Decadència, Barroc i Renaixença: la literatura catalana i valenciana dels segles XV al XIX

Causes de la Decadència

Un seguit d’esdeveniments que s’escolaren des de finals del segle XV i des d’abans i tot, fins als inicis del segle XIX, provocà una sèrie de crisis històriques que incidiren decisivament sobre el desenvolupament de les diverses societats que componien la Confederació catalanoaragonesa:

a) Causes polítiques

• La desaparició de la dinastia catalanoaragonesa, un cop mort sense successió Martí l’Humà (1410), va suposar l’aparició de la dinastia castellana dels Trastàmara amb motiu del Compromís de Casp (1412).
• Posteriorment, la unió de la dinastia aragonesa amb la castellana en temps dels Reis Catòlics, que accentuà l’ús del castellà com a llengua de la Cort, llengua que ja s’havia introduït amb l’entronització dels Trastàmara.
• Influència de la Cort. La Cort tenia tres llengües oficials: llatí, català i aragonès. L’aragonès cap al segle XV s’assembla més al castellà. Quan arriben els Trastàmara, el català cultivat és capaç d’entendre el castellà, però no al contrari. D’altra banda, des de la mort del rei Catòlic, les terres de la Corona d’Aragó deixen de sentir l’estímul directe de la Cort. I amb la desaparició de la Cort:
  • La Cancelleria reial, que era el regulador idiomàtic, és inoperant.
  • L’aristocràcia, que fins al segle XV donà tants escriptors en la nostra llengua, emigra, car la majoria dels escriptors estaven vinculats a la Cort.

b) Causes culturals

• La Cort de Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim, irradiarà la castellanització dels cercles culturals que els envoltaven al segle XV.
• La Cort de Germana de Foix, a València, produirà el mateix efecte al segle XVI.
• La impremta, per a tenir un mercat més ampli, prefereix publicar en llatí i en castellà.
• L’Humanisme es recolza en la utilització del llatí per la seua voluntat universalista.
• El Siglo de Oro castellà esdevé un model estilístic i de vegades també lingüístic per als autors catalans. Com a conseqüència, penetren castellanismes en la llengua literària.

c) Causes econòmiques

El desplaçament del comerç del Mediterrani a l’Atlàntic, com a conseqüència del descobriment d’Amèrica, i l’augment de la pirateria a la Mediterrània, cosa que dificulta el comerç marítim.

d) Causes socials

• La Guerra de les Germanies (1519-1523) va suposar la derrota de l’aliança burgesa i popular, vençuda pel bàndol aristocràtic, ajudat per l’emperador Carles I i per exèrcits castellans.
• L’expulsió dels moriscos (1609) féu que moltes terres quedaren desertes i que no tornaren a repoblar-se, a més d’agreujar les càrregues del poble pla.
• La Guerra dels Segadors (1640-1652), que guanyà el rei gràcies a l’ajut dels francesos i que acabà amb el Tractat dels Pirineus (1659), amb la cessió de les comarques catalanes del nord a França.
• La Guerra de Successió (1705-1714), que agreujà la crisi de la societat catalana, provocà la mort o l’exili de moltes figures, afermà el centralisme reial i finalitzà amb el Decret de Nova Planta, que anul·là les nostres institucions i lleis i suprimí el català com a llengua oficial.

