Context històric, literari i característiques de La plaça del Diamant i El Llibre de meravelles: guia per a estudiants de literatura catalana

Context històric i cultural de l'obra

2.1 En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?

L'obra està situada en els primers anys de la proclamació de la República fins poc després del final de la Guerra Civil. Per tant, podríem dir que l'acció comença l'any 1931-32 i finalitza aproximadament al principi dels anys 50, en temps de postguerra, durant el franquisme, una època molt dura per a la gent de les classes mitjanes i baixes, en què moltes famílies van viure amb fam i en pobresa extrema.

2.2 Situació de l'obra en la trajectòria de l'autora

Rodoreda escriu aquesta novel·la (La plaça del Diamant, 1962) en la seua etapa de maduresa, més de dues dècades després que la seua trajectòria clarament ascendent es veiés truncada pel triomf franquista, l'exili i la Segona Guerra Mundial. Aquests esdeveniments es van reflectir en les seues obres posteriors, que van inaugurar la seua etapa de maduresa, tant des d'un punt de vista tècnic (domini estructural i estilístic) com temàtic.

Les obres d'aquest període se centren en heroïnes que, des de la maduresa, recorden el seu passat i manifesten la inexorable certesa d'haver perdut la joventut. A més, fan servir l'estructura de final obert, que dóna certa esperança de felicitat en la vida dels personatges principals. En el tercer període, en canvi, els finals es tornen tancats: tant els protagonistes masculins com els femenins arriben a la vellesa i moren, cloent així la seua trajectòria vital.

D'altra banda, cal destacar que el temps ha fet oblidar o superar algunes de les frustracions de l'autora, i això comença a insinuar-se en les seues narracions, on les relacions entre homes i dones ja no són tan antagòniques com en l'etapa dels Anys d'aprenentatge.

2.3 Característiques generals del gènere narratiu en el context d'escriptura

El panorama novel·lístic dels anys cinquanta va ser molt diversificat. En primer lloc, cal esmentar el realisme psicològic, amb algunes variants com la novel·la catòlica (B. Bonet, J. Sales) i la novel·la poètica, on destaquen les obres més simbòliques de Rodoreda. Un altre corrent és la narrativa existencialista o de reflexió moral (M. Pedrolo, J. Sales) i, finalment, el realisme testimonial dels escriptors exiliats (Artís-Gener). Quant a les veus narratives, hi trobem opcions diverses: des de la intimitat dels personatges (monòleg interior, relat autobiogràfic, narrador omniscient) fins a l'objectivisme del narrador extern.

2.4 Altres autors i autores destacats en el context d'escriptura

Destaca l'escriptor mallorquí Llorenç Villalonga, novel·lista i dramaturg, autor de Mort de dama, d'un marcat caràcter esperpèntic, i de Bearn o la sala de les nines; totes dues dins del corrent del realisme psicològic, com ho és també La plaça del Diamant. Una altra escriptora rellevant d'aquella època és Maria Aurèlia Capmany, escriptora polifacètica que es va decantar per una narrativa existencialista. Entre les seues obres destaquen Un lloc entre els morts (premi Sant Jordi 1968) i El gust de la pols. Per últim, cal esmentar Joan Sales, que, a més d'escriptor, era editor de Rodoreda i Villalonga. La seua obra més destacada és Incerta glòria, guanyadora del premi Joanot Martorell el 1955, que tracta de l'amor de joventut durant la Guerra Civil.

2.5 Altres models o corrents del mateix gènere i diferències respecte a l'obra

La plaça del Diamant se situa en un context històric molt definit, ja que es produeix poc abans de la proclamació de la Segona República, passant per la Guerra Civil i la postguerra. En aquesta època trobem la narrativa contemporània, que tracta els problemes i la situació social derivats dels anys posteriors a la guerra, i on els autors es veuen obligats a interrompre la seua activitat i a exiliar-se per poder-hi continuar (com és el cas de Mercè Rodoreda). Als anys 50 la situació comença a millorar amb la creació de premis literaris. El ressorgiment de la narrativa, la comunicació entre autors i el coneixement d'ells pel públic donen prestigi a la literatura catalana i, finalment, als anys 60 es produeix la consolidació editorial amb la publicació d'obres en llengua pròpia.

Per parlar més detalladament dels altres models del mateix context, cal tenir clars els tipus de novel·la que van sorgir: testimonial, existencialista, catòlica, psicològica, de gènere, de la realitat del somni, del realisme compromès i del realisme vuitcentista.

