Els dos exilis: Poesia catalana i literatura durant el franquisme

Els dos exilis

Un dels objectius manifestos del règim franquista era la uniformització cultural i lingüística de tot el territori de l'Estat mitjançant un programa d'espanyolització que prohibia qualsevol manifestació cultural o artística que no fos considerada pròpiament espanyola. Això va implicar la impossibilitat de publicar llibres, revistes o diaris en català; utilitzar la llengua catalana a l'escola, al teatre o en qualsevol acte públic, o tenir els rètols de les ciutats, els pobles i els carrers en català.

En aquesta situació, els escriptors en llengua catalana van quedar totalment silenciats, ja que van perdre els mitjans de comunicació amb el seu públic. Un gran nombre d'escriptors vivien exiliats a l'estranger, i els que es van quedar al país vivien una mena d'exili interior: la prohibició més absoluta de publicar. L'edició de llibres en català no va recuperar del tot la normalitat fins a l'acabament del franquisme.

La poesia

El conreu del gènere poètic es va mantenir viu en tot moment. Tanmateix, l'obra de la majoria d'autors no va ser divulgada ni mínimament coneguda fins als anys seixanta, època en què l'edició en català inicia un cert procés de recuperació i sorgeix el moviment de la Nova Cançó. És aleshores quan alguns poetes obtenen reconeixement públic i són considerats salvadors de la llengua i de la tradició literària.

Tres generacions de poetes

• Poetes nascuts abans de 1900: van continuar la seva obra creativa durant l'època franquista, sovint amb canvis formals i de fons importants. Hi destaquen Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, J. V. Foix, Carles Riba, Pere Quart i Clementina Arderiu.
• Poetes nascuts entre 1900 i 1920: van viure en plena joventut la Guerra Civil i alguns van veure estroncades les seves expectatives personals i professionals. Hi destaquen Salvador Espriu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Màrius Torres, Rosa Leveroni i Joan Vinyoli.
• Poetes nascuts entre 1920 i 1940: van viure la Guerra Civil durant la seva infantesa i van patir les penalitats de la postguerra. Hi destaquen Gabriel Ferrater, Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol.

Temes

• Mort: la mort dels familiars i amics, la seva absència, la solitud del cementiri, la destrucció de la guerra, la reflexió sobre la vida i la pròpia mort...
• Pàtria: la cultura, la llengua, la llibertat...
• Realitat social: la vida familiar, el món del treball, les dificultats econòmiques, la resignació, l'esperit de revolta...
• Sentiments: les penalitats de la postguerra i de l'exili fan que la tristesa, l'enyorança, la por i la solitud siguin els sentiments més presents en la poesia.

Salvador Espriu

Durant els anys seixanta, quan es va anar coneixent l'obra d'Espriu, es va convertir en el poeta que simbolitzava la resistència de l'exili interior, i va crear una obra extensa i consistent amb l'objectiu de salvar la llengua.

A partir dels anys seixanta es va començar a divulgar la seva creació poètica i ben aviat va ser reconegut com el poeta de la resistència interior que havia construït una obra de defensa de la llengua, les llibertats, la justícia, la pau i el diàleg. La seva creació poètica consta de dotze reculls de poemes, dels quals destaquen Cementiri de Sinera (1946), El caminant i el mur (1954) i La pell de brau (1960). També va escriure quatre obres de teatre, dues novel·les i diversos llibres de narracions o contes. Va morir a Barcelona l'any 1985.

El mite de Sinera

• El paradís perdut de la infantesa: el poeta evoca constantment els elements que constitueixen el paisatge, el pas del temps i els sentiments de pèrdua.
• La pàtria perduda: símbol de la nació vençuda i silenciada, la desolació de la postguerra, la repressió política, la pèrdua de les llibertats, l'intent de fer desaparèixer la llengua, la incertesa del futur... És el lloc on el poeta es passeja, tot sol, intentant recuperar els records del passat.
• Un lloc de repòs per als morts: el cementiri de Sinera és on descansen els familiars i amics morts, en especial la seva mare i el seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Però també és el lloc on descansarà el poeta. La reflexió sobre la mort, la dels altres i la pròpia, és un tema essencial de la poesia d'Espriu.

La pell de brau

Té una doble faceta: una de lírica, més lligada a les emocions i els sentiments del poeta; i una de cívica, més relacionada amb la reflexió social, política i moral. En els poemes del llibre predomina aquesta segona faceta. El títol es refereix a un espai geogràfic que, en un mapa, presenta certa similitud amb una pell oberta i estesa: la península Ibèrica. Per anomenar Espanya, el poeta utilitza la paraula Sepharad, símbol de la diversitat de cultures, llengües i tradicions que havien coexistit a la península durant segles, i que ara es veu amenaçada per la repressió franquista.

Miquel Martí i Pol

El contacte amb el món del treball el va conduir ben aviat a fer una poesia social i crítica sobre la vida dels treballadors, les desigualtats econòmiques i la manca de llibertats polítiques i culturals. A partir de 1969, a causa d'una esclerosi múltiple que el va deixar impossibilitat, la seva creació poètica es va fer més personal i íntima: els temes de la malaltia, la solitud, la mort i l'amor hi són cada vegada més presents. Entre les seves obres destaquen La fàbrica (1972), Quadern de vacances (1976) i Estimada Marta (1978). També va escriure diverses narracions o contes. Va morir a Vic l'any 2003.

El teatre durant l'època franquista

Durant els primers anys del franquisme va ser totalment impossible fer representacions teatrals en català: la prohibició era total i el control policial ho feia tot inviable. La reintroducció de la llengua catalana als escenaris va ser lenta i plena de dificultats.

La narrativa durant l'època franquista

La impossibilitat de publicar en català va tenir un efecte dissuasiu en alguns narradors dels anys quaranta i cinquanta. Serà a partir de 1955 quan alguns contistes i novel·listes reiniciaran l'activitat literària i començaran a publicar la seva obra, encara que controlats estrictament per la censura.

L'estil singular de La plaça del Diamant

Representa una innovació molt important en la narrativa catalana, ja que l'autora hi utilitza un estil singular i original.

• La veu narrativa: la narradora de La plaça del Diamant és la protagonista de la novel·la. La seva veu és com una confessió meditada i monòtona, imponent i resignada. El seu discurs és fidel a la parla col·loquial i espontània, però farcit de lirisme i sentiment.
• El món interior: Mercè Rodoreda aprofundeix en el caràcter i la psicologia dels personatges, i ens relata els fets a través dels seus ulls i de les seves emocions, a partir de la seva subjectivitat.
• Els símbols: és molt freqüent trobar-hi elements simbòlics: la flor representa la vitalitat de la joventut; el jardí, la felicitat de la infantesa; els colom s, la submissió de la dona; les balances, l'equilibri emocional i la seguretat; el testimoni silenciós de tot el que passa...
• L'ambientació: s'esdevé en llocs concrets de Barcelona i en èpoques precises.
• Els protagonistes: protagonitzada preferentment per dones que pateixen els efectes d'una societat masclista que les discrimina en la família, en la societat i en el treball. Davant d'aquesta situació, la seva actitud es mou entre la resignació i la rebel·lia.
• Els temes: la felicitat de la infantesa, les il·lusions de la joventut, la desil·lusió en fer-se adult, la marginació de les dones, la depressió emocional, l'ambició econòmica, el pas del temps i la decadència personal o familiar.