1.3. Conseqüències de la Decadència

• Comença a fallar al segle XVI el sentiment d’unitat de la llengua literària. S’inicia un procés de forta dialectalització de la llengua catalana, ja que no hi haurà una oficina com la Cancelleria Reial que marque un criteri a seguir unitàriament per tots els escriptors. La llengua s’atura a l’estadi de llengua medieval i no realitza les alteracions que en el segle XVI fan el castellà i el francès. El lastre de medievalismes que persistí en la llengua literària va donar origen a dir que era una llengua bàrbara i aspra, i per tant poc adequada per a la creació literària. Enfront d’aquesta actitud de descrèdit de la llengua, va començar a aparèixer el mite del «llemosí», paraula amb què tothom confonia el català i el provençal, com si d’una mateixa llengua es tractara.
• La pèrdua de la tradició literària. Es perdé el fil continu de la tradició literària, que al segle XV era brillantíssima, una pèrdua d’identitat cultural i una manca de models literaris immediats a partir dels quals poder bastir una veritable continuïtat literària. Així ens trobem amb una aristocràcia castellanitzada i sotmesa políticament a la Corona, i amb una burgesia que havia perdut el seu dinamisme anterior i que havia adoptat posicions més conservadores. La literatura culta, que es formà a l’entorn de la minoria aristocratitzant, en reflectí les vacil·lacions i s’expressà en llatí, en castellà i, a vegades, en català. Les classes populars, en canvi, mantingueren sense interrupcions el conreu de la llengua pròpia. Així, conservaren, modificaren i ampliaren la literatura de tradició oral configurada al llarg de l’Edat Mitjana, alhora que amb la impremta assoliren un nou i decisiu canal de difusió.

1.4. La situació a València durant el segle XVI

La cultura literària a la València del segle XVI té uns condicionaments històrics, polítics i socials que passem a analitzar:

• La desconnexió total entre Catalunya i València, iniciada ja al segle anterior, dóna lloc a una secessió lingüística. L’aristocràcia es castellanitza molt abans; els menestrals i els llauradors, en canvi, conserven l’ús de la seua llengua; els moriscos continuen parlant la seua modalitat aràbiga.
• La Inquisició actua constantment contra moriscos, judaitzants o qualsevol altre moviment que puga amenaçar l’ortodòxia, fins al punt d’arribar a desfigurar el que hagués pogut ser l’autèntica realitat cultural de la València de l’època.
• L’acceleració del procés de castellanització, promogut pels governs de Germana de Foix (1526-1536) i de Sant Joan de Ribera (1569-1591), que imposaren, conjuntament amb l’ideari de Trento, el criteri centralista, uniforme i castellanista característic de la política de Felip II.
• És un període en què a València fou establerta una de les primeres impremtes de la Península, on foren estampats molts dels llibres en castellà. La Cort de Germana de Foix arribà a minimitzar i ridiculitzar l’ús de la nostra llengua, que serà sovint emprada com a element còmic a les representacions teatrals. El català havia quedat reduït a manifestacions de caire religiós, festiu, popular i satíric. La crisi va afectar de manera molt directa les minories dirigents.

Definició i abast del terme Barroc

El període de la història de l’art i de la literatura que abraça el segle XVII i part del XVIII ha estat tradicionalment menyspreat per la historiografia internacional i, molt especialment, pels nostres crítics. Només caldria recordar que grans figures d’aquest període com Bach o Góngora tan sols començaren a ser valorades molts anys després de la seua mort. Aquest rebuig és ja implícit en el mateix terme que es trià per denominar-lo. En efecte, Barroc prové de baroco, que en filosofia vol dir sil·logisme fals, erroni. A partir del segle XVIII i, sobretot, del XX, aquest mot comença a aplicar-se de forma pejorativa a les arts i la literatura que es realitzaren després del Renaixement, considerades extravagants, inharmòniques, lletges, amb una ornamentació o una retòrica amanerada o excessivament recarregada, un estil que els homes de la Il·lustració i el Romanticisme creien ridícul i oposaven a les formes serenes, harmòniques, mesurades i belles del Renaixement.

Les causes d’aquest oblit dels nostres historiadors romàntics són clarament ideològiques:

• El Barroc és el centre de la Decadència de la nostra literatura, provocada per la marginació dels territoris de la Corona d’Aragó dins la Monarquia Hispànica.
• El nostre Barroc és absolutament subsidiari del Barroc castellà.
• Es critica l’evident castellanització lingüística que s’observa en la literatura del segle XVII. La degradació lingüística era inevitable per la falta d’institucions polítiques que preservessin una llengua. Cal recordar que el coneixement que tenim de la literatura barroca és fragmentari i adulterat. Com que els editors volien literatura en castellà que es pogués vendre a Espanya o Amèrica, la major part de la literatura barroca circulà manuscrita i, o bé ens ha pervingut molt transformada, o bé s’ha perdut irremissiblement.

