Evolució del Teatre Català Contemporani: De la Creació Col·lectiva a la Nova Dramatúrgia

De la creació col·lectiva a la recuperació del text (1975-1980)

A partir del 1975, la funció de l’autor teatral es va diluir en la construcció espectacular col·lectiva, deixant fora la paraula dramàtica. Els protagonistes eren ara els directors, l’expressió corporal, la imatge i les tècniques de treball col·lectiu. Grups com Els Joglars es consolidaven com a companyia històrica; una mica més tard, es van fundar altres companyies com La Cubana i La Fura dels Baus (qui més va innovar).

A la fi dels huitanta, la situació va començar a canviar. El Teatre Lliure va estrenar textos de Josep Maria Benet i Jornet i altres autors; el Centre Dramàtic, obres de Rodolf Sirera o Josep Maria Muñoz Pujol; i van aparéixer dramaturgs nous com Sergi Belbel i Jordi Galceran.

Aquest fenomen de «recuperació del text» té una correspondència directa en l’àmbit europeu: la paraula es revaloritza com un element clau de la representació teatral i s’imposen nous models molt diversificats, com ara Samuel Beckett. En l’escena catalana, aquesta renovació del teatre de text ha estat protagonitzada en bona part per l’evolució de Benet i Jornet. La seua obra té el mèrit d’haver sabut connectar amb les noves formes d’escriptura, fins al punt d’esdevenir pràcticament l’únic punt de referència autòcton per als nous dramaturgs més joves.

L’emergència d’un nou perfil d’autor teatral

Aquesta recuperació del dramaturg està marcada per l’aparició d’una nova tipologia d’autor teatral: ja no és l’escriptor aïllat que elabora un text literari destinat a ser concretat per un escenificador, sinó un autor dramàtic plenament implicat en tot el procés de producció.

En la dramatúrgia catalana actual constatem l’emergència de diversos perfils:

• Autors que també dirigeixen: creadors com Sergi Belbel o Lluís-Anton Baulenas.
• Autors integrals: creadors que escriuen, interpreten i dirigeixen els seus espectacles, com Josep Pere Peyró.

Figures representatives de la nova dramatúrgia

Sergi Belbel

En l’obra de Sergi Belbel, la influència inicial de Samuel Beckett i del minimalisme es va traduir en productes abstractes i essencialitzats. Posteriorment, Belbel ha progressat envers una reproducció més realista de la nostra societat (marcada sovint per la violència oculta). Entre les seues obres cal destacar:

• Tàlem (1990)
• Després de la pluja (1992)
• La sang (1998)

Belbel triomfa per la tria d’arguments quotidians tractats des d’una òptica peculiar que combina dramatisme i humorisme, així com per l’agilitat dels seus diàlegs i l’eficàcia estructural de les seues peces.

Lluïsa Cunillé

Lluïsa Cunillé representa una de les veus més personals i singulars de la nova dramatúrgia catalana. El seu és un teatre d’investigació que capgira les categories dramatúrgiques convencionals: suspén les referències contextuals i renuncia a un diàleg destinat a fer progressar l’acció.

Cunillé proposa un nou tipus de diàleg: fragmentari, repetitiu, obert i farcit de dubtes i silencis. De fet, les seues trames són pràcticament immòbils o irrellevants, i els conflictes resulten altament ambigus o directament insignificants. D’aquesta manera, Cunillé situa la tensió dramàtica i el conflicte en l’espectador més que no en la faula pròpiament dita.

Temàtiques i versatilitat en l’escena actual

Els nous dramaturgs investiguen en la superfície del llenguatge per tal de definir subtils estratègies de poder adreçades a explorar:

• Temàtiques individuals: la crisi de parella, la soledat o la malaltia.
• Temàtiques col·lectives: la violència, el racisme o la marginalitat social.

Finalment, un dels factors determinants per a la difusió i vitalitat del teatre català ha estat la seua capacitat d’adaptació a diferents mitjans i registres: autors com Belbel o Benet i Jornet han destacat també en la creació de musicals, guions per a sèries de televisió i comèdies d’èxit.