Josep Maria Benet i Jornet: Trajectòria Teatral i Televisiva
Biografia i Primers Èxits
Josep M. Benet i Jornet neix a Barcelona el 1940. Cursa els estudis de Lletres i es consolida com a dramaturg i comediògraf. Es dona a conèixer amb Una vella, coneguda olor (1964), obra que havia obtingut el prestigiós Premi Josep M. de Sagarra. Més endavant, el 1970, publica conjuntament Fantasia per a un auxiliar administratiu i Cançons perdudes.
Evolució Dramatúrgica: Del Realisme a l'Experimentació
De les primeres obres de base realista, la producció de Josep M. Benet i Jornet ha evolucionat cap a una dramatúrgia més personal. A pesar de les innovacions constants d'un procés caracteritzat per l'experimentació permanent, tota la seva producció manté un punt en comú: la reflexió sobre l'individu i la societat que l'envolta.
Les primeres obres en català de la dècada dels seixanta presenten una realitat immediata. Així, l'escena d'Una vella, coneguda olor (1963) —obra influenciada per Tennessee Williams i Eugène Ionesco— se situa en un conjunt de cases del barri vell de Barcelona durant l'estiu de 1962. En aquest escenari transcorre la història de Maria, qui se sent anorreada per les circumstàncies de la seva existència.
Tanmateix, la base realista del teatre de l'autor es veu progressivament reformulada a través de l'experimentació formal. Amb Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1966-1968) es produeix una ruptura amb els textos anteriors, incorporant elements procedents de diferents gèneres de consum com ara els tebeos, les novel·les de capa i espasa o el cinema.
La Recerca Escènica dels Anys Setanta
La investigació sobre les possibilitats dels recursos teatrals prossegueix durant la dècada dels setanta amb títols cabdals com:
- Berenàveu a les fosques (1970-1971)
- Revolta de bruixes (1971-1975)
- La desaparició de Wendy (1973)
Treball Audiovisual i Maduresa Dramàtica
A mitjan dècada dels setanta inicia la seva col·laboració amb la televisió, fet que li permet apropar-se a un públic molt més ampli i popular. Per al mitjà televisiu escriu i adapta diverses peces:
- Dins la catedral (1976), a partir de l'obra de Prudenci Bertrana.
- Elisabet i Maria (1979), basada en Friedrich Schiller.
- Història del virtuós cavaller Tirant lo Blanc (1987), adaptació de Joanot Martorell.
A més, produeix diversos guions, sèries i espais dramàtics, destacant com a guionista clau dels primers serials produïts per Televisió de Catalunya, com ara Poble Nou i Laberint d'ombres.
Consolidació Estilística
Les línies de producció encetades durant aquesta dècada es refermen al llarg de les posteriors. D'una banda, algunes obres mantenen una base realista com Ai, carai!, comèdia on es radiografia la seva pròpia generació; d'altra banda, consolida una dramatúrgia personal de caràcter marcadament narratiu mitjançant l'exploració de nous recursos expressius, com queda palès a Desig (1989), entre d'altres peces de maduresa.