Evolució de la Literatura Catalana: De la Postguerra fins a l'Actualitat

1. Context sociopolític i producció narrativa

Per a parlar de la producció literària de postguerra (1939), hem de parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial; els progressos aconseguits durant la República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament, i tornava la clandestinitat.

No obstant això, malgrat la falta d’una infraestructura editorial, en la dècada dels 50 apareix la novel·la més complexa i colpidora d’aquest període: Incerta glòria de Joan Sales, que patí la censura i on es narra l’experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts. L’obra va ser guardonada amb el premi Joanot Martorell.

Durant els anys 60 i 70, amb la dictadura ja consolidada, es deixa una certa permissivitat —tot i que l’ambient era contrari a la normalització lingüística— i apareixen els grans narradors amb obres de denúncia social. Cal destacar, d’una banda, autors de temàtica costumista i rural, com Enric Valor a L’ambició d’Aleix; i d’altra banda, de temàtica fantàstica i ciència-ficció, com Manuel de Pedrolo amb Mecanoscrit del segon origen.

També destaquen autors des de l’exili, com Mercè Rodoreda (La plaça del Diamant) i Pere Calders (Invasió subtil i altres coses); o bé en recerca del temps perdut, com Llorenç Villalonga a Bearn.

2. Característiques de l’obra literària d’Enric Valor

L’obra literària d’Enric Valor (Castalla, 1911-2000) es caracteritza, sobretot, per una gran riquesa lèxica i una frase elegant, a la manera de les velles novel·les realistes. De fet, les seues obres narren a la perfecció la vida social del sud del País Valencià, des de finals del segle XIX fins a la desfeta de la Guerra Civil (1936-1939), i descriuen la natura d’una manera realista, sense lirisme, com a rerefons de la lluita d’uns homes per sobreviure dia a dia.

La seua primera novel·la fou L’ambició d’Aleix (publicada l’any 1960), però l’obra novel·lística més important és el Cicle de Cassana, que consta de tres novel·les:

• Sense la terra promesa (1980)
• Temps de batuda (1983)
• Enllà de l’horitzó (1991)

Aquesta trilogia representa una recuperació de la memòria col·lectiva del 1916 al 1939. Valor hi rememora les seues vivències de joventut sobre la destrucció d’una classe social i no amaga els conflictes i les tensions.

La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes (1950-1958), on recopila i dóna caràcter literari a trenta-sis rondalles populars valencianes. Com a lexicògraf, té un paper destacat en la difusió de la gramàtica catalana al País Valencià, amb obres com Millorem el llenguatge (1971), Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià (1973) i La flexió verbal (1983).

3. La psicologia dels personatges en la narrativa de Mercè Rodoreda

Sí, és obvi, ja que Mercè Rodoreda en les seues novel·les realitza un profund anàlisi dels pensaments i els sentiments de les dones, que són les protagonistes, a través del monòleg interior. En les seues obres, l’autora recrea l’univers de la infantesa —que simbolitza la felicitat— enfront del món adult de la protagonista, que representa el patiment. Són dones marcades per les circumstàncies adverses, el desengany, el dolor i la soledat. Les seues novel·les estan plenes de simbolisme:

• Aloma: Representa la joventut. Descriu el pas d’una jove adolescent a l’edat adulta a través de la relació íntima i desgraciada amb un home madur parent seu.
• La plaça del Diamant: Representa la maduresa. És considerada una obra mestra de la nostra literatura, on es narra la vida personal i l’evolució psicològica de la protagonista, Natàlia, amb un intens to subjectiu, paral·lelament als fets històrics del moment (República, Guerra Civil i postguerra).
• Mirall trencat: Simbolitza la vellesa i la mort.

En conclusió, es pot afirmar que Mercè Rodoreda és la principal exponent de la novel·la psicològica de la postguerra.

4. La narrativa des dels anys 70 fins a l'actualitat

Durant els anys setanta assistim a un debilitament de la dictadura franquista, exemplificat per la salut precària del dictador i l’eliminació de la censura prèvia. Amb la mort de Franco el 20 de novembre de 1975, l’Estat espanyol viu un procés de transició política que conduirà a un sistema democràtic. Amb aquest sistema i els diferents estatuts d’autonomia, la nostra llengua va recuperar, en certa mesura, la consideració social i legal que havia perdut anys enrere.

La cooficialitat i l’entrada en el sistema docent van contribuir a millorar quantitativament i qualitativament el circuit literari que, a partir dels anys 70, veurà augmentar considerablement el nombre d’editorials i de premis, entreells els Premis Octubre, que des de l’any 1973 atorga Acció Cultural del País Valencià.

