La literatura en català als segles XVI, XVII i XVIII: Renaixement, Barroc, Il·lustració i literatura popular

La literatura als segles XVI, XVII i XVIII

Els 3 segles que constitueixen l’anomenada època moderna són: el Renaixement (s. XVI), el Barroc (s. XVII) i la Il·lustració i neoclassicisme (s. XVIII).

Context històric

S. XV

• Unió de les cases reials de Castella i Aragó (matrimoni dels Reis Catòlics)
• Descobriment d'Amèrica

S. XVI

• Regnat de Felip II, tancament d'Espanya

S. XVII

• Inici de la Guerra dels Trenta Anys (es perd part dels territoris catalans)
• Guerra dels Segadors
• Independència de Portugal
• Tractat dels Pirineus
• Revolta dels Angelets de la Terra (vuit pagesos contra l'ocupació francesa)
• Revolta dels Gorretes o Barretines

S. XVIII

• Guerra de Successió
• Decret de Nova Planta de València i Aragó
• Pèrdua de Menorca → domini anglès

Tots aquests fets van donar lloc a la castellanització dels antics territoris de la Corona d’Aragó, la pèrdua del poder de la burgesia catalana, la utilització del castellà en la literatura culta i l’entrada de castellanismes. Finalment, la literatura popular ens salva.

1. Renaixement

(Sorgeix a Itàlia al segle XV i s’escampa durant el segle XVI)

• Presència de la cultura clàssica grega i llatina, i es vol reinterpretar valors com l’ordre, la serenitat, l’harmonia, la bellesa i la raó.
• Visió antropocèntrica del món (l'ésser humà com a centre)
• Consolidació i dignificació de les llengües romàniques

1.1. Renaixement europeu

• A les arts plàstiques destaquen: Michelangelo Buonarroti, Leonardo da Vinci, Sandro Botticelli i Donatello.
• Pel que fa als autors i obres de la literatura renaixentista europea destaquen: François Rabelais amb Gargantua i Pantagruel a França, Erasme de Rotterdam amb Elogi de la follia a Holanda i Ludovico Ariosto amb Orlando furioso a Itàlia.
• Humanistes seduïts pel Renaixement italià que s’expressen en llatí, com Joan Lluís Vives, i altres que ho fan en castellà, com Joan Ferrandis d’Heredia i Joan Boscà.
• Pere Serafí destaca ja que recupera alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme.

1.2. Pere Serafí

• Poeta i pintor de prestigi, conegut pel sobrenom de lo Grec.
• Neix entre 1505 i 1510 i mor a principis de 1567 a Barcelona.
• Presenta punts de contacte amb els trobadors i amb Ausiàs March, però també està influenciat per Petrarca. Utilitza formes poètiques renaixentistes, com el sonet, on cita com a poetes de capçalera clàssics grecs i llatins (Homer, Virgili i Ovidi) i italians del dolce stil novo (Dante i Petrarca).

2. Barroc

(Va ser un moviment antitètic al Renaixement)

• Consciència de la mort, de la brevetat de la vida, caràcter efímer del plaer, i trobem una actitud pessimista i desenganyada.
• Es dona molta importància als elements contraris: la vida i la mort, el lirisme i la burla, la bellesa i la lletjor, la veritat i la mentida, la llum i la foscor…
• A les obres trobem molt contrast i exageració, ús de recursos literaris (hipèrboles, paradoxes…) amb l’objectiu d’impressionar, tot i que, a vegades, compliquen la comprensió del text.

2.1. Barroc europeu

• El Renaixement va ser sobretot italià; en canvi, el Barroc va tenir un fort accent espanyol. Destaquen autors com: Zurbarán, Murillo, Velázquez, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Luis de Góngora i Quevedo.
• També destaquen altres com: John Donne i Jean-Baptiste Poquelin.
• El segle XVII es va iniciar amb obres de dos grans mestres de la literatura: William Shakespeare i Miguel de Cervantes amb L'ingenios hidalgo don Quijote de la Mancha.

2.2. Barroc català

• Els grans autors de l’època barrejaven el català amb el castellà, i la influència dels temes i autors castellans es nota en el vocabulari i la sintaxi. Destaquen: Góngora, Gracián, Calderón de la Barca, Francesc Vicent García i Francesc Fontanella.

2.3. Francesc Vicent García

• Neix el 1579/1582 a Tortosa i mor el 1623 a Vallfogona de Riucorb.
• Se li coneix com el Rector de Vallfogona i va conrear poesia, prosa i teatre seguint els models imposats pels autors castellans, tant en l’aspecte formal com en la temàtica.
• Va escriure poesia artificiosa i elegant, sonets lírics, faules mitològiques burlesques, sàtires violentes contra persones i una comèdia.
• La seva obra es relaciona amb el conceptisme i posa l'accent en l'humorisme grosser i exagerat que passa per la burla (vallfogonisme).

2.4. Francesc Fontanella

• La seva vida es divideix en dues etapes:
  • En la primera, a Barcelona, va participar en festes cortesanes, va viure immers en el clima patriòtic i va escriure poesies amoroses. La burla, la ironia i l’humor deformador fan que se’l reconegui amb el culteranisme.
  • En la segona etapa, després de la mort de la segona dona, va ingressar en l’ordre dominicà i es va dedicar a escriure poesia religiosa de penediment, glosses i composicions de temes bíblics o teològics.
• Obra més coneguda: Lo desengany.

3. La Il·lustració

3.1. Característiques

• La confiança en el progrés i la raó
• La voluntat didàctica i ideològica de les seves obres (la més important)
• Retorn a les normes dels antics grecollatins a través del neoclassicisme

3.2. Il·lustració europea

• És un moviment francès que defensava el liberalisme polític i la llibertat religiosa.
• Va culminar amb la Revolució Francesa (1789) i la fundació d’una democràcia burgesa basada en la separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial.
• La seva funció principal és difondre tant els coneixements com les idees del liberalisme.
• Escriptors com Voltaire (Contes filosòfics), Jean-Jacques Rousseau (Emili) i Diderot i D’Alembert (Enciclopèdia).

3.3. Il·lustració catalana

• Als Països Catalans, la Il·lustració es va expressar en castellà.
• Es va fomentar el desprestigi del català, allunyat de l’alta cultura.
• Durant el segle XVIII va continuar escrivint-se en català i no van cessar les denúncies contra la situació, com les apologies de Josep Pau Bayot.
• Josep Pau Bayot va escriure la primera gramàtica impresa, punt de referència per als autors que escrivien en català. Bayot reivindica la dignitat i l’aptitud de la llengua i exhorta els catