Evolución de la Poesía y el Teatro Catalán de Posguerra hasta los Años Setenta
La Poesía de Posguerra y los Años Setenta
Finales de los 40 y Principios de los 50
Carles Riba va ser un punt de referència per als escriptors joves i la cultura catalana. Encarnava els valors de rigor moral, d'exigència literària i de fe en la cultura. Va donar orientació a poetes més joves que perllonguen la poesia de tradició postsimbolista i el gust noucentista per l'expressió culta i el rigor en l'ús de la llengua.
Anys 60
Va enfrontar l'estètica de tradició simbolista amb altra que concebia la literatura com una forma de compromís polític al servei de la lluita contra la dictadura. És el realisme històric que es basava en els plantejaments marxistes d'intel·lectuals i escriptors i reivindicava la participació de la literatura en la lluita per l'alliberament individual i social de l'ésser humà.
Anys 70
Comença a publicar les obres completes de Joan Brossa i es va redescobrir la poesia de Foix.
Vicent Andrés Estellés
Màxim exponent de la poesia contemporània a València i un autor representatiu de la posguerra. En la poesia d'Estellés hi ha una reconstrucció d'un petit món, explicat meticulosament en la seua quotidianitat. És un discurs poètic oposat al de la poesia pura perquè esquiva la temptació del pur joc verbal, del lirisme. Estellés inventaria la realitat a través de la seua poesia, però no es pot enquadrar en el realisme històric dels 60. Més que realisme històric, és un testimoniatge d'una crònica (Llibre de Meravelles). La realitat apareix descrita amb un estil molt expressiu construit sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua col·loquial.
Salvador Espriu
Va contribuir en la creació de diversos mites. Els seus escenaris els pobla de diversos personatges, de vegades desdoblaments del mateix autor. La seua obra és una meditació constant i obsessiva de la mort. La mort és per a ell la realitat de l'existència humana. Enfront de la meditació de la mort hi ha la "vida" dels homes que no mediten la mort. Primer llibre publicat (Cementiri de Sinera) és una elegia del món destruit per la guerra. En tots els llibres insisteix en l'angoixa i la solitud que envolten l'home i s'expressen les tensions del poeta amb el seu poble. Amb La pell de brau es va convertir en un oracle del seu poble per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil.
Renovación Teatral de Posguerra a los Años Setenta
Després de la Guerra Civil i amb la implantació del règim franquista, el teatre en llengua catalana va ser prohibit.
A Partir de 1946
El teatre en català va conrear els models i les formes dramàtiques més tradicionals de preguerra. Sagarra planteja a les primeres obres conflictes d'índole moral on la guerra europea té un paper determinant, però la proposta va ser desestimada per la crítica i el públic. El seu èxit es va produir amb La ferida lluminosa.
Segunda Mitad de los 50 y Primeros 60
La renovació va provenir de les aportacions de textos teatrals d'alguns escriptors. Es van fundar algunes plataformes teatrals com ADB i EADAG, i es va produir el naixement i desenvolupament del teatre independent com a instrument de lluita amb gran ressò social i polític. Aquests grups independents van aspirar a una renovació del teatre tradicional, la creació d'un nou públic, així com la revalorització de les figures del director, l'escenògraf i de l'intèrpret.
Finals de los 60
Canvis en la concepció teatral. Es va produir un protagonisme dels directors en detriment dels autors i de l'expressió corporal i de la imatge, així com una expansió de les tècniques de treball col·lectiu i un esborrament de les fronteres entre sala i escena.
Manuel de Pedrolo
L'Aranyó és una de les obres més extenses i variades de la literatura catalana contemporània. Ha cultivat tots els gèneres literaris i ha treballat amb una gran multiplicitat de temes i tècniques. Trets comuns: espais tancats fortament simbòlics i despullats de referents realistes.