Durant aquest període, els autors de narrativa han conreat temàtiques i tècniques ben diferents: des de la narrativa realista i de tall tradicionalista, passant per novel·les transformadores i transgressores. Alguns d’ells han apostat per una literatura urbana, deixant de costat l’ambient costumista i rural d’anys anteriors; altres, en canvi, per la narrativa de gènere policíac, de terror, eròtic o de ciència-ficció.

Tot i que resulta complicat fer una selecció d’autors de la narrativa catalana actual, podríem destacar Montserrat Roig amb obres com El temps de les cireres; Quim Monzó amb contes com Uf, va dir ell o El perquè de tot plegat; i Terenci Moix amb novel·les com El dia que va morir Marilyn o El sexe dels àngels. Pel que fa a autors valencians, destaquen Isabel-Clara Simó amb obres com Júlia, Josep Lozano amb Crim de Germania, i Ferran Torrent amb obres com Societat Limitada, No emprenyeu el comissari o La vida en l’abisme.

5. Societat contemporània i recursos literaris en Quim Monzó

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre la figura literària de Quim Monzó. Nascut a Barcelona, ha publicat nombroses novel·les, contes i llibres de reculls d’articles periodístics; també ha traduït obres d’importants autors estrangers. A més, les seues obres han estat traduïdes a més de vint llengües i ha guanyat diversos premis literaris. Cal dir també que les seues freqüents col·laboracions als mitjans de comunicació (televisió i ràdio) han contribuït a fer-lo un dels autors catalans més populars.

Les seues narracions curtes reflecteixen la nostra societat actual perquè destaquen els aspectes més ridículs de la vida quotidiana des d’un punt de vista gens innocent, com en Uf, va dir ell. D’altra banda, en el llibre de contes L’illa de Maians (amb relats com No tinc res per posar-me o Halitosi), indueix el lector a reflexionar sobre la societat consumista actual, la falta de valors, les manies i paranoies urbanes, i la tirania de les màquines, utilitzant l’humor agre.

Pel que fa als seus recursos literaris, Monzó és un escriptor que barreja dos registres: un que podríem anomenar realista i líric, i un altre de fantàstic i grotesc. Té una voluntat de renovació formal i temàtica, sap jugar de manera virtuosa amb les paraules i usa la ironia i fins i tot el sarcasme.

6. Tendències de la poesia de la postguerra fins als anys 70

El 1936, la poesia catalana va aconseguir uns nivells notables de qualitat literària. Els poetes de més renom d’abans de la guerra eren Josep Carner, Carles Riba o J.V. Foix. La poesia de postguerra va seguir les línies bàsiques de la lírica anterior:

1. Poesia d’influència simbolista: Postulava l’ús sistemàtic del ritme de les paraules i dels símbols perquè remeten a les seues connotacions, ja que el poeta havia de suggerir la realitat. Estava condicionada per la clandestinitat i l’exili (amb obres com Nabí de Josep Carner i Elegies de Bierville de Carles Riba). Durant aquests anys es seguien emprant tècniques simbolistes, però la temàtica s’obrí més a l’exterior, a les preocupacions del moment, accentuant les qüestions transcendentals. Autors destacats: Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu, Joan Fuster i Joan Valls.
2. Poesia de tendència avantguardista: Alguns autors que abans de la guerra seguien els corrents avantguardistes (sobretot el surrealisme) continuaren publicant en aquesta línia, com J.V. Foix. Es produeix la combinació de tradició i modernitat (Ausiàs Marc, Ramon Llull i els trobadors en manifestacions d’avantguarda).
3. Poesia de tendència realista: Seguien l’estètica del realisme històric i propugnaven el compromís dels intel·lectuals amb el seu temps i amb la col·lectivitat, així com una postura de denúncia social de la dictadura. S’utilitzava una llengua més directa i col·loquial, una forma més narrativa i el vers lliure, amb predomini del contingut envers la forma. Temàtica: la reflexió moral i metafísica, la denúncia social i política, la sàtira i la quotidianitat. Autors: Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i Gabriel Ferrater.

7. Aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic

Vicent Andrés Estellés es va dedicar professionalment al periodisme, cosa que va condicionar el seu estil, ja que la seua poesia és una crònica social de la realitat que va viure. La major part de la seua producció no fou editada fins als anys 70. Destaquen obres com Llibre de meravelles, Les pedres de l’àmfora i Les homilies d’Organyà. El 1978 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes —raó per la qual va ser destituït del seu càrrec de redactor al diari Las Provincias— i també va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes.

