en què una predomina sobre l’altra per un poder polític.
Prejudici lingüístic: conjunt de primeres opinions que busquen la deslleialtat dels parlants de la llengua minoritzada i l’acceleració del procés de substitució.
Autoodi: actitud on es pretén amagar o rebutjar allò que es relaciona amb la identitat inicial, inclosa la llengua, perquè no s’adequa als estereotips socials dominants. Per evitar problemes, aquests individus hi renunciaran per adaptar-se al grup dominant.
1.5 La substitució lingüística
Es produeix quan una llengua és gradualment reemplaçada per una altra. Està relacionada amb els processos d’homogeneïtzació o colonialisme d’un marc estatal. El bilingüisme social sempre és transitori i desemboca en la substitució o en la normalització. Hi ha dos tipus de processos:
Indicadors de desnormativització de la llengua: apareixen interferències lingüístiques i es produeix una fragmentació de la llengua segons el territori en què es parla. Hi ha l’aparició de normes d’ús que acceleren la col·loquialització, prioritzant els usos formals i prestigiats de l’altra llengua. La subordinada perd identitat en un procés de dialectització respecte de la llengua externa. Es produeix la desnormativització de la llengua amb la pèrdua definitiva de la correcció i de les formes de la varietat estàndard; ja no és un sistema de comunicació seriós i tot s’hi val.
Indicadors de pèrdua d’àmbits d’ús de la llengua: reducció del territori en què es parla la llengua amenaçada, amb l’aparició de zones de regressió lingüística on ja no s’usa la llengua subordinada. Es produeix una penetració de l’altra llengua en l’àmbit del lleure i la cultura, sobretot entre el jovent i a les zones urbanes. Hi ha una reducció de les funcions comunicatives: la llengua minoritzada deixa de ser útil i esdevé una llengua amenaçada.
1.6 La normalització lingüística
Procés en el qual una llengua minoritzada recupera àmbits d’ús. No hi ha procés de normalització sense procés d’estandardització. El procés d’estandardització exigeix quatre condicions:
Selecció d’una varietat geogràfica existent per elaborar l’estàndard.
Normativització: un procés que es basi en l’establiment de normes d’ús i de correcció.
Adequació de l’estàndard en tots els àmbits formals.
Acceptació social per part de la comunitat lingüística.