Enric Valor, Espriu, Pol i el teatre valencià: literatura catalana del segle XX

Enric Valor

Enric Valor destaca per la seua triple faceta: com a rondallista, novel·lista i gramàtic.

Com a rondallista

Valor utilitza la tècnica del narrador omniscient i subjectiu. Escriu amb gran precisió, minuciositat i exactitud pel detall, i té un gran domini de la llengua. Els recursos del llenguatge oral que empra provenen directament de la tradició popular, amb els quals el lector pot identificar-se.

Els relats breus no destaquen per un estil treballat, sinó per la riquesa de la llengua.

Com a novel·lista

La novel·lística presenta les mateixes característiques d'estil i de llenguatge que les rondalles, on Valor aboca més clarament les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En les seues novel·les plasma totes les seues observacions sobre el paisatge i la geografia. Així, Sense terra promesa és la crònica del segle XX. El seu espai literari és la ruralitat.

Com a gramàtic

Contribuí a la difusió de les normes de castelló i va fer una tasca de recuperació de la lexicografia valenciana. Representa la continuïtat de la tradició lingüística literària valenciana d'abans i després de la Guerra Civil.

Salvador Espriu

Espriu va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català que, a causa de les commocions de la Guerra Civil, fou un escriptor hermètic. L'obra d'Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica i la capacitat per descriure en termes transcendents la història col·lectiva han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana.

Obres destacades

• En el seu primer llibre, Cementiri de Sinera, va evocar el món destruït per la guerra, que identificava amb la mítica Sinera. Aquests llibres tracen un camí d'interioritzacio que culmina amb l'experiència mística.

• En La pell de brau abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i emprava tècniques antigues (ús personal de símbols i barreja de sàtira èpica i elegia).

La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren cantats per Raimon va contribuir a popularitzar l'obra.

Joan Pol

Poeta més llegit i popular de les darreres dècades a Catalunya. El seu to popular el feien accessible a tots els públics sense perdre el favor de la crítica ni de les instàncies acadèmiques. La seua constant referència a la situació social i nacional catalana havien fet que molts dels seus poemes foren citats per polítics.

Biografia

El seu pare era manyà. A causa de la situació econòmica de la família, als 14 anys comença a treballar, però al 72 esclerosis. A finals dels 50 es va afegir al nucli de la «nova cançó» com a cantautor.

Poesia i vida

Poesia i vida són dos elements que van absolutament lligats en la seua obra. Els seus poemes reflecteixen totes les etapes de la seua evolució: reflexió metafísica, poesia realista, la malaltia i superació, el pas del temps i balanç de la vida. Poesia personal i subjectiva amb un temps obert, la suma d'aquestes veus configura la seua biografia personal.

Compromès amb la vida, ha construït la seua experiència biogràfica i poètica sobre tres grans valors humans: sinceritat, autenticitat i solidaritat.

1997: Premi Nobel.

El teatre

La postguerra

Durant la postguerra, la dictadura controlava totalment l'activitat teatral i va imposar el teatre en castellà. L'escena comercial estava dominada per companyies madrilenyes que representaven en castellà, el sainet en valencià i per la força emergent d'un nou art: el cinema.

La represa fou molt lenta, i més encara a les comarques valencianes. D'entrada es permeteren representacions del sainet sobre autors morts o de postguerra, mai noves obres o traduccions, per por de les noves idees que pogueren introduir.

Els anys 50 i 60

Però des del 49 s'autoritzen algunes obres de Sagarra i el 55 es crea l'Agrupació d'Art Dramàtic de Barcelona, que s'estrena en català amb obres d'autors clàssics i promociona un grup de dramaturgs actius (Pedrolo, Espriu).

A València es viu una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i humorístic en valencià. Durant els 60, a la universitat es representen obres en valencià que buscaven un públic amb un cert nivell cultural. Aquest teatre seguia els nous corrents europeus: surrealisme, teatre èpic i avantguardisme.