La seua poesia es caracteritza per la referència constant a la realitat. Els temes principals són la mort, la fam i la misèria de la postguerra, la pàtria i la llengua, i l’amor obsessiu i desesperat en diversos matisos, des dels sentiments espiritualitzats fins a les manifestacions sofisticades del desig i el sexe expressat, aconseguint així un ambient eròtic que l’ha fet cèlebre.

És un poeta poc acadèmic i cultista, amb aspectes contradictoris, com ara la preferència per xicotetes circumstàncies de la vida i de la quotidianitat en comptes de la visió més negativa d’aquesta; la poetització d’elements de la cultura del moment; o la tendresa i la ironia. Aquesta contradicció es manifesta en els seus procediments retòrics i estilístics, presentant un to col·loquial amb formes lingüístiques pròpies del seu parlar.

8. Característiques de la producció poètica de Salvador Espriu

Salvador Espriu, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i proposat al Nobel, va iniciar la seua activitat literària com a narrador abans de la Guerra Civil (Laia o Ariadna al laberint grotesc). En la postguerra es quedà a Barcelona, on dugué una vida retirada i discreta; no tornà a escriure narrativa i es dedicà quasi exclusivament al conreu de la poesia, amb obres com La pell de brau, Llibre de Sinera, Setmana Santa, Final del laberint o Les cançons d’Ariadna.

Els seus sis primers poemaris tracten el tema de la mort amb un to melangiós, elegíac o satíric, on abunden meditacions i interrogants sense resposta possible. Tot i que continua amb el tema de la mort, La pell de brau és un llarg poema de caire social i compromís polític on analitza la Guerra Civil espanyola. Al Llibre de Sinera persisteix el to de poesia civil, però centrat en la pàtria catalana; i Setmana Santa reflecteix una preocupació metafísica.

Pel que fa a les característiques generals de la seua obra, hi abunden els símbols i la presència dels mites (Sepharad, Sinera, laberint). El tema central és la mort i el més enllà, i es preocupa pel destí de Catalunya després de la guerra. Domina tots els registres de la llengua: al costat del discurs metafísic sec i aspre, trobem pinzellades d’humor dur i cruel.

9. Característiques bàsiques de la poesia actual

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre el context social des dels anys 70 fins a l’actualitat: fi del franquisme, reconeixement dels drets lingüístics, creació d’editorials (3i4, Saó, etc.) i nous premis literaris; és a dir, un marc que facilita la divulgació d’obres literàries.

Quant a la poesia, els nous poetes formen una gran varietat de tendències i estils que, d’una banda, tenen en comú el rebuig del realisme reivindicatiu i de denúncia anterior i, d’altra banda, mostren un afany d’investigar i innovar amb el llenguatge com a instrument d’indagació en la intimitat pròpia. El poeta és un alquimista que experimenta; la seua poesia és hermètica, formalista i amb influències avantguardistes.

Els autors que podem destacar són:

• Pere Gimferrer (Els miralls): Usa procediments avantguardistes com l’escriptura automàtica i la intertextualitat a fi de reconstruir el seu món íntim.
• Jaume Pérez Montaner (L’heura del desig): Per a ell, les reflexions íntimes i el món social formen un conjunt ben articulat.

Joan Valls, Salvador Jàfer, Josep Piera, Lluís Alpera, Ramon Guillem i Marc Granell són altres poetes rellevants.

10. El ressò social de la poesia de Miquel Martí i Pol

En primer lloc, cal fer una breu introducció sobre Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929-2003), poeta i traductor que també ha fet nombroses col·laboracions musicals, ja que els seus poemes han estat musicats per Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Paco Muñoz, etc. Cal recordar que ha sigut un dels nostres poetes més guardonats: entre els premis obtinguts destaquen el Premi Nacional de Literatura i el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, a més d’haver estat proposat com a candidat al Premi Nobel de Literatura en diverses ocasions. La seua obra poètica s’ha traduït a moltes llengües.

La seua poesia de qualitat no s’entén sense el seu compromís amb el poble, la seua condició obrera i una malaltia, l’esclerosi múltiple, que l’acompanyarà tota la vida. La poesia de Martí i Pol té un caire autobiogràfic i la podem classificar en diverses etapes:

• Primera etapa: Condicionada per la seua malaltia, tracta temes com la solitud, l’angoixa i la presència de la mort (Vint-i-set poemes en tres temps).
• Segona etapa: Superada l’etapa anterior, es renova amb l’actitud d’agafar-se a la vida i d’apostar clarament pel futur amb optimisme (Quadern de vacances). A finals dels setanta publica Els bells camins i el llibre de poesia amorosa Estimada Marta, dedicat al seu segon matrimoni després de la mort de la seua primera esposa.
• Última etapa: Als llibres publicats durant els anys noranta, la poesia presenta un nou tombant definit pel desconcert, el desencís i la inseguretat (Llibre de les solituds, on reflexiona sobre el país en el vessant polític i social).