La plaça del Diamant, per ser una obra altament influenciada pel behaviorisme nord-americà i la introspecció, correspon a una novel·la psicològica. Es distancia de la testimonial perquè no pretén mostrar historiogràficament un fet amb el seu testimoni corresponent. Tampoc és existencialista, perquè no es planteja respondre a qüestions com el principi de l'existència, i es diferencia de la novel·la catòlica perquè no té una espiritualitat religiosa caracteritzada per la figura de Déu i la creença. Tampoc no forma part del corrent que tracta la realitat del somni, ni pot ser categoritzada entre les novel·les de realisme compromès o de realisme vuitcentista, ja que l'autora mostra la visió de la protagonista, els seus pensaments i la seua vida, sense narrar comprometent-se amb una realitat.

En conclusió, aquesta obra pertany completament al corrent de la novel·la psicològica, perquè fa reflexionar el lector amb les situacions que es mostren des del relat de les experiències personals viscudes per la protagonista, contades en un llarg monòleg interior.

2.6 Evolució del gènere narratiu amb posterioritat al context d'escriptura

Els novel·listes de la dècada dels 70 que donen a conèixer les seues obres són gent nascuda a la postguerra, crescuda i escolaritzada amb els canvis sociopolítics dels anys 50 i 60. En aquesta dècada entren en crisi models novel·lístics com el realisme històric, i s'imposa una renovació de la narrativa, l'anomenada «novel·la del canvi», caracteritzada per la manipulació del codi textual i per la utilització de temes transgressors. Els escriptors d'aquesta època comparteixen característiques temàtiques com la crítica política i l'exigència de llibertat, la reivindicació de la dissidència (llibertat sexual, homosexualitat), la ruptura amb els valors tradicionals (joves marginals, rebels contra l'opressió familiar) i el desig de modernitat i universalitat. La dècada dels 70 va suposar l'inici de l'impuls narratiu en llengua catalana.

La dècada dels 80 va comportar una gran evolució per dos factors: d'una banda, la societat havia adoptat determinats models de producció i consum de fenòmens culturals; d'altra banda, la literatura comença a gaudir de suport institucional, com a conseqüència de l'aprovació dels Estatuts d'Autonomia, de la promulgació de les lleis de normalització lingüística i de l'accés de la llengua catalana al sistema educatiu. Els autors es coneixen i s'influeixen mútuament, i es diversifiquen els gèneres narratius: novel·la històrica, novel·la negra i policíaca, novel·la eròtica, etc. Les línies que adopta la narrativa catalana són molt variades: d'una banda, una novel·lística plena de connotacions simbòliques i al·legòriques; de l'altra, una narrativa caracteritzada per l'exploració dels mecanismes col·lectius de la memòria i per l'ambientació rural de les històries.

2.7 Autors destacats en la narrativa posterior i relació amb l'autora

Llorenç Villalonga i Maria Aurèlia Capmany destaquen després de la publicació de La plaça del Diamant, i cadascun té una tendència realista diferent. Villalonga utilitza el realisme mític, on el personatge principal explica les seues vivències passades, reprodueix fragments de memòries i els llocs, els personatges i els ambients són mítics; així passa a Bearn o la sala de les nines. Malgrat que la novel·la de Rodoreda és psicològica, també presenta aquests trets, i podem dir que influeix en l'obra de Villalonga. Capmany, en canvi, fa ús del realisme de base existencialista, influït per l'existencialisme francès, on l'home és víctima de situacions absurdes i no troba sentit al món que l'envolta. Denuncia també la situació de la postguerra i de la dona, present també a l'obra de Mercè Rodoreda. Són exemple d'això les novel·les Feliçment, jo sóc una dona i Quim/Quima, dels anys 69 i 71 respectivament.

2.9 Definició de la novel·la psicològica

La novel·la psicològica del segle XX, a partir de les aportacions de la psicologia i la psicoanàlisi, explora la realitat interior i el món psíquic dels personatges (caràcter, processos cognitius, desigs, etc.), en oposició a la novel·la realista, centrada sobretot en la representació del món exterior i la conducta. En l'estructura d'una novel·la psicològica com La plaça del Diamant, la vida de cada personatge es desenvolupa en paral·lel a la descripció de l'ambient de la societat. La protagonista principal és una dona lluitadora que, amb el suport de la gent, supera els entrebancs socials propis de la seua època. En la seua transformació contínua, Natàlia deixa de ser una persona oprimida, ignorant i innocent per esdevenir una dona alliberada que troba en Antoni el suport que necessita per prosseguir amb la seua família. En aquest procés es mostra l'evolució i els problemes de les relacions entre dones i homes en el marc d'una institució masclista.