La visió actual del Barroc

José Antonio Maravall va fer servir, per tal de definir la cultura barroca:

• a) Cultura urbana.
• b) Cultura massiva. Els homes del Barroc escriuen per a un públic nombrós, buscant i aconseguint un èxit esclatant.
• c) Cultura dirigida. Les propostes culturals parteixen d’un centre i són mimèticament acceptades per la perifèria.
• d) Cultura conservadora. Destinada a difondre entre les masses les idees de la Contrareforma per tal d’aturar el creixement del protestantisme.

El Barroc és una època desencisada de la confiança en el progrés pròpia del Renaixement. El seu tret més important seria el desengany i l’escepticisme davant un món caòtic que ha perdut el seu equilibri.

L’estètica del Barroc

• Tendència a jugar amb la realitat i l’aparença. Els homes del Barroc són conscients que l’art és il·lusori, per tant pot falsejar una realitat que moltes vegades resulta desagradable. El joc amb la falsedat és evident.
• Inharmonia, desequilibri i exageració. Es perd el sentit de la mesura renaixentista. Excés d’ornamentació, asimetria i gust per la complicació: hipèrbole i hipèrbaton. Hi ha un gust per les coses anormals, aparentment inacabades, que manifesten les petjades del pas implacable del temps, i atracció per les coses lletges, morboses i desagradables.
• Recerca de la sorpresa. L’autor ha de demostrar el seu enginy buscant l’extravagància, la satisfacció i l’artifici.
• Gust pels contrastos i les dualitats. L’autor gaudeix de fer coincidir els contraris: blanc/negre, bellesa/lletjor...
• Moltes vegades l’art és concebut com a paròdia i com a plagi. És la literatura sobre la literatura, unes vegades falsificant, d’altres deformant la realitat amb caricatures satíriques que només busquen la burla i l’humor.

Autors

Francesc Vicenç Garcia (el Rector de Vallfogona)

Més conegut amb el nom del Rector de Vallfogona, va nàixer entre 1578 i 1579 a Tortosa i és el poeta més important del nostre Barroc. Degut a la popularitat de la seua obra s’ha creat al seu entorn una biografia llegendària carregada d’anècdotes i acudits que li han estat atribuïts erròniament, ja que no hi ha massa informació sobre la seua vida. Sabem que va realitzar els seus estudis eclesiàstics a la Universitat de Lleida, que el 1605 fou ordenat sacerdot a Vic i que un any després fou nomenat rector a Vallfogona de Riucorb (Tarragona), on va viure la major part de la seua vida. El 1622 obtingué el títol de Doctor en Teologia. Va morir un any després a Vallfogona.

L’extensa obra poètica del Rector no va arribar a ser impresa fins al 1703, quan l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona la va publicar amb el nom de Harmonia del Parnàs. Aquest retard explica el fet que moltes composicions anònimes li fossen atribuïdes, ja que els seus poemes foren divulgats en forma de manuscrits. Vicenç Garcia representa la figura d’un poeta que, malgrat les seues extraordinàries qualitats literàries, no assolí el fruit que hauria pogut tenir si la seua llengua i l’ambient literari de la seua època no s’haguessin trobat en un període de decadència. La seua obra és una poesia més elegant, artificiosa i fins i tot cortesana.

El Romanticisme

És un moviment iniciat a Europa a mitjan segle XVIII i que s’allarga fins ben entrat el segle XIX. Conté elements bàsics de la Història: revolucions francesa i industrial, independència dels Estats Units, etc. Com a tret fonamental, en el Romanticisme la cultura ja no està regida pels patrons aristocràtics; aquesta classe ja no constitueix un model, sinó que ho passa a ser la burgesia. De fet, la majoria d’autors també en són. La perspectiva canvia: interessa molt ja la història personal, la confessió subjectiva, la sinceritat, el jo. Com a característiques se’n poden esmentar:

1. Tot està sotmès a canvi: l’home, la societat, els ideals, i això provoca una sensació de crisi i de relativisme.
2. Expressió del jo individual, amb absoluta llibertat creadora, amb sinceritat i compromís emotiu.
3. Lluita contra la societat convencional o el destí advers.
4. Intensa relació amb la Natura, amb paisatges poc convencionals o exòtics: nits, cementiris, ruïnes, castells...
5. Geni creador no sotmès a cap regla, triomf de l’originalitat i de la independència.
6. Comunió amb l’esperit de la terra o del poble (que enllaça amb el passat), amb les essències, cosa que farà revifar els nacionalismes.