11. La renovació teatral de la postguerra fins als anys 70

Com a introducció, cal assenyalar que durant la postguerra la dictadura controlava totalment l’activitat teatral i imposà el teatre en castellà. No obstant això, durant els anys 50 i 60 el franquisme començà a autoritzar algunes obres en la nostra llengua, les quals hagueren de patir la censura prèvia i la limitació de publicitat en premsa i ràdio. Malgrat els entrebancs, es va produir una certa recuperació del teatre a Barcelona, on es representà Salvador Espriu (Primera història d’Esther) i altres autors coetanis. Tanmateix, a València es vivia una situació de diglòssia: teatre culte en castellà i teatre humorístic i popular en valencià (el sainet era l’estrella).

Durant els 60, en els cercles universitaris es comença a fer un nou teatre independent que buscava un públic amb cert nivell cultural, seguint els corrents europeus (teatre avantguardista, surrealista i de l’absurd). Als 70 apareixen grups que oferixen espectacles amb noves tècniques dramàtiques com el mim o la provocació. Les companyies teatrals que podem destacar són:

• Els Joglars (dirigits per Albert Boadella): fan teatre èpic de bandolers.
• Els Comediants: representen al carrer.
• Dagoll-Dagom i La Fura dels Baus: porten a terme poderoses i agressives imatges plàstiques.

Quant als autors, els dramaturgs més importants són Benet i Jornet, Jordi Teixidor i Rodolf Sirera.

12. L’obra teatral de Manuel de Pedrolo

L’obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura contemporània. Amb més d’un centenar de títols publicats, Pedrolo ha cultivat pràcticament tots els gèneres literaris i ha treballat una gran multiplicitat de temes i tècniques. Entre 1958 i 1963 va escriure un total de tretze obres teatrals centrades en la temàtica de l’autenticitat, el sentit de l’existència i la llibertat —analitzada des de diferents angles—, amb coincidències tècniques, formals i estilístiques que permeten relacionar-les amb l’anomenat teatre de l’absurd.

En Cruma, Pedrolo va plantejar l’autenticitat de l’home des de premisses heideggerianes, segons les quals com més autèntic és l’home, més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. En Homes i No va tractar la rebel·lió d’una parella jove contra el conformisme heretat; i en peces com Situació bis, Darrera versió per ara o L’ús de la matèria va reflexionar sobre la llibertat des d’una òptica més genuïnament política i social.

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació col·lectiva de repressió, el seu teatre, per tal de burlar la censura franquista, despulla el diàleg de qualsevol referència que permeta localitzar-ne l’acció: les seues peces no tenen ni geografia ni història i defugen la reproducció anecdòtica de la realitat. Els personatges són símbols o encarnen actituds que l’autor enfronta a situacions límit des d’un plantejament existencialista. Més que no el qualificatiu de l’absurd, Pedrolo reivindicava per a la seua obra el de teatre de l’abstracte.

13. Característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

A partir dels anys setanta, els nous camins teatrals es concreten en els següents punts:

• Investigació de nous espais escènics: Les companyies de teatre actuals improvisen espais i sovint representen les obres al carrer o en llocs insospitats (per exemple, La Cubana comença la representació fora del recinte teatral, o La Fura dels Baus i Els Comediants converteixen un estadi olímpic en un teatre).
• Rebuig del teatre escrit a priori: Algunes companyies elaboren el text a l’interior del grup, rebutjant així la figura de l’autor teatral que escriu sol a casa seva. En són un exemple Els Joglars.
• Importància de la figura del director escènic: Ell és qui decideix finalment els detalls de tot allò que s’ha de representar; hi ha, doncs, una implicació total en l’obra (Companyia Flotats, Companyia del Teatre Lliure).
• Rebuig de la visió occidental del teatre: Davant la crisi que pateix el teatre occidental, ha augmentat l’interés i la investigació per les formes teatrals africanes i sobretot orientals (Xina, Japó), totes elles més rituals i simbòliques.
• Barreja de mitjans expressius: Tot és vàlid en l’expressió teatral. Així, les noves tecnologies penetren en el món teatral actual, barrejant tècniques antigues com el mim (El Tricicle) i el circ (Els Comediants) amb la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla on actors de sobte la travessen (La Cubana).

