Història de la llengua catalana: orígens, evolució i dialectes
Orígens de la llengua i la identitat catalana
A Rommània, al segle XII, la llengua oral era l'eina de comunicació habitual, mentre que el llatí s'utilitzava com a llengua escrita, en un context d'analfabetisme generalitzat.
Durant l'ocupació carolíngia de la Catalunya Vella, la cúpula dirigent dels comtats de la Marca Hispànica era de llengua franca bilingüe: romanç del nord de la Gàl·lia i el seu germànic franc. La població autòctona, en canvi, parlava el primitiu romanç català, evolució directa del llatí vulgar.
Entre els segles X i XI, els comtes catalans van adquirir protagonisme i es van independitzar de l'Imperi carolingi. La societat de la Catalunya Vella es va esdevenir monolingüe en català, tant en l'estament governant civil i eclesiàstic com en la població general, constituïda bàsicament per pagesos propietaris (tinents).
Al segle X comencen a prendre consciència de ser catalans. El nom cathalani apareix per primera vegada en documents del monestir de Banyoles el 917. El topònim Catalunya i el gentilici català encara no s'aplicaven de manera general, i la llengua se seguia anomenant romanesc, pla o llatí.
Consolidació del català com a llengua comuna
Entre els segles XII i XV, el català es va convertir en llengua comuna en totes les capes socials, desplaçant progressivament el llatí com a llengua de cultura i estenent-se a tots els àmbits d'ús, tant públics com privats.
Entre catalans, valencians i mallorquins es va consolidar el parlar català i la formació de la nació catalana. Al segle XII, el pla vulgar, romanç i romanesc es va substituir pels termes vulgar català, vulgar de Catalunya o romanç català. Els termes llenguatge català o llengua catalana i nació catalana serveixen per designar el conjunt de catalanoparlants de Catalunya, Aragó, Mallorca, València o Sardenya.
El casal de Barcelona (1137-1410)
- Noms unitaris: València, Catalunya i Mallorca compartien la llengua català i el mateix sentiment nacional.
- Noms particulars: rossellonès, valencià i mallorquí. L'estructura confederal de la nostra corona va permetre la denominació cultural de català i de nació catalana.
La casa de Trastàmara (1412-1479)
Durant el regnat de la dinastia castellana de la casa de Trastàmara, el castellà va ser la llengua familiar dels monarques. Tot i això, es va respectar el català, adaptant-lo com a propi i utilitzant-lo en l'àmbit públic. Alguns documents s'escrivien en castellà, com els d'Alfons i Ferran, però el català continuava sent la llengua habitual.
Etapa final de la corona
Fins al final de la corona es van mantenir el català i la nació catalana com a noms unitaris. A partir de la guerra civil catalana, durant el regnat de Joan II el Gran, van proliferar els noms particulars.
Dialectes del català
Català occidental i català oriental
| Aspecte | Català occidental | Català oriental |
|---|---|---|
| Pronunciació | Tendència a pronunciar tancada la e llarga llatina (cadena) | Tendència a pronunciar oberta la e llarga llatina (cadena) |
| Gramàtica | Tendència a conservar la n d'algunes esdrúixoles llatines (hòmens) | Tendència a perdre la n d'algunes esdrúixoles llatines (homes) |
| Vocabulari | Tendència a usar sinònims com espill | Tendència a usar sinònims com mirall |
Variants dialectals
Català occidental
- Constitutiu: dialecte lleidatà (moixó - ocell)
- Consecutiu: dialecte valencià (gros - gras)
Català oriental
- Constitutius: dialecte rossellonès (pastre - pastor) i dialecte central (murtra - murta)
- Consecutius: dialecte balear (ca - gos) i dialecte alguerès (llong - llarg)