Enric Valor, Mercè Rodoreda, Vicent Andrés Estellés i Salvador Espriu: Grans Autors de la Literatura Valenciana i Catalana

Autors destacats de la literatura catalana

Enric Valor va ser gramàtic, lexicògraf, rondallista i novel·lista valencià, una de les figures més destacades del segle XX. Com a gramàtic i lexicògraf es va guanyar un lloc de privilegi i va tenir un paper important en la difusió de la gramàtica normativa catalana al País Valencià.

L'obra d'Enric Valor

L'obra d'Enric Valor consta de dos grans blocs:

Les rondalles valencianes

La rondalla és una narració de transmissió oral i d'autoria anònima sobre uns fets que es presenten com a imaginaris. Enric Valor va recopilar un corpus de trenta-sis rondalles de la tradició oral valenciana i les va transformar en literatura escrita. Les rondalles es classifiquen en tres tipus: rondalles meravelloses, rondalles de costums i rondalles d'animals.

Les rondalles d'Enric Valor presenten unes característiques que les diferencien d'altres reculls rondallístics:

• La història se situa en espais valencians amb descripcions del paisatge de gran precisió lèxica.
• Acte de creació literària.
• Utilitza un llenguatge popular però correcte, amb un vocabulari ric.
• Algunes rondalles han estat modificades per ser massa escatològiques.

La producció novel·lística

Com a novel·lista, Valor és l'autor d'obres com L'ambició d'Aleix i, sobretot, del cicle de Cassana. La novel·lística de Valor presenta les mateixes característiques estilístiques i lingüístiques que les rondalles, però hi trobem les seues experiències biogràfiques i els seus coneixements de la terra. En elles usa la narració en primera persona, i el seu espai literari és Cassana, basat en la seua terra de Castalla. Utilitza un lèxic precís, riquíssim, genuí i arrelat.

En definitiva, Valor representa la incorporació de la literatura valenciana al gran corrent de la literatura realista tradicional.

Mercè Rodoreda: psicologia i exili

La narrativa de Mercè Rodoreda incideix en la psicologia dels personatges. Les seues novel·les fan una anàlisi profunda dels sentiments més íntims dels seus protagonistes, la psicologia dels quals es troba marcada per la guerra i l'exili. Mercè Rodoreda és la novel·lista en català més important de la postguerra per la densitat i el lirisme de la seua obra.

Va publicar Aloma, amb la qual va guanyar un premi. Durant la guerra s'implicà personalment en diverses institucions culturals republicanes. Acabada la guerra, marxà a l'exili, i aquestes experiències personals la marcaren profundament. El reconeixement li arribà amb La plaça del Diamant, la novel·la catalana més aclamada de tots els temps. També trobem diverses obres com El carrer de les Camèlies i Mirall trencat.

Característiques de la narrativa rodorediana

Els personatges que poblen les novel·les de Rodoreda són dones que viuen un conflicte interior a causa del món exterior i de la seua pròpia realitat. Són personatges que s'expliquen a través de l'anàlisi psicològica intimista i profunda.

Destaca l'obra Aloma, una novel·la d'inspiració autobiogràfica que l'autora va reescriure trenta anys més tard. En El carrer de les Camèlies, les protagonistes femenines deixen enrere una joventut sovint dramàtica per assolir una maduresa alliberadora. El pas del temps té importància en tant que fa evolucionar i canviar les seues heroïnes i la seua visió del món.

La sensibilitat dels personatges també és remarcada per un estil poètic, d'una gran bellesa metafòrica i amb imatges que aconsegueixen traduir els estats d'ànim. L'escriptura rodorediana es caracteritza per l'elevat simbolisme. Tant l'estil narratiu com el simbolisme són eines que Rodoreda empra per aprofundir en la psicologia dels personatges.

Vicent Andrés Estellés: el poeta del poble

Vicent Andrés Estellés va ser poeta i periodista. És considerat el principal renovador de la poesia valenciana contemporània, i també recordat com el poeta més gran que ha donat el País Valencià des del segle XV fins a l'actualitat.

Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, i alguna vegada els publicava. Ciutat a cau d'orella va ser un dels primers poemaris. Fins als anys setanta, Estellés va viure en una mena d'exili interior, i va escriure molts més poemes dels que va publicar. Va ser a partir de Llibre de meravelles quan es va produir la popularització i la consagració de la seua immensa figura de poeta, i va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

Temes principals

• La mort: el seu ritual i les al·legories constitueixen una temàtica que fascina Estellés.
• L'amor: és l'eix principal de tota la seua lírica, en una gamma de sensacions que van des del sexe expressat fins a les manifestacions més sofisticades del desig. El tret més cridaner és la manera crua amb què va tractar l'experiència del sexe, insòlita en la poesia catalana anterior i poc vista en la posterior.
• El sentiment cívic: Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu i de reivindicació del seu poble. El poeta apareix com a individu concret que viu, en la seua circumstància personal, el drama col·lectiu de la postguerra.

Estellés va construir un llenguatge elaborat, d'una potència inesperada, i arrelat en el parlar col·loquial del poble. Va forjar el seu llenguatge literari sobre tres models: la llengua poètica dels clàssics valencians, la llengua de les obres contemporànies i la llengua col·loquial de l'horta. Un altre element a tenir en compte és la paròdia i l'humor.

Salvador Espriu: mite i reflexió

Salvador Espriu va ser un dels escriptors més significatius de la postguerra i un dels poetes catalans més importants de la literatura contemporània. Va ser un estudiant brillant, i va estar llicenciat en Dret i en Història.

Espriu es va donar a conèixer abans de la guerra com a narrador, amb obres com Laia i Ariadna al laberint grotesc. Després de la postguerra va començar a escriure poesia, el gènere pel qual aconseguiria un ràpid reconeixement. També va escriure teatre, com Primera història d'Esther.

Característiques generals

• Intel·lectualisme elevat
• Extraordinària riquesa idiomàtica
• Complexitat temàtica i de fonts
• Elevat ús del simbolisme
• Creació de mites personals i particulars
• Reflexió sobre la història col·lectiva
• To elegíac d'enyorança i lamentació per un món perdut

Etapes de la poesia d'Espriu

a) Cicle líric

En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, va evocar el món destruït per la guerra, que el poeta identificava amb Sinera. Obres més conegudes: Les hores i Mrs Death. Aquesta etapa es caracteritza per:

• Reflexió sobre el pas del temps i la mort
• La geografia de Sinera
• Preocupació religiosa i mística
• La història col·lectiva

b) Cicle realista

La pell de brau va ser el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu va ser valorada des del punt de vista del seu realisme. El to didàctic va aparèixer com a modern, on sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau, Espriu hi abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància.

En definitiva, Espriu va contribuir de manera definitiva a la popularització d'una obra que no semblava escrita originàriament pensant en públics amplis.

Manuel de Pedrolo: la novel·la i la llibertat

Manuel de Pedrolo va ser un dels escriptors catalans més importants del segle XX. Va ser molt llegit i va destacar com a novel·lista, però va cultivar tots els gèneres: poesia, narrativa, teatre, etc. Tots li servien per explicar el seu pensament i per recrear nous mons, que o bé retrataven una societat complexa i reprimida o bé n'imaginaven una amb un alliberament personal o col·lectiu.

És més conegut com a novel·lista gràcies a una obra immensa, que va contribuir a normalitzar la literatura catalana.

Temes

La seua dedicació al gènere dramàtic cal situar-la durant els anys cinquanta, període durant el qual va escriure les seues obres teatrals Cruma, Darrera visió i Homes i no. Temàticament, es reflexiona sobre la forta influència de l'existencialisme. Pedrolo es mostra preocupat per la condició de l'home. La majoria d'aquestes obres giren entorn d'un tema: la llibertat humana. Els seus personatges habiten en un món tancat que els separa de manera radical de l'espai exterior.

Per a Pedrolo, l'home no és l'home-massa, sinó l'home-individu que es planteja el sentit de la seua existència. Els personatges són símbols o encarnen actituds humanes que l'autor enfronta a situacions límit.