Joan Fuster i Joan Francesc Mira: Figures Clau de l'Assaig i el Pensament Valencià

Joan Fuster: L'assaig modern i la consciència col·lectiva

Joan Fuster (1922-1992) ha sigut l’intel·lectual valencià més destacat i influent del segle XX. Va realitzar els estudis de Dret, que combinava amb una formació lingüística autodidacta, i va exercir uns anys d’advocat. Aquesta formació el portà prompte a ser el que ell deia «ser Joan Fuster», és a dir, dedicar-se plenament a la producció periodística, poètica i assagística.

La concepció de l'assaig i l'estil fusterià

Dins de la seua obra, el gènere més destacat fou l’assaig, el qual defineix com a «literatura d’idees». A la seua producció tracta diverses línies temàtiques:

• Temes generals i morals: reflectits en obres com Diccionari per a ociosos.
• Temes històrics i identitaris: com en Nosaltres, els valencians, la seua obra cabdal i més coneguda.
• Crítica i història literària: on reflexiona sobre el Segle d’Or, la Decadència i diversos escriptors contemporanis.

Quant a l’estil, Fuster redacta en formats molt diversos (aforismes, articles, estudis extensos). Tanmateix, la característica més destacada dels seus assajos és l’escepticisme. Des del dubte metòdic planteja i replanteja, aprofundeix sobre qualsevol tema i critica els convencionalismes; fins i tot les conclusions pròpies són posades en dubte, de manera que les seues reflexions sempre resulten obertes i inacabades.

Repercussió social i difusió universitària

Pel que fa a la repercussió de la seua obra, cal assenyalar que fou una referència fonamental en l’inici del procés de normalització de la nostra llengua. Nosaltres, els valencians és, sens dubte, el llibre amb una major incidència social. En aquesta obra duu a terme una anàlisi dels factors històrics i socials del poble valencià i arriba a la conclusió que la societat valenciana mantenia un caràcter provincià, despersonalitzat i sense cap tipus de consciència nacional sòlida, recolzat únicament en tòpics folklòrics. La solució que planteja és la integració cultural i política amb els altres pobles de llengua catalana per tal de bastir una consciència nacional articulada.

La seua producció va experimentar una gran difusió en el món universitari gràcies a l’acció de professors com Miquel Tarradell, Joan Reglà o Miquel Dolç. Açò va permetre que l’obra fusteriana tinguera un gran ressò en les noves generacions que tingueren accés a la universitat a les darreries dels anys 60 i 70. Aquests joves, procedents de comarques valencianoparlants, van trobar un referent sòlid en la seua llengua en el moment en què arribaven a una ciutat profundament castellanitzada. Finalment, gràcies a aquest impuls cívic i acadèmic, es va encetar la creació d’una infraestructura cultural composta per llibreries, editorials i premis literaris en valencià, fins aleshores pràcticament inexistent.

Joan Francesc Mira: Erudició, creació i pensament contemporani

Joan Francesc Mira (València, 1939) és un polifacètic intel·lectual contemporani: novel·lista, assagista, antropòleg, sociòleg, traductor i professor universitari. En les seues diferents facetes ha rebut nombrosos premis en reconeixement al seu treball i ha estat elegit membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Obra narrativa, traduccions i divulgació històrica

Com a creador i estudiós, Mira ha excel·lit en diversos camps:

• Narrativa: autor de títols fonamentals com Borja Papa (1996) o Purgatori (2003).
• Traduccions clàssiques: destaquen especialment les seues magistrals versions de la Divina Comèdia (2001) de Dante Alighieri, dels Evangelis (2004) i de l’Odissea (2011) d’Homer.
• Investigació històrica: cal remarcar els seus estudis que l’han convertit en un dels majors especialistes internacionals en la família valenciana dels Borja, amb obres com Els Borja: família i mite (2000).
• Divulgació: ha publicat un conjunt d’obres de divulgació sobre fets, ciutats o figures de la nostra història: la Batalla d’Almansa, l’expulsió dels moriscos, Sant Vicent Ferrer o la ciutat de València.

L'assaig d'opinió i la reflexió nacional

Com a assagista, Mira ha publicat treballs cabdals que reflexionen sobre la situació de la llengua i el poble valencià, com ara Crítica de la nació pura (1985) o Sobre la nació dels valencians (1997). Paral·lelament, és autor d’una ingent quantitat d’articles d’opinió apareguts regularment en la premsa escrita, molts dels quals han estat compilats en llibres d'assaig.

En els seus articles parteix sovint d’una anècdota de la vida quotidiana per reflexionar al voltant del nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la gènesi i evolució de les identitats col·lectives, el paper dels símbols i la importància de les llengües a l'hora de vertebrar una comunitat; alhora, adverteix sobre la manipulació d’aquests elements en benefici d’interessos partidistes concrets.

Tots aquests temes són abordats des d’una postura de ferm compromís amb la llengua i el País Valencià, però amb formulacions d'abast universal, aplicables a qualsevol societat moderna occidental. En essència, Mira demostra que el debat al voltant de la condició nacional dels valencians i catalans no és un cas aïllat ni anòmal, sinó homologable a la situació que experimenten molts altres pobles del món, fins i tot aquells estats consolidats que gaudeixen de reconeixement formal i fronteres estables.