El català a l'edat mitjana: origen, expansió i esplendor de la llengua (fins al segle XV)
El català a l'edat mitjana (fins al segle XV)
El llatí vulgar (definició)
El llatí vulgar era el llatí oral, parlat, a diferència del llatí clàssic, que era el culte, l'escrit, el dels llibres. La fragmentació del llatí vulgar i l'aportació d'altres llengües coetànies i posteriors van contribuir al naixement de les diverses llengües romàniques, tot i que es tracta d'un procés gradual, del qual no podem establir una data concreta.
Primeres referències i textos en català (breu)
Es pot dir que el català ja és una llengua formada cap al segle VIII (a la zona pirinenca oriental de la península, anomenada la Catalunya Vella). En el segle IX ja existeix una consciència de parlar una llengua diferent del llatí (recordem una de les finalitats del Concili de Tours, l'any 813). En aquest segle, ja comencen a aparèixer les primeres paraules escrites en documents en llatí. Aquest període entre els segles IX-XI és anomenat el període del català preliterari.
Els primers documents escrits íntegrament en català daten de finals del segle XI: Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet i el Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell. Així mateix també es poden citar les Homilies d'Organyà i una traducció del Forum Iudicum com a primers textos.
L'expansió de la llengua a la Mediterrània
A partir del segle XII ja estan afermades les fronteres dels comtats catalans, que tenen el seu origen en la Marca Hispànica, territori fronterer entre els francs i els àrabs, precisament zona de defensa del territori franc. Amb el temps, els comtes que governaven aquests comtats es feren independents dels francs i s'uniren a la corona aragonesa. És precisament en aquests moments que parlarem de la Corona Calatanoaragonesa i dels Comtes-reis.
La primera gran expansió territorial d'aquests territoris s'inicia:
- a. Cap a Lleida i Tortosa (s. XII) ➤ Catalunya Nova.
- b. Cap a les Balears i València (s. XIII).
- c. Cap a la Mediterrània (Sardenya, Sicília, Nàpols, Grècia –Atenes i Neopàtria, dos ducats–) (s. XIII-XV).
Prosa historiogràfica (breu referència). Ramon Llull
En aquesta etapa, la llengua catalana esdevé important no solament per la notable expansió territorial, sinó també pel pes econòmic, polític i cultural que exerceix. Amb aquest nom de llengua catalana serà coneguda arreu de l'occident europeu. Les quatre Grans Cròniques medievals són d'aquest període. Estan escrites entre els segles XIII i XIV. Estan destinades a la lectura col·lectiva en veu alta. Són escrites per reis (Jaume I, Pere el Cerimoniós) o per personatges propers a la cort (Bernat Desclot, Ramon Muntaner) en català: l'únic cas en què els reis han escrit memòries personals. Totes narren fets contemporanis a l'autor. Se centren en la figura del monarca regnant (o d'uns quants). Els reis es mostren com volen ser recordats: com a models per a futurs reis. Tenen intenció propagandística i volen justificar la política reial. Tenen gran valor com a document històric.
Ramon Llull (1232-1316) és un dels pensadors més importants i originals de tot l'occident europeu de l'edat mitjana, a més de ser-ne l'escriptor més prolífic. Quan tenia una trentena d'anys, féu una sèrie d'opcions que capgiraren el sentit de la seva vida. Influït pels corrents pauperístics i espirituals, peregrinà, es va formar i es va dedicar a tasques missioneres. Totes les seves obres tenen la finalitat de la conversió dels infidels al cristianisme. Destaca per la seva producció literària en llengua catalana i és considerat el primer autor a fer servir una llengua romànica (no el llatí) per escriure obres científiques, filosòfiques i literàries. D'aquesta extensa producció literària es conserven 260 obres, d'entre les quals, literàriament, es poden destacar el Llibre de contemplació en Déu, el Llibre de l'orde de cavalleria, el Romanç d'Evast e Blaquerna, el Llibre de meravelles, lo Desconhort, l'Arbre de ciència, l'Arbre de filosofia d'amor, el Cant de Ramon o el Llibre de les bèsties.
La Cancelleria Reial (breu referència). Esplendor de la llengua a València al segle XV (breu referència)
Els segles XIV i XV, aquest darrer dit "el segle d'or de les lletres catalanes", tenen com a model la prosa de la Cancelleria Reial, que era un organisme administratiu on es redactaven els documents oficials. Tots els escrivans que hi treballaven havien de saber llatí, fet que influeix en la prosa catalana d'aquell temps. A partir del segle XIV, després de Les Ordinacions de la Cort de Pere III, el Cerimoniós, el llatí recularà en els textos escrits a favor del català.
La llengua catalana usada en aquesta època és una llengua unitària, que ocupa tots els àmbits d'ús, amb poques divergències territorials, cohesionada, uniforme. Bernat Metge, fou un dels membres més destacats de la Cancelleria: la seva obra Lo Somni és una de les mostres més destacables de la introducció de la prosa humanista als nostres territoris.
La poesia, però, en aquesta època continuarà escrivint-se en provençal o occità, la llengua dels trobadors. Ausiàs March, en el segle XV, serà el primer poeta a usar el català per a la lírica culta.
Esplendor cultural valencià
En aquest mateix segle, València viurà una gran esplendor econòmica, política i cultural. D'aquest context són Joanot Martorell, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Sor Isabel de Villena i Jaume Roig.