Pel que fa a les tècniques, s’abandonen les idees neoclàssiques i els temes que més sovintegen són:

• Exaltació del jo, de l’heroi byronià: desafortunat, rebutjat, malalt, incomprès, rebel...
• Descobriment del paisatge, considerat d’una banda com una creació incontaminada i, d’una altra, elevat a la categoria de símbol: tempestes, selves, ruïnes, tombes...
• Països exòtics no contaminats per l’home i la civilització, a més d’èpoques passades i llegendàries, sobretot l’Edat Mitjana.
• El nacionalisme, que permet considerar el present com una part d’una cadena amb arrels molt antigues.
• La lluita contra el destí i l’adversitat, i la fe en el futur, la justícia i el progrés.

La Renaixença

L’element més decisiu per a identificar-la és el descobriment de la pàtria, la qual esdevé símbol per antonomàsia del fenomen renaixencista; alhora que l’expressió màxima d’aquella és la llengua. Així, pàtria i llengua sustenten l’impuls reivindicatiu de variades formes estètiques que anomenem Renaixença. Té relació amb sectors econòmics i polítics amb els quals es mira de recuperar i determinar una consciència diferenciada.

Programa de la Renaixença

El poema Oda a la pàtria d’Aribau (1833) serví per a datar-ne l’inici. El 1841 Rubió i Ors va escriure un manifest d’objectius que es resumien en la reivindicació d’una cultura pròpia. Per a assolir la total identificació entre llengua i pàtria calia interessar les capes burgeses per aquests temes, i s’havia de:

• Reconstruir la història medieval.
• Descobrir i divulgar els clàssics medievals.
• Recollir totes les mostres literàries orals.
• Crear uns sistemes codificats de llengua per pal·liar els segles de dialectalització.
• Crear una literatura «normal», amb tots els gèneres.
• Crear premsa, editorials i, sobretot, lectors.

Un dels punts més controvertits era quin model de llengua calia usar.

Els Jocs Florals

La Renaixença organitzà uns certàmens poètics anomenats Jocs Florals, els quals recuperaven el mite del trobador clàssic. Igual que en la poesia trobadoresca, una sèrie de tòpics n’eren la base principal: pàtria, fe i amor.

Autors

Bonaventura Carles Aribau

Nascut a Barcelona (1798-1862), és considerat l’iniciador de la Renaixença a Catalunya. Influït per les idees romàntiques centrades en la recuperació de la història dels diversos pobles europeus, va escriure i publicar el poema La Pàtria, una de les primeres mostres de poesia romàntica.

Josep Bernat i Baldoví

Nasqué a la ciutat de Sueca el 19 de març de 1809 i va estudiar a l’Escola Pia de València. Jutge a Catarroja (1833-1840), va viure a Madrid llargues temporades, i allà estrena les obretes El pretendiente labriego i Si te pica... ráscate, entre altres. Com Serafí Pitarra, també produí sainets construïts tot resseguint models espanyols per tal de fer-ne la paròdia: L’agüelo Pollastre (paral·lel del Don Juan Tenorio), Un fandanguet a Paiporta, La tertúlia de Colau o Pataquetes i caragols, entre altres. És molt conegut pel seu sainet El virgo de Vicenteta, obra en la qual també parodia certs passatges de la dramatúrgia espanyola (els monòlegs sobretot) amb un brillant domini de la retòrica dramàtica de la seua època i dels recursos teatrals tradicionals, però tot en un llenguatge col·loquial, bastant plagat de castellanismes i amb una audàcia més o menys entre eròtica i pornogràfica. També va escriure la Dolsaina. Fou l’inventor dels «llibrets de falla» i a ell és degut un Miracle de Sant Vicent tan original que possiblement trenca la manera de fer aquestes peces dramàtiques típiques del segle XIX valencià. Fou un home irònic i escèptic. Va publicar en revistes conegudes com El Tabalet.

