Existencialisme i Revolucions Científiques: Sartre i Kuhn

Jean-Paul Sartre i l'existencialisme

Aquest fragment s'extreu del text «L'existencialisme és un humanisme», que es troba a la pàgina 3. Jean-Paul Sartre, filòsof existencialista, va néixer el 1905 a París. Va ser orfe de pare i va viure amb els avis, fet que va marcar per sempre el seu pensament. Va estudiar filosofia.

Durant la Segona Guerra Mundial, quan els nazis van envair França, va ser empresonat. Aquesta experiència la va viure molt tràgicament i, quan va ser alliberat, es va convertir en un pensador militant i revolucionari.

Les obres de Jean-Paul Sartre són:

• La nàusea (1938)
• L'ésser i el no (1943)
• L'existencialisme és un humanisme (1946), la més important

Sartre viu tres etapes: la primera, influïda per Husserl, és la fenomenològica; la segona, influïda per Heidegger, és l'existencialista; i la tercera combina l'existencialisme amb el marxisme no ortodox.

L'essència i l'existència

En la seva obra, Sartre s'preocupa per explicar la diferència que hi ha entre l'existir dels humans i el dels objectes.

En els objectes, diu que l'essència precedeix l'existència: els objectes són fabricats amb un propòsit concret. Abans de fabricar una taula, ja se sap que el que s'està fabricant serà una taula, per donar-li la utilitat de taula: per escriure-hi, deixar-hi el llapis, etc.

En canvi, Sartre diu que en els humans l'existència precedeix l'essència: l'ésser humà existeix, sorgeix en el món i seguidament es defineix. L'ésser humà es projecta i no hi ha res que existeixi prèviament a aquest projecte. L'autor també afirma que l'ésser humà sap que cada acte seu repercuteix en tota la humanitat; aquesta responsabilitat genera angoixa, i per tant és l'angoixa que només coneix l'ésser humà responsable.

Els objectes segons el fragment

En aquest fragment, Sartre fa referència als objectes. Quan un objecte ha estat fabricat amb una finalitat concreta, se li ha donat una essència concreta abans d'existir; per això l'essència precedeix l'existència. Així, els objectes, abans de ser fabricats per l'ésser humà, ja tenen una utilitat definida i són fabricats amb una finalitat concreta.

Aquest fragment també fa referència a la visió antiga i divina, segons la qual l'essència de l'ésser humà precedeix l'existència, i a un déu creador que produeix l'ésser humà amb una finalitat concreta, sabent que el que està fabricant és un ésser humà. Més endavant, amb l'ateisme dels filòsofs, la idea que Déu existeix queda suprimida, però tot i això no desapareix que l'essència precedeix l'existència.

Conclusió personal

Com a conclusió personal, penso que la idea existencialista sobre l'ésser humà de Jean-Paul Sartre s'ajusta molt més al que jo crec. L'ésser humà existeix, sorgeix al món (un món desencantat) i seguidament es defineix com a tal. Els humans, penso, no som fabricats ni creats per a ningú ni amb cap finalitat, sinó que naixem i, per tant, existim. Seguidament sorgim en el món i ens definim, amb la nostra personalitat i manera de ser; ens trobem a nosaltres mateixos. En canvi, els objectes, fabricats per a nosaltres, sí que tenen una finalitat concreta i estan elaborats amb una tècnica específica.

Thomas S. Kuhn i les revolucions científiques

L'autor del fragment és Thomas S. Kuhn. L'any 1962 va publicar el llibre L'estructura de les revolucions científiques. El fragment es troba dins el capítol Què són les revolucions científiques? (pàg. 57-59) d'aquest mateix llibre.

Thomas Kuhn va néixer el 1922 a Cincinnati, als Estats Units. Va ser un historiador i filòsof de la ciència americana. És conegut per la seva contribució al canvi d'orientació de la filosofia i la sociologia científica en la dècada del 1960, però sobretot per les seves obres La revolució copernicana (1957) i L'estructura de les revolucions científiques (1962).