2.8 Presència d'autores en el context d'escriptura i posterior

L'any de publicació de la novel·la és el 1962, i està emmarcada en el context històric de la Barcelona de la Segona República Espanyola (1931-39), la Guerra Civil (1936-39) i la postguerra. És en aquest marc on transcorren els esdeveniments de la novel·la.

Algunes autores d'aquella època que van escriure en valencià són:

• Maria Ibars i Ibars (Dènia, 1892-València, 1965). Poemes com Un mar de paraules i narrativa com Flor de Nisperer o L'últim serv. Va ser mestra i escriptora valenciana, i va escriure poemes i narracions en castellà i valencià. En la dècada de 1930 va estar relacionada amb Lo Rat Penat i hi participava en activitats.
• Matilde Llòria (Almansa, 1912-València, 2002). Poemes com Altíssim negre i narrativa com Espill d'un temps. S'introduí ràpidament en els cercles literaris gallecs, tot aprenent-ne la llengua. Aquest aprenentatge la va fer interessar-se també pel català com a llengua literària; a partir dels anys 50 inicià una carrera literària no sols en castellà, sinó també en gallec i en català.
• Maria Beneyto i Cuñat (València, 1925-2011). Poemes com Altra veu (1952) i Ratlles a l'aire (1956), i narrativa com Cançó oblidada. Va tenir una formació autodidàctica, com va ser el cas de molts escriptors de la seua generació, i va començar a relacionar-se amb els grups literaris de la ciutat de València.
• Maria Mulet (Albalat de la Ribera, 1930-1982). Poemes com Veus de xiquets (poemes infantils) i narrativa com Amor, la mateixa paraula. Va ser una de les poques escriptores que, ja durant els últims anys del franquisme, va introduir la literatura infantil i juvenil en valencià a les escoles de la Comunitat Valenciana.

També cal esmentar Maria Aurèlia Capmany (Barcelona, 1918-1991), escriptora important de l'època, autora de novel·les com Quim/Quima i de molts gèneres com l'assaig, el teatre, el còmic i la literatura infantil, entre altres.

Context i característiques de la poesia de Vicent Andrés Estellés

1) En quin subgènere, model o corrent situaríem aquesta obra?

Estellés aporta a la lírica dominant dels anys 50 un llenguatge més senzill, directe i comunicatiu, basat en el registre col·loquial. A més, enceta i avança tota una evolució poètica en incorporar com a univers referencial la quotidianitat personal i compartida de la postguerra, amb una actitud testimonial i alhora compromesa. Per aquests motius se l'inclou en el corrent del realisme compromès o neorealisme, de denúncia humanitarista. El resultat poètic obtingut el converteix en un poeta balzacià i de realitats. Al rerefons dels poemes ofereix el testimoni d'un home cronista de les vivències quotidianes (la realitat) o imaginades (el desig, la ficció) en un temps de catàstrofe o caos (la postguerra).

2. En quin context històric i cultural se situa l'escriptura d'aquesta obra?

Aquesta obra se situa dins de la poesia de postguerra de tradició realista.

Quant al context històric, ens situem a la fi de la Guerra Civil i la instal·lació a Espanya de la dictadura franquista el 1939. La cultura catalana es veu reduïda a la clandestinitat i a l'exili d'intel·lectuals i escriptors més compromesos. El nou sistema polític prohibeix la nostra llengua i potencia el castellà com a única llengua oficial. És a dir, continua la situació de disglòssia literària: el castellà per a la literatura «seriosa» i la nostra llengua per al folklore o la literatura de caràcter burlesc. Els poetes elaboren una poesia allunyada de la realitat, on domina l'intimisme i un cert hermetisme.

Al País Valencià, Lo Rat Penat segueix la línia folklorista, sense possibilitat d'un ús literari normalitzat. La incorporació de Carles Salvador i Enric Valor a aquest moviment cultural va encetar una tasca centrada en l'ensenyament de la llengua.