14. L’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i el món audiovisual

El teatre de Benet i Jornet, d’inspiració realista, es basa sovint en tècniques d’origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic, etc.). Benet i Jornet tracta la problemàtica d’aquella generació que va viure la postguerra i les seues limitacions —veient la seua vida escapçada— i denúncia l’actitud d’aquells que, un vegada van aconseguir el benestar econòmic i una posició, s’oblidaren de les penúries que havien passat.

Entre les seues obres cal destacar Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la ràdio parlava de Franco, E.R. i Testament (les dues últimes portades al cinema per Ventura Pons). Però si avui dia és conegut, és per ser el creador dels serials televisius en català de gran audiència: Poble Nou, Rosa, Nissaga de Poder, Laberint d’ombres, Ventdelplà i El cor de la ciutat.

Poble Nou fou la primera telenovel·la en català i tot un fenomen social digne d’estudi. La base eren dos temes clàssics: el canvi de fortuna d’una família i la contraposició entre el vell i el nou. L’acció se situava a Barcelona, que esdevenia així símbol de tot Catalunya. L’eix central de l’argument es teixia al voltant d’una família tradicional, els Aiguadé, la vida dels quals canviava quan a la mare li tocava la loteria. Es tractava d’un híbrid entre el relat de costums i l’estil fulletonesc, que havia de contribuir a la integració social i ser un vehicle clau per a la normalització lingüística, transmetent valors tolerants a través de la història dels personatges.

15. Repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època

Joan Fuster (Sueca, 1922-1992) és, com a assagista, una figura cimera en la literatura catalana del segle XX. Fou un intel·lectual compromés amb els indigents i amb la recerca de la identitat valenciana vinculada a tots els territoris de parla catalana. La seua dedicació a l’assaig és amplíssima: va escriure assaig humanístic, sociopolític i d’història cultural. El seu estil és fresc, desenfadat, carregat de fórmules col·loquials; la seua mirada és subtil, sagaç, irònica i moltes vegades càustica.

L’assaig fou especialment perseguit durant els primers anys de la postguerra, ja que era considerat perillós per la seua forta càrrega ideològica. Fuster hagué de véncer moltes adversitats en la seua trajectòria intel·lectual: censura, hostilitats, falta de mitjans, absència d’ambient cultural, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià i atonia cívica.

Entre les seues obres de caràcter humanístic cal destacar El descrèdit de la realitat (1955) —una reflexió sobre la funció de l’art i la capacitat creadora de l’home—, Diccionari per a ociosos (1964) i L’home, mesura de totes les coses (1967), que tracten de la crisi de l’home contemporani i de les diverses manifestacions artístiques.

Els textos sociopolítics són els més polèmics i influents, provocant tant adhesions com enfrontaments en una època en què ja s’entreveia la fi del règim:

• Qüestió de noms (1962): S’analitza la polèmica pel nom de la llengua que afebleix la consciència nacional dels valencians.
• Nosaltres, els valencians (1962): Una obra cabdal en què es fa una reflexió profunda sobre el passat i el present dels valencians, analitzant mancances i frustracions com l’autoodi, el provincianisme i la manca d’una força social compromesa. Fuster planteja la presa de consciència nacional com a fet indispensable per a la construcció del nostre futur.

16. Les reflexions de Joan Francesc Mira sobre la realitat contemporània

L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític. El nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i evolució de les identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear consciència col·lectiva, i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, són els temes centrals. Moltes de les reflexions de Mira es basen en l’experiència —la seua i la dels seus lectors—, la qual cosa aproxima i facilita molt la lectura d’unes obres que resulten accessibles i suggeridores.

Una de les grans virtuts de Mira és demostrar, sempre amb un punt de vista escèptic respecte a les conviccions absolutes, que la problemàtica tan peculiar que valencians i catalans tenim al voltant de la nostra condició nacional no és tan diferent de la que pateixen molts altres pobles del món, fins i tot aquells que s’autoproclamen normals. Així:

• En Crítica de la nació pura, s’analitza el nacionalisme des de la perspectiva de l’antropologia social. Mira desfà tota una sèrie de tòpics sobre la nació entesa com un element pur, net i lliure de contradiccions, per mostrar-nos el que realment és: una creació social i humana, dependent dels símbols i sempre en construcció.
• En Sobre la nació dels valencians, es reflexiona sobre la complicada adscripció nacional dels valencians. Mira opta per una via valenciana, allunyada tant de la dependència espanyola com de l’abstracció intel·lectual que representa l’opció catalanista.

Obres com Cultura, llengües, nacions o Sobre ídols i tribus complementen la reflexió de Mira sobre la identitat com a element clau en la política moderna.