Kuhn s'interessava per la filosofia de la ciència. Aquesta és una branca de l'epistemologia que intenta estudiar la validesa dels enunciats científics i provar si s'adeqüen a la realitat. En general, una teoria científica és un conjunt d'enunciats que pretén descriure la realitat (o una part d'ella) a partir del nombre més reduït possible d'hipòtesis.

Canvi normal i canvi revolucionari

En el capítol Què són les revolucions científiques?, Thomas Kuhn explica que les revolucions científiques sorgeixen quan lleis o teories que ja estaven establertes entren en crisi a causa d'un error d'aquestes. Per entendre aquest concepte, prèviament fa la distinció entre un canvi normal i un de revolucionari:

• Canvi normal: canvis que es donen en una teoria o llei a causa d'un nou concepte conegut, que s'hi afegeix a allò que ja teníem establert.
• Canvi revolucionari: canvi total en la llei o teoria.

Més endavant, el capítol mostra tres exemples de canvis revolucionaris. Kuhn intenta que el lector, abans d'exposar aquests exemples, entengui els conceptes bàsics. Exposa que la majoria dels avenços científics són de tipus normal acumulatiu, ja que es deuen a una nova dada que s'afegeix a la teoria o llei que ja teníem. Els canvis revolucionaris, en canvi, són bastant problemàtics, perquè per fer un canvi complet en una teoria o llei s'ha de qüestionar tot el que ja estava establert, alterar la manera de pensar i el vocabulari a utilitzar.

Des del meu punt de vista, considero interessants les dades que ens proporciona Kuhn sobre les revolucions científiques, ja que sovint només ens fixem en el que ha reconstruït una llei o una teoria, però no ens aturem a pensar que no només s'ha reconstruït aquella informació, sinó que darrere hi ha hagut una sèrie de repercussions. Kuhn ens ajuda a anar més enllà i a percebre tota la problemàtica que comporta una revolució científica.

La revolució copernicana

El comentari present és un fragment del llibre La revolució copernicana (1957), concretament de les pàgines 182-183. Kuhn va començar estudiant física i es va doctorar l'any 1949. Després es va començar a interessar per la història de la ciència, convertint-se en historiador i filòsof de la ciència.

En aquesta obra, Kuhn explica el gran impacte que va provocar la nova manera de veure l'astronomia que proposava Copèrnic. Ens parla de la revolució científica que es va produir a Europa, que va suposar el pas del tradicional sistema geocèntric (representat per Ptolomeu) a l'innovador sistema copernicà, l'heliocèntric. Copèrnic va situar el Sol al centre de l'univers, demostrant que els moviments observats dels objectes celestes podien explicar-se sense suposar que la Terra està en repòs al centre de l'univers. Kuhn explica que el model de Copèrnic superava els que feien servir els astrònoms, en els quals els moviments s'afegien uns als altres, tot i que no es podia demostrar del tot.

El llibre de Copèrnic es va convertir en una icona de la història de la ciència, coneguda com la Revolució copernicana, i va provocar un avenç en l'estudi científic. Kuhn en parla com un bon exemple de l'evolució entre els canvis de paradigma que va estudiar.

Les revolucions científiques segons Kuhn

Kuhn explica què són les revolucions científiques i quin és el seu origen. Per entendre el concepte, cal distingir entre un canvi normal i un de revolucionari. El canvi normal es produeix en una teoria o llei a causa d'un concepte nou, que s'ha d'afegir a allò ja establert. El canvi revolucionari, en canvi, transforma la teoria o llei ja establerta, fins i tot el contingut de les teories.

Per explicar els canvis revolucionaris, Kuhn primer intenta que el lector entengui el significat del seu vocabulari. Exposa que la majoria dels avenços científics són de tipus normal, perquè es deuen a una nova dada que s'ha d'afegir a la teoria o llei que ja existia. Argumenta també que els canvis revolucionaris són problemàtics, perquè per poder fer-los cal gestionar tot el que ja estava establert.

Kuhn observa que, fent una mirada històrica de la ciència, veiem que està plena d'errors. La seva idea és intentar descobrir si existeix un patró al llarg de diferents èpoques en l'estudi de la ciència. Així neix el terme innovador per la seva manera de veure la ciència.