Història de la llengua catalana: origen, evolució i crisi
Origen i primers testimonis
El català va originar-se a l'alta edat mitjana a partir del llatí vulgar, en un procés que va tenir lloc entre els segles VII i VIII de manera gradual i gairebé imperceptible. Les primeres manifestacions del català van ser orals; la utilització del català en documents escrits va ser posterior i va seguir aquesta cronologia:
- Segles IX-X: primers vestigis de català en textos redactats en llatí.
- Segle XI: frases d'una certa extensió en català intercalades en textos llatins.
- Segle XII: documents redactats íntegrament en català, destacant les Homilies d'Organyà i el Llibre del jutge.
L'expansió territorial
La política de conquestes peninsulars i pel Mediterrani de la Corona d'Aragó explica la incorporació de nous territoris al domini lingüístic. Durant el segle XIII es van incorporar:
- Mallorca, Eivissa, Formentera i Menorca.
- El Regne de València.
- La ciutat de l'Alguer.
- El Regne de Múrcia.
La literatura medieval i la consolidació de la llengua
Durant els segles XIII i XIV es va iniciar la literatura catalana medieval, que va assolir la seva plenitud al segle XV. En aquesta època es va desenvolupar la prosa en català, amb temes diversos i autors com Ramon Llull, Muntaner o Metge.
La producció d'una literatura culta en català i l'expansió territorial van afavorir l'assentament de la consciència idiomàtica catalana. Aquest procés culmina amb la Cancelleria reial, que va establir una llengua oficial unitària vàlida per als usos administratius.
El segle XV: el Segle d'Or
El segle XV va ser un període crucial en la història de la llengua catalana. El català va assolir la plenitud territorial i literària, i era conegut a la cort de Nàpols i a la papal dels Borja. Així mateix, la literatura catalana va viure un veritable Segle d'Or, amb autors com Ausiàs Marc i Martorell.
Tanmateix, van aparèixer dos factors que van fer entrar en crisi la consciència idiomàtica catalana:
- En primer lloc, l'entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara va provocar una castellanització de la cort, a la qual es va afegir la progressiva admiració també pel castellà com a llengua de cultura.
- En segon lloc, es va produir una evolució econòmica, social i cultural. Mentre Catalunya havia entrat des del segle anterior en una greu crisi, València vivia una de les etapes més esplendoroses de la seva història econòmica i cultural.
De Carles I als Borbons: dues tendències lingüístiques
Des del regnat de Carles I fins a l'entronització dels Borbons, la societat catalana va viure un període marcat per dues tendències lingüístiques:
- D'una banda, el manteniment del català com a llengua pròpia del país.
- De l'altra, un procés de progressiva subordinació política a Castella i de progressiva introducció del castellà, que va afectar les diferents classes socials.
El català va ser l'única llengua parlada i entesa pel poble, i es va mantenir com a llengua habitual de predicació i administració. Tanmateix, la subordinació política de la Corona a la de Castella va comportar, a la pràctica, la tendència absolutista i centralista de la monarquia, que pretenia la reducció de tots els territoris hispànics a la cultura i la llengua castellanes.
Els Decrets de Nova Planta i el segle XIX
Després de la Guerra de Successió, Felip V de Borbó va promulgar els Decrets de Nova Planta per als diferents territoris catalans. En el terreny lingüístic, el castellà va passar a ser l'única llengua oficial. Els reis de la dinastia borbònica van anar promulgant disposicions legals que tenien com a objectiu prohibir el català en àmbits formals. La societat catalana es va resistir i va continuar mantenint-lo amb gran vitalitat en l'àmbit privat.
Durant el segle XIX, a Espanya es va anar construint l'anomenat Estat contemporani. En una primera etapa es va restablir l'absolutisme monàrquic; a partir de la mort del darrer monarca absolut es va viure una dinàmica liberal i constitucionalista. Tanmateix, el segle XIX va ser una etapa de persecució efectiva de la llengua catalana per part de l'estat. Es pot parlar d'una distribució diglòssica dels usos lingüístics, que reserva el castellà als usos formals i restringeix el català als usos informals.