Humanisme a la Corona d'Aragó: context, autors i obres clau de la literatura catalana

L'Humanisme a la Corona d'Aragó

L'Humanisme és una línia de pensament caracteritzada pel propòsit de recuperar i d'enllaçar amb l'actualitat les obres dels autors de l'Antiguitat clàssica.

Origen i context

• Sorgeix a Itàlia (Trecento), perquè és on hi ha més restes de cultura grega i romana, i és la base del Renaixement.
• Una nova actitud davant de la vida: l'home deixa de tenir importància per ser imatge de Déu, sinó que pren importància pel que és com a persona, per la seva situació en el món i té més importància la vida terrena que no pas el paradís.
• La idea que la vida és un camí de patiment fins arribar a la mort, que és l'alliberament, queda eliminada.
• Retorn a l'Antiguitat pel moment crític que viu la civilització cristiana. Es creu que el temps passat era millor, perquè en aquell moment hi havia una crisi. Crida l'atenció el desenvolupament de les societats de l'Antiga Grècia (democràcia) i Roma (drets, deures, tecnologia i enginyeria).
• Són canvis en l'alta cultura, no en el si del poble, ja que dins la noblesa només l'elit sap llegir.
• La Raó va guanyant camp a la Religió.
• Neixen els mecenes: famílies adinerades italianes que paguen gent talentosa per tenir-la treballant a la seva cort com a símbol de prestigi. Exemples: els Mèdici a Florència, els Sforza a Milà i els Gonzaga a Màntua.
• Hi ha una minoria que es refermа en nous ideals de bellesa (creació d'una nova estètica) i manera de pensar. En la literatura ho veiem en el pas de la midons a la «dona angelicata», que té la imatge d'una noia de 14-15 anys. Exemples: Laura (Petrarca), Beatriu (Dant).
• Artistes destacats: Petrarca (literatura), Giotto (pintura) i Brunelleschi (arquitectura).

Característiques

• El saber té valor en ell mateix (ànsia desinteressada pel saber).
• Valoració de la intel·ligència i la bellesa humanes per sobre dels valors cristians.
• Els models clàssics són models de bellesa (no originals).
• Preeminència de l'escriptura sobre la transmissió oral. Lectura personal, no col·lectiva.
• Convicció que els homes són els productors de la seva pròpia cultura, els responsables de la marxa de la vida quotidiana i els dirigents de bona part dels afers terrenals. No es busquen motius i consells divins; es busca respondre als actes propis. Es força la religió a preocupar-se només de temes que no tenen resposta raonada.

Antropocentrisme.

L'Humanisme a la Corona d'Aragó

L'Humanisme no va ser product de la població general. Els escriptors i traductors humanistes van ser una elit solitària amb poca importància.

1.1 Símptomes

• Pere el Cerimoniós cedeix la seva biblioteca històrica al monestir de Poblet, per tant dóna valor a la cultura.
• En els regnats de Joan I i Martí l'Humà es comprova com en els ambients més alts de l'organització de la Corona arrelen trets humanistes.

2. Centres culturals

• La Cancelleria Reial: organisme burocràtic integrat per escrivans, secretaris i protonotaris, encarregats de redactar tota mena de documents reials que s'escampen per tota la Corona d'Aragó. Havien de dominar 3 llengües: aragonès, llatí i català. Des del 1381 s'observa una modificació estilística: copien el model llatí (oracions més llargues, canvis rítmics, canvis d'ordre de les paraules, incorporació de cultismes). Fins llavors el model havia estat Ramon Llull.
• Avinyó: ciutat papal. Interès pels escriptors grecs. Juan Ferrández de Heredia tradueix a l'aragonès les Vides Paral·leles de Plutarc i una selecció d'arengues de la Història de Tucídides.
• Nàpols: ciutat italiana (bressol de l'Humanisme) i personatges humanistes que habiten a la cort durant el regnat d'Alfons el Magnànim, com Lorenzo Valla o Giovanni Pontano.

3. El llatí

L'ús del llatí és l'exponent més clar de l'Humanisme a Catalunya i té gran prestigi. El llatí dels humanistes és extret directament del clàssic, però amb algun canvi (re-creació).