Constantí Llombart (Carmel Navarro)

Va nàixer a la ciutat de València (1848) en una família de classe menestral. Autodidacta, connectà amb el moviment de la Renaixença i fou mentor en la joventut de Vicent Blasco Ibáñez, el qual produí algunes narracions en català (Narracions valencianes). Constantí Llombart representava un cert aspecte de la Renaixença progressista, tot intentant un ús de la nostra llengua més dinàmic que el imposat per Teodor Llorente, de qui sempre discrepà tant dins com fora de Lo Rat Penat, del qual fou fundador. Va escriure textos per al teatre amb la peça Lo darrer agermanat (1884), en la línia romàntica. També produí textos narratius de caire costumista amb el seu llibre Tipos d’auca (1878). Un dels llibres més interessants fou Los fills de la morta viva, de 1879.

Eduard Escalante

Nascut al Grau de València, treballava com a pintor de ventalls. La seua afició a l’escriptura el féu contactar amb un grupet de seguidors de Llombart que feien una literatura popularitzant, jocosa i col·loquial. Es dedicà a escriure sainets en la línia que venia del col·loqui tradicional i més o menys remodelat per influència de la comèdia espanyola, centrats en unes coordenades costumistes i pintoresques no exemptes de crítica social. Fou amic de Teodor Llorente i un dels seus encerts fou proposar personatges que utilitzaven tant el castellà com el valencià més col·loquial per fer riure. Va escriure L’escaleta del dimoni, Tres forasters de Madrid, Bufar en caldo gelat, Les xiques de l’entresuelo o La Xala.

Vicent Wenceslau Querol

Nascut a València (1836), es traslladà a Madrid per tal de treballar en els ferrocarrils com a directiu. Adscrit al grup de renaixencistes valencians afins a Teodor Llorente i influït per Marià Aguiló, produí poesia marcada pels models de l’època en les coordenades de la poesia romàntica. De l’any 1872 és el titulat Pàtria, Fides, Amor, premiat als Jocs Florals. Després publicà un poemari, les Rimes Catalanes. També va escriure en castellà. L’obra de Querol fou d’escassa difusió.

Tipus d’autors

• Poetes moderats i cultes, que seguien una ideologia de dretes, com foren Llorente i Querol (més en català).
• Poetes liberals i populistes, com foren Escalante i Llombart. Pertanyien a l’esquerra i eren molt coneguts. Provenien d’una classe social humil i tenien una formació literària poc sòlida.

Causes del semifracàs de la Renaixença a València, segons Vicent Simbor

• a) La negativa «politització»: a València la Renaixença no té caràcter reivindicatiu.
• b) Conreu dominant de la poesia.
• c) La divisió de l’activitat: culta per part de Lo Rat Penat i popular per part de les revistes satíriques i els «llibrets de falles».
• d) Gènere del sainet.
• e) La falta de líder.

Vicent Simbor va dir que el fet del semifracàs es trobava en la base socioeconòmica agrària.

Intertextualitat i hipertextualitat

Els textos (literaris o no literaris) estableixen una vasta xarxa de relacions amb altres textos. Quan intentem caracteritzar l’obra d’un autor literari o d’un període històric concret, no fem una altra cosa que estudiar aquestes relacions. Però també n’hi ha d’altres tipus: quan en un text es fa una citació d’un altre text, quan fem un resum, quan fem una crítica literària... Totes aquestes relacions entre textos diversos es denominen intertextualitat.

La hipertextualitat és un tipus d’intertextualitat que indica la relació establerta entre un text (hipertext) amb un altre (hipotext) que aquell incorpora, transformat, al seu si. La hipertextualitat no és mai gratuïta per part de l’autor i sempre respon a una intencionalitat determinada.