Els Dialectes del Català: Classificació, Característiques i Evolució Lingüística

Blocs Lingüístics del Català

BLOC ORIENTAL: rosellonès, central, balear, algarés

BLOC OCCIDENTAL: nord-occidental, valencià

També cal dir que, dins del domini lingüístic del català, hi ha zones que parlen un altre idioma, com l'aranès a la Vall d'Aran o el castellà a regions de l'interior del País Valencià, o la zona de La Fenolleda, a la Catalunya Nord, que parla occità.

L'aranès és un dialecte del gascó (la Gascunya francesa és fronterera amb la Vall d'Aran). És la llengua pròpia del 60 % de la població de la vall. La seva llengua i literatura estan reconegudes com a pròpies a l'Estatut de Catalunya, i estan protegides, sobretot en el camp de l'ensenyament. La seva ortografia data de 1983.

Tipus de Dialectes

• Rossellonès: Capcinès.
• Central: Català septentrional de transició, salat, xipella, barceloní, tarragoní.
• Balear: Mallorquí, menorquí, eivissenc.
• Alguerès.
• Nord-occidental: Ribagorçà, pallarès, tortosí.
• Valencià: Septentrional, apitxat, meridional - mallorquí de Tàrbena i la Vall de Gallinera (a Alacant).

Fonts i Recursos Lexicals

El diccionari català-valencià-balear d'Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll (publicat entre 1926 i 1962) és una bona eina de consulta, igual que el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines (1980-91), que és més tècnic, o el Diccionari de la llengua catalana de l'IEC, que és més general.

Els textos de la literatura popular, sobretot orals (cançons, acudits, converses), adequadament recollits, són una bona mostra dels dialectes.

També podeu trobar-ne mostres en la Nova Cançó o el rock català actual (Llach és gironí, Serrat és barceloní, Raimon és valencià, M. del Mar Bonet és mallorquina, per exemple) i en la literatura (Ferran Torrent és valencià, Carme Riera és mallorquina...).

Origen de les Varietats

CONSTITUTIUS: Directament de l'evolució del llatí, zones on s'origina la llengua: central, nord-occidental.

CONSECUTIUS: No provenen del llatí, apareixen per conquestes, el desplaçament humà, etc.: l'algarès, el valencià i el balear.

Isoglosses i Recerca

Les isoglosses són les fronteres entre dialectes, establertes a partir d'algun tret lingüístic, per exemple, la pronúncia o no de la -r final dels infinitius entre el valencià (que sí que la pronuncia) i el nord-occidental (que no la pronuncia).

Fins als segles XVIII - XIX, els dialectes foren considerats una degeneració de la llengua, però el Romanticisme, guiat per una ideologia nacionalista, els va reivindicar. La dialectologia com a ciència va néixer a finals del segle XIX. L'estudi dialectal dels textos permet fer aquestes investigacions:

• Els textos medievals ja estan escrits en formes dialectals i moltes vegades, per identificar un text anònim, s'estudia la seva forma dialectal i així se sap, com a mínim, de quina zona era.
• Els dialectes guarden diverses mostres de l'evolució de la llengua, per exemple, formes medievals que es mantenen avui (fei al ribagorçà, neutra tònica al balear, diftong ao al nord-occidental pao, article lo-los al nord-occidental, eixir per "sortir" al rossellonès, etc.).
• Permeten conservar el lèxic que es desestima en la varietat estàndard de la llengua: prestiu per tauró, pèlec per pou, vuiro o vis per esternut…
• Permeten fer la recerca etimològica d'un mot: l'antropònim Bufí ve de Bo(n)fiy (bon fill).
• Els dialectes són font de mots genuïns que permeten substituir els barbarismes: aranja (menorquí) per "pomelo", galindó (mallorquí) per "juanete", atzucac (valencià) per "callejón".
• El lèxic dels topònims i antropònims de cada zona també permet estudiar les invasions, immigracions…
• La creativitat lèxica dels dialectes és molt gran i un sol mot pot tenir moltes variants: tombarella, tombessa, tombelló, cabussó, cabusseta, cabirolta, capgirell, culabella, figuereta, volta, campanada.