4. Les traduccions

• La finalitat és posar a l'abast d'altres cercles allò que els entusiasma.
• Traduccions més lliures.
• La tasca dels traductors, així com la utilització del llatí, seran vectors d'influència en la renovació de la prosa catalana. Aquesta renovació vol dir que canvia la manera d'escriure, ja que en traduir del llatí es mantenen construccions llatines.

5. Manca de context

A Catalunya l'Humanisme no es va estendre perquè només va arribar a elits minoritàries i l'estructura social va seguir sent medieval.

Bernat Metge

Obra en vers

• Llibre de Fortuna e Prudència: és una discussió al·legòrica sobre si existeix un ordre donat per Déu en el món dels homes. Versos octosíl·labs amb rima aparellada. Narrativa en vers.
• Sermó: és una caricatura o burla dels sermons dels religiosos (predicadors i capellans). Escrit en codolada (v8 v4 v8 v4 v8 v4) amb rima aparellada.
• Medicina apropiada a tot mal: sàtira sobre els tractats que curaven el mal d'amors. Versos octosíl·labs amb rima aparellada.

Prosa

• Com se comportà Ovidi essent enamorat: traducció en prosa del poema llatí De Vetula. En un text catalanitzat es fa ús de l'hipèrbaton.
• Valter e Griselda: és una traducció d'una de les epístoles llatines de Petrarca i conté el Decameró de Boccaccio. L'argument és el d'un marquès que sotmet a proves de fidelitat la seva muller, que és d'origen humil. És el llibre amb què comença l'Humanisme a Catalunya. Ple de llatinismes i sintaxi recargolada.
• Apologia: inspirada en El Secretum de Petrarca. La part més interessant explica l'epidèmia de pesta del 1395.

Lo Somni

És l'obra més important de Bernat Metge i de l'Humanisme català. Escrita el 1399, poc després d'haver abandonat la presó. Es divideix en 4 llibres:

1. L'autor, tancat a la presó, rep en somnis la visita de Joan I. Diàleg sobre la immortalitat de l'ànima. Mostres d'escepticisme per part de Metge. Joan I ha mort de cacera i en pecat (és a l'infern). Joan I defensa que l'ànima és immortal i Metge defensa que l'ànima no existeix.
2. Comentari viu d'actualitat. El Rei, acompanyat per Orfeu i Tirèsias, mana que és al Purgatori i que no en sortirà fins que es resolgui el Cisma d'Occident. S'apareix a Metge perquè vol salvar la seva ànima. Orfeu (música i ball) i Tirèsias (caça) representen les passions de Joan I.
3. Tirèsias comenta els amors il·lícits de Metge i blasma totes les dones. Alguns passatges són traduccions literals del Corbaccio de Boccaccio.
4. Metge fa un elogi de les dones (principalment de Violant de Bar i Maria de Luna); després llança una invectiva contra els homes com a rèplica a les afirmacions de Tirèsias. Finalment, Metge es desperta.

La part més original és la presència de fets de l'actualitat més recent.

• Molts estudiosos sostenen que Metge intenta lliurar-se de les acusacions. La finalitat del llibre és que el llegeixi el rei Martí i pugui tornar a gaudir del favor reial.
• Les fonts de Lo Somni són moltes i diverses: Valeri Màxim, Ciceró, Ovidi, Virgili, Petrarca, Boccaccio, Sant Tomàs i Llull.
• El llibre més original és el 2 i el més origin el 1, però és el més humanista (debat filosòfic).

Estil

• Construccions i recursos sintàctics propis del llatí. Sovint apareixen ablatius absoluts.
• Gran profusió de llatinismes (paraules agafades directament del llatí).
• Absència d'article.
• Col·locació del verb al final del període sintàctic.
• Participis substantivats.

Bona part dels llatinismes usats per Metge han estat incorporats al català però en èpoques modernes. La prosa de Lo Somni ha esdevingut un model clàssic.

La literatura narrativa en vers

Matèria de Roma i matèria de Bretanya

• Orientada a un públic aristocràtic.
• Novel·les rimades: narren en octosíl·labs aparellats. Per a lectura individual i també per a ser recitades.
• Codi ètic i realitat semblant a la lírica trobadoresca.

Tres cicles:

1. Tristany i Isolda
2. Lancelot i la reina Ginebra
3. Perceval i la recerca del Sant Graal

Prosificació

A partir del segle XIII es produeix la prosificació, que origina la novel·la en prosa.

Exemples a Catalunya

• Blandín de Cornualla
• La faula (de Guillem de Torroella)

Els fabliaux

• Ressalten l'aspecte burlesc de la societat.
• Contes basats en la tradició popular amb intenció de distreure i divertir el públic.
• Codolada: combinació amb idèntica rima de versos desiguals (generalment de 4 i 8 síl·labes). Més per ser llegides que recitades.

Exemples a Catalunya:

• Disputació d'en Buch ab son cavall (octosíl·lab aparellat)
• Planys del cavaller Mataró (octosíl·lab aparellat)
• Testament d'en Bernat Serradell de Vic (codolada)
• Procés de corona d'aur contra en Bertran Tudela

La literatura narrativa en prosa

• Novel·les breus influenciades per l'evolució de les novel·les rimades i pel Decameró italià.
• Novel·les de caire religiós: la majoria són traduccions al català de llegendes populars esteses a Europa.
• Novel·les influenciades per l'embranzida renaixentista: Història de l'amant Frondino e Brisona, Lo Despropiament d'amor de Romeu Llull, Pensament de Pere Joan Ferrer, Sumari de batalla a ultrança, Somni de Francesc Alegre, Història de Jacob Xalabín.

Síntesi d'elements orientals i occidentals

• Novel·les cavalleresques
• Les 1001 nits
• Intenció política.
• Adreçades a un públic occidental (defuig l'erotisme).
• Els personatges reflecteixen aquesta barreja d'elements occidentals (influència de l'ambient i del caràcter) i orientals (fatalisme).

Llibres de cavalleries i novel·la cavalleresca

Llibres de cavalleries

• Exotisme: acció a terres llunyanes, personatges sobrenaturals, màgia.
• Situats en temps passats.
• Exemples: Amadís de Gaula, Palmerín d'Anglaterra.

Novel·la cavalleresca

• Realisme: paisatge conegut, herois són cavallers normals, accions guiades per la versemblança i l'astúcia.
• Reflecteix un ambient contemporani.
• Exemples: Curial e Güelfa, Tirant lo Blanc.

Característiques de les novel·les de cavalleria catalanes

• Intent de revifar l'ideal cavalleresc:
  • Alterna el fracàs militar davant dels musulmans i les epidèmies.
  • Biografies de cavallers exemplars: trajectòria guerrera (justes, torneigs) i servei a la societat (lluita contra l'infidel).
• La cavalleria va crear un ideolecte: Lletres de batalla.
• Esquema argumental semblant: joves que prosperen en l'escala social fins a casar-se amb dames d'alta posició. Entrebancs sentimentals, estades al nord d'Àfrica, victòries contra el turc.
• Aprofiten les dades de la realitat i incorporen les troballes dels prosistes italians (Boccaccio).

Curial e Güelfa

• Novel·la cavalleresca amb inclusió d'elements que provenen de la novel·la històrica i de la novel·la sentimental bizantina.
• Autor desconegut. Editada l'any 1901.
• Habilment i elegantment escrita.
• Intenció de realisme.
• Neologismes.

Tirant lo Blanc

Autoria

• Dos estils de llengua: un de viu i col·loquial i un altre d'ampul·lós, retòric i filigranat en la sintaxi.
• Joanot Martorell, autor; Martí Joan de Galba, editor.
• 30 anys entre l'acabament i l'edició de la novel·la (1464?/1490).

Joanot Martorell

• Gandia (1413/14-1468).
• El seu pare fou camarer de Martí l'Humà.
• Llargues estades a Anglaterra, Portugal i Itàlia (Nàpols).
• Aficionat a les lluites cavalleresques: entén la matança com un gran espectacle.
• Temperament agressiu però amb gran elegància per a l'escriptura.
• Obres: Guillem de Varoic, 15 lletres de batalla, Flor de Cavalleria (relat interromput), Tirant lo Blanc.

El text com a traducció

• La indiscutible originalitat catalana del text queda demostrada per la riquesa de girs i frases populars, l'abundància de refranys i frases fetes, el lèxic específicament valencià i la inserció de fragments sencers d'altres autors catalans (Llull, Metge, Roís de Corella).

