Derivació, composició i escurçament en català: normes d'ús del guionet i la literatura cavalleresca medieval

Procediments de formació de paraules

Derivació: dessuadora, microinformàtica.

Composició: autopista, barra de llavis, aeròbic, bicicleta.

Escurçament: adossar, mòbil, tauleta tàctil.

Acronímia: mot PIME.

Habilitació semàntica: cas de palS'usa guionet.

Ús del guionet

• Quan la primera part del compost acaba en vocal i la segona comença amb r-, s- o x-: malva-rosa, penya-segat, escura-xemeneies.
• Quan el compost sense separar pot induir a lectures errònies: cap-roig, cor-robat, pel-llag, cinc-en-rama, blanc-i-roig.
• Quan en els compostos es repeteix, parcialment o totalment, un constituent, un patró rítmic o un significat: xino-xano, ping-pong, ziga-zaga, cori-mori.
• En els compostos que contenen el nom d'un punt cardinal: nord-oest, sud-amèrica, sud-est.
• En els numerals, entre les desenes i les unitats i entre les unitats i les centenes (regla del D-U-C): trenta-dos, cinc-cents, vint-i-set.
• Quan el primer element del compost du accent gràfic: pel-curt, ma-larg.
• En els compostos formats per la partícula negativa no seguida d'un substantiu: no-violència, no-alineament. En canvi, si és seguida d'un adjectiu no porta guionet: no violent, no alineat, no fumadors.

Casos en què no s'usa guionet

• Paraules formades per prefixos, encara que el prefix acabe en vocal i el segon component comence per r- o s-: antimilitarista, exjugador, presocràtic, sotsdirector, vicerector.
• Compostos formats per formes prefixades cultes acabades en -o, -i (audio-, cardio-, geo-, hipo-, neuro-, pisci-): cardiovascular, hipotàlem, neurofisiològic.
• Compostos formats per dos o més adjectius coordinats: teoricopràctic, fisicoquímic, cientificofilosòfic, grecollatí.
• Compostos formats per dos o més mots de la nostra llengua: bocamall, capicua, curtcircuit, curtmetratge, filferro, maldecap, ratapenada, sordmut, vistplau, vetesifils.

El segle XV i la unió de la Corona d'Aragó i Castella

El segle XV va representar l'inici de la vinculació de la Corona d'Aragó i el Regne de Castella, a través de fets tan importants com el compromís de Casp (1412) o la unió dinàstica (1479).

• El compromís de Casp va suposar un canvi de dinastia en els monarques de la Corona d'Aragó, que, des de la seua fundació, havien procedit del casal de Barcelona. Però la mort de Martí l'Humà sense descendència va provocar un conflicte que es va resoldre a la localitat aragonesa de Casp l'any 1412. El resultat va ser l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara.
• Els vincles entre la Corona d'Aragó i el Regne de Castella encara es van reforçar més quan, l'any 1479, es va produir la unió dinàstica amb el matrimoni de Ferran II d'Aragó i Isabel I de Castella (els Reis Catòlics), que va tendir a l'uniformisme polític i cultural.

L'expansió mediterrània

L'establiment dels Trastàmara i la relació ascendent amb Castella no van suposar l'aturada de la política expansiva de la Corona d'Aragó, que, des de les acaballes del segle XIII, havia fixat els seus objectius a la Mediterrània. En aquest sentit, cal destacar el regnat d'Alfons IV el Magnànim, el segon monarca dels Trastàmara, que va assolir el màxim poder territorial amb el control de Sardenya, Sicília i, en especial, de Nàpols (1442), i també amb les incursions al nord d'Àfrica, els Balcans, Rodes i Xipre contra els turcs. De fet, aquestes darreres degueren tindre molt ressò en l'època, ja que queden reflectides en alguns capítols del Tirant lo Blanc.

Cronologia

• 1412. Compromís de Casp
• 1442. Conquesta de Nàpols
• 1453. Caiguda de Constantinoble
• 1479. Unió dinàstica d'Aragó i Castella

Segle XV, segle XIV i humanisme

Segle XV, segle XIV_humanisme. Segle XVI_renaixement.