D'altra banda, l'editorial Torre, fundada per Xavier Casp i Miquel Adlert, va fer conèixer grans escriptors. El 1945 es publica la Gramàtica valenciana de Carles Salvador.

La voluntat de normalitzar la literatura era prioritària, i la unitat de la llengua catalana era indubtable.

3. Situació de l'obra en la trajectòria de l'autor i característiques de l'etapa

El Llibre de meravelles és un tríptic poètic del jo líric que fa una crònica personal en l'ambient de postguerra. La part central va ser escrita el 1957-1958 i els laterals el 1968. Durant els anys 50 comença el contacte amb autors com Fuster, Espriu o Riba, que l'encoratgen, i escriu llibres que es publicaran als anys 70. Aconsegueix l'estil propi més genuí, en què remarca la temàtica de la quotidianitat, la desolació i el registre col·loquial. Predomina el vers alexandrí en els llargs poemes, que combinen seqüències narratives i descriptives sota una mirada trista. Augmenta la intertextualitat amb altres poetes clàssics i les relacions interdiscursives amb la seua activitat periodística. Adopta la perspectiva i les preocupacions de poetes com March per recrear les tensions socials i lingüístiques de la postguerra valenciana.

Durant els anys 60 treballa en els llibres que ja duu entre mans i només publica un poemari, i escriu de manera irregular. El llenguatge es diversifica en noves formes, temes i influències: prosa poètica, poemes breus... El poeta connecta amb la gran poesia del moment: Cummings i Larkin. A partir dels anys 70 publica molts llibres escrits anteriorment mentre es dedica a la seua nova poesia i alhora comença una intensa activitat pública. El mural del País Valencià serà la gran obra poètica que l'ocuparà els anys posteriors.

4. Característiques generals del gènere (la poesia) en el context de l'obra

Vicent Andrés Estellés s'integra en l'anomenada generació poètica dels 50, formada per autors nascuts als anys 20 que van viure una infantesa marcada per la Guerra Civil i que arriben a la maduresa poètica al llarg dels anys 50. Pel que fa a la llengua pròpia, la formació és totalment autodidacta.

En el context de difusió de l'existencialisme, aquests autors defugen tant l'expressió solemne i la fredor formal del garcilasisme oficial com l'esquinçament sentimental i el dramatisme. Proposen una poesia amb certes innovacions formals, però també atenta als formats clàssics, i incorporen de manera molt destacable al llenguatge literari elements de la varietat col·loquial i fins i tot de la vulgar.

Aquests poetes no fan una elaboració alambinada de la realitat, sinó que, en la línia del neorealisme, mostren aspectes costumistes que determinen l'experiència col·lectiva. La seua reivindicació social s'expressa en la preocupació ètica i cívica més que en l'atac frontal al règim autoritari. Bons exemples d'aquesta poesia són alguns llibres escrits a final dels anys 50, encara que publicats més endavant: El Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés o La fàbrica i Paraules al vent de Miquel Martí i Pol.

5. Altres autors que destaquen en el context d'escriptura de l'obra dins del gènere

1. Poesia de tradició simbolista:
   • Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma, 1912-1938): Nou poemes, Quadern de sonets, Imitació de foc.
   • Clementina Arderiu i Voltas (Barcelona, 1889-1976), influïda per la poesia popular catalana, Josep Carner, Joan Maragall i Carles Riba. És una poesia on dominen temes com la fe, l'amor, la condició femenina o la mort: Cançons i elegies, Cants i paraules, Sempre i ara, És a dir.
2. Poesia de tradició avantguardista:
   • Josep Palau i Fabre (Barcelona, 1917-2008): Poemes de l'alquimista.
   • Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998): La bola i l'escarabat, Em va fer Joan Brossa, Oda a Joan Miró.
3. Poesia de tradició realista:
   • Pere Quart (Sabadell, 1899-1986): Bestiari, Terra de naufragis, Vacances pagades.
   • Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913-1985): Cementiri de Sinera, Les hores, La pell de brau. La seua poesia es caracteritza per un hermetisme que facilitava passar la censura.
   • Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003), la seua obra està lligada a la seua biografia: Vint-i-set poemes en tres temps, El poble, La fàbrica.

6. Altres models o corrents en el context de l'obra i diferències respecte al model en què s'inscriu

El Llibre de meravelles (1956-1958) està redactat en plena etapa de postguerra, en què convivien tres tendències poètiques: de tradició simbolista, experimental i testimonial.