Estructura de la novel·la

• Estructura oberta, típica de la novel·la de cavalleria.
• Consisteix a encaixar, a l'entorn d'un heroi principal que actua d'eix conductor, un enfilall de capítols i episodis.
• L'estructura oberta permet la continuïtat i posterior ampliació del relat.
• Permet també la multiplicitat d'escenaris o la varietat de temàtiques.

Modernitat de la novel·la

• Ideals medievals de religió i cavalleria, però s'hi aplegen els ideals burgesos de plaer, raó i humor.
• No és una novel·la de cavalleria convencional.
• Els protagonistes són mostrats tal com són.
• En els diàlegs, els personatges es fan independents del narrador.

València al segle XV

• Ciutat en plena eclosió demogràfica i increment econòmic.
• La ciutat mateixa és la plataforma de la literatura. La burgesia experimenta amb la literatura com a mitjà de divertiment: Escacs d'amor de Castellví, Vinyoles i Fenollar; Brama dels llauradors de l'Horta de València de Gassull; Lo Somni de Joan Joan; Lo procés de les olives de Gassull i Moreno.
• Llengua fresca, viva i popular.
• Aplegats en tertúlies:
  • Escriptors de la noblesa: a casa de Berenguer Mercader, Joan Roís de Corella. Actitud distant respecte al món que els envolta.
  • Sector burgès: grup de Bernat Fenollar. Preocupats per la realitat circumdant i el seu plantejament satíric: costums grotescos de la societat, amor com un joc eròtic, dona desproveïda d'idealització.

Joan Roís de Corella

• Combina les fonts clàssiques citades amb aportacions molt personals.
• Utilitza tècniques literàries molt noves en aquells moments.
• Prosa totalment allunyada de la llengua col·loquial.
• La passió amorosa porta al desastre.

Obres religioses

• Tracten temes literaris i de poca alçada teològica.
• Poesies marianes.
• Va traduir la Vita Christi, coneguda com a Cartoixà, i els Salms a partir de la Vulgata.

Obra

• Extensa i variada: prosa i poesia. Original i renovadora.
• Pont entre la cultura medieval i el Renaixement.
• En poesia amorosa, l'amor és tractat molt externament, amb gran sentiment i sensacionalisme dramàtic.
• Conreà el decasíl·lab clàssic i l'anà transformant per acostar-se a la musicalitat del vers italià.
• En prosa, dues direccions: les obres inspirades en els clàssics i les sorgides de temes bíblics.
• Defineix la prosa valenciana: escriptura artificiosa, resultat d'una progressiva retorització i d'una marcada forma classicitzant.
• Obra molt rica en imatges i en ambientacions escèniques i plena de referències al món del Renaixement.
• Llengua caracteritzada per una gran quantitat de neologismes i l'ús freqüent de l'hipèrbaton. Sintaxi llatinitzada (verbs al final i perífrasis).

Obres amoroses

• Escrits més personals i interessants per a un lector actual.
• Tragèdia de Caldesa: novel·leta en prosa. Engany amorós que Caldesa sotmet a Corella, probablement. Odi per la dona i menyspreu per l'amador.
• Algunes poesies amoroses són dedicades a Caldesa. Barreja de tristesa i pena amb odi i insults.
• Epistolari amb el príncep de Viana.

Jaume Roig: L'Espill o Llibre de les dones

• Escrit el 1460. 16.359 versos de 4 síl·labes.
• Novel·la escrita en vers, poc apta per a la narració: la destresa de Roig per a la narració és prodigiosa.
• L'Espill és d'un misogínia ferotge i agressiva. Les dones pertanyen a tots els estaments possibles: la seva mare, una donzella, una vídua, una beguina, una novícia i una parenta.
• Està estructurat en un prefaci i 4 llibres.

Estructura

• Llibre 1r: el narrador explica els maltractaments a què el sotmet la seva mare i la seva vida de solter amb viatges per Catalunya i França.
• Llibre 2n: explica el retorn a València i els tres desgraciats matrimonis (donzella, vídua i novícia) i l'intent de casar-se amb una beguina.
• Llibre 3r: Salomó s'apareix en somnis al narrador i confirma el discurs misogin amb exemples de les Sagrades Escriptures.
• Llibre 4t: ordena la seva vida al marge de qualsevol contacte amb el sexe femení, lliurat a l'oració i a les obres de caritat.