Característiques del segle XV

• Creixement econòmic, amb un dels ports més rellevants de la Mediterrània occidental.
• Creixement demogràfic, amb més població que la resta de territoris de la Corona (Regne de València: 320.000 hab.; Catalunya: 316.000 hab.; Regne de Mallorca: 51.000 hab.).
• Creixement cultural, amb la construcció d'un important patrimoni arquitectònic en estil gòtic civil (la Llotja, el Palau de la Generalitat, les torres dels Serrans, les drassanes del Grau, etc.).
• Creixement literari, amb autors tan importants com Joanot Martorell, Ausiàs March, Jaume Roig, etc., els quals protagonitzen l'anomenat Segle d'Or de la nostra literatura.

Els llibres de cavalleria

Els llibres de cavalleria sorgiren a mitjan segle XII, destinats a lloar els valors de la noblesa (fidelitat al rei, protecció dels febles, religiositat, anhel d'honor i glòria) i de la institució de la cavalleria. El creador del gènere fou el francès Chrétien de Troyes, que conreà la matèria de Bretanya, inspirada en històries i llegendes grecollatines i en antics mites cèltics; en aquestes obres hi havia trets fantàstics, fets ocorreguts en èpoques remotes, en llocs exòtics i llunyans, i protagonistes amb qualitats sobrehumanes.

Les novel·les cavalleresques del segle XV, encara que mantenen la temàtica bèl·lica i amorosa, mostren l'evolució que també s'havia produït en la societat. En oposició a la mentalitat feudal, la societat burgesa defensava unes idees noves: la realitat venç la fantasia, i el valor i l'esforç propis es consideren instruments de promoció social. En la literatura trobem més realisme i versemblança, els fets transcorren en una geografia coneguda en un temps pròxim, els personatges tenen característiques humanes, i desapareix el requisit de la noblesa de sang per als herois protagonistes: en el segle XV poden ascendir socialment gràcies al seu valor i esforç.

Tirant lo Blanc

Tirant lo Blanc narra les proeses d'un cavaller d'origen familiar incert, que amb el seu esforç i valor esdevé capità general; es casa amb Carmesina, la filla de l'emperador grec, i esdevé hereu al tron. S'hi distingeixen cinc parts:

1. Part anglesa: narra les aventures a Anglaterra, on Guillem de Varoic instrueix Tirant sobre la cavalleria. Després, Tirant participa en combats cavallerescos i el rei d'Anglaterra el nomena cavaller.
2. A Sicília i Rodes: Tirant va a l'illa de Rodes, que és assetjada pels turcs, i l'allibera; després, marxa a Terra Santa.
3. A l'imperi grec: Tirant acudeix a Constantinoble per lluitar contra els turcs. Ell i Carmesina s'enamoren, però tenen dificultats. Tirant i la donzella Plaerdemavida s'embarquen i naufraguen al nord d'Àfrica.
4. Al nord d'Àfrica: Tirant guanya fama militar i converteix al cristianisme diversos regnes del nord d'Àfrica.
5. De nou a l'imperi grec: Tirant allibera l'imperi grec; l'emperador accepta i es casa amb Carmesina i el nomena cèsar de l'imperi, però just abans Tirant es refreda i mor. Carmesina plora desconsolada sobre el cos de Tirant i l'emperador, en veure l'estat de la seua filla, mor tot seguit, i es produeix la mort de la princesa. Hipòlit, escuder de Tirant, es casa amb l'emperadriu i esdevé emperador.

Curial e Güelfa

L'obra està dividida en tres llibres:

• En el primer, Curial, un jove català d'origen humil, s'inicia en la cavalleria a la cort del marquès de Montferrat, ajudat per Güelfa, germana del marquès. L'èxit de Curial amb altres dones fa que Güelfa se senta traïda i gelosa.
• En el segon, Curial esdevé el «millor cavaller del món» i viu episodis amorosos a París, fet que enutja Güelfa, que deixa de protegir-lo.
• En el tercer, Curial viatja a Jerusalem i Grècia, però de retorn naufraga a les costes del nord d'Àfrica i és empresonat. Després d'altres episodis amorosos, venç els turcs, obté el perdó de Güelfa i es casen.