L'obra pertany a la poesia testimonial, caracteritzada per desenvolupar una temàtica que gira entorn de la realitat quotidiana per centrar l'atenció en la gent del poble i les condicions de misèria en què ha d'intentar sobreviure. Aquesta orientació testimonial es concreta en una poesia de caràcter realista i referencial sobre l'entorn i la quotidianitat, i atorga un valor documental als poemes. Són exponents Pere Quart i Miquel Martí i Pol.

La poesia de tradició simbolista, en canvi, està caracteritzada per la recerca expressiva i pel formalisme, en la qual el poeta es presenta com un solitari que explora la seua intimitat a través de diverses temàtiques. Són exponents Carles Riba i Salvador Espriu.

Per altra banda, la poesia experimental fa servir expressions poètiques que van més enllà dels paradigmes de la poesia tradicional i trenquen amb els models i valors tradicionals. Són exponents Joan Brossa i Josep Palau i Fabre.

7. Evolució del gènere amb posterioritat al context de l'obra

El Llibre de meravelles va ser escrit al final de la dècada dels 50, i el 1969 l'autor el va publicar. La dècada que transcorre entre una data i l'altra coincideix amb l'auge del realisme social, marcat pel compromís dels poetes en les seues obres. La literatura troba una actitud tolerant per part del règim, i determinades activitats culturals poden abandonar la clandestinitat. Es crea un llenguatge poètic caracteritzat per un jo líric identificat amb la societat, la incorporació de materials lingüístics col·loquials com a tema, la tendència a la narrativitat i una temàtica més reivindicativa. Pere Quart i Salvador Espriu són els millors representants d'aquest moviment.

La crítica militant que defineix el moviment realista comença a abandonar aquests pressupòsits l'any 1968 per diverses raons: el canvi social no s'havia produït, apareixen veus crítiques amb una lectura materialista de la literatura, i els mateixos poetes evolucionen en comprovar el desgast de la codificació poètica realista. Els últims anys del franquisme i la transició estan dominats per joves poetes que tenen en comú el rebuig del realisme, un gran desig d'experimentar amb el llenguatge i la voluntat de reflectir en la seua obra els nous llenguatges estètics de l'etapa. Durant els anys 70 la nova poesia esdevé hermètica, amb una profunda intertextualitat i ressonàncies avantguardistes. Per això aquests autors han rebut de vegades el nom de «formalistes».

8. Autors i autores que destaquen en la poesia posterior al context de l'obra

El boom estellesià és simultani a l'eclosió de la Generació dels 70, formada per autors com Pere Gimferrer, Joan Navarro, Josep Piera, Marc Granell o Maria Mercè Marçal, molt atents a la rica llengua poètica de Vicent Andrés Estellés. Proposen un discurs sotmès només a la lliure voluntat de l'autor i ignoren l'imperatiu de denúncia que havia presidit la lírica de la dècada anterior (realisme). Mantenen un comportament de rebel·lia individual i generacional, sobretot a partir del simbolisme, el surrealisme i l'avantguardisme, com a manera d'aconseguir una lírica moderna homologable als corrents de creació internacional.

Després, en la poesia dels anys 80-90, destaca:

• Teresa Pascual, la poesia de la qual es caracteritza per la condensació, la brevetat i el llenguatge col·loquial. Obres: Flexo, Les hores.

En la poesia actual destaquen:

• Isabel Garcia Canet: Pell de serp, Claustre, Poemes i cançons, L'os de la música.
• Àngels Gregori i Parra: Temps al temps, Llibre de les brandàlies, Quan érem divendres.

9. Semblances, novetats o diferències de l'escriptura d'aquests autors respecte a l'autor del fragment

El boom estellesià és simultani a l'eclosió de la Generació dels 70, formada per autors com Pere Gimferrer, Joan Navarro, Josep Piera, Marc Granell o Maria Mercè Marçal, molt atents a la rica llengua poètica de Vicent Andrés Estellés. Proposen un discurs sotmès només a la lliure voluntat de l'autor i ignoren l'imperatiu de denúncia que havia presidit la lírica de la dècada anterior (realisme). Mantenen un comportament de rebel·lia individual i generacional, sobretot a partir del simbolisme, el surrealisme i l'avantguardisme, com a manera d'aconseguir una lírica moderna homologable als corrents de creació internacional.