De totes les dones només salva la Verge i la seva dona. Els dos defectes més subratllats són la brutícia i la maldat. La sàtira de l'autor té com a intenció moral advertir el lector de la perversitat intrínseca de les dones.

• Roig excel·leix en l'observació i la descripció de la realitat de la seva època. La sotmet a una deformació grotesca i explica els detalls més desagradables i repugnants.
• No és només un llibre misogin: ofereix un panorama pessimista de la vida. No té cap intenció humanista. És una dura sàtira.
• La visió negativa de L'Espill es va escriure en un moment d'una epidèmia de pesta.
• Gran vivesa i expressivitat en les descripcions.
• Element a destacar: la creació d'un personatge que explica els fets en primera persona, que tot ho ha guanyat gràcies al seu esforç i amb un ideal burgès: viure a València, amb muller fidel i fills, desenganyat de les dones i dedicar-se al conreu del seu hort.

Estil i llenguatge

• El vers de 4 síl·labes determina l'estil i en fa, a vegades, la lectura difícil.
• El lèxic és una magnífica aportació. Mosaic amplíssim del vocabulari de la València de l'època.
• Hi trobem tota mena de jocs semàntics i fonètics.

Sor Isabel de Villena

• El seu propòsit és presentar les dones en una vinculació directa i excepcional amb el Redemptor.
• Assenyala la superioritat en virtut de les dones respecte als homes.
• Si per als misògins la Verge era una excepció, per a sor Isabel és el símbol, la personificació, la magnificació de totes les dones.

Vita Christi

• Escrit amb un propòsit edificant i per a ús de les monges del monestPer alliçonar les seves monges i induir-les a la contemplació.
• To abstracte i neutre, però sorprèn amb anotacions i referències d'acolorida realitat. En aquests curts paràgrafs, la història de Crist s'humanitza, s'acosta a la quotidianitat, s'adreça a la capacitat emotiva humana i específicament femenina.
• Existeix una veritable consciència de feminitat, contrària a la misogínia de l'època. Visible en:
  • El llenguatge senzill, natural, digne i familiar. Familiar de dona: efusió, afectivitat, abundància de diminutius.
  • La visió de les coses domèstiques, l'ordre interior de les cases, les festes a un infant.
• Aquesta Vita Christi és una vida de Jesucrist vista a través de les dones. Comença amb la concepció de la Verge i acaba amb la seva assumpció.
• Sor Isabel ultrapassa el marc bíblic i força capítols expliquen les ressonàncies que tenen els fets de Jesús en Maria.
• Totes les figures femenines són magnificades.
• Prescindeix, a més, dels fets evangèlics no essencials on Jesucrist tracta només amb homes.

Introducció

1. Introducció: treballeu el context:

1.1 L'obra d'on procedeix el text, l'autor, el corrent estètic i l'època de l'autor.

1.2 El receptor real o destinatari (intratextual), la motivació literària de l'escrit.

1.3 El gènere, el subgènere i el tipus de composició poètica.

Contingut temàtic

2. Contingut temàtic.

2.1 Sentit del títol. 2.2 Tema i subtemes. 2.3 Argument (només pels textos narratius). 2.4 Divisió en parts i justificació. 2.5 Anàlisi dels personatges (només pels textos narratius). 2.6 Temps (només pels textos narratius). 2.7 Escenari (només pels textos narratius). 2.8 Punt de vista narratiu (només pels textos narratius).

Estructura del text (forma)

3. Estructura de text (forma)

Poesia o prosa. Narració / descripció / discurs. Organització gramatical (oració simple / jux­taposició / coordinació / subordinació). Funcions del llenguatge i modalitats de la frase (asseverativa, interrogativa…). Freqüència de les categories morfològiques. Estudi de la mètrica: compte sil·làbic / cesura / rima / versos catalans / estrofes. Recursos literaris.

Relació entre contingut i forma

4. Relació entre contingut i forma.

Conclusió

5. Conclusió

3.1 Valoració objectiva del text.

3.2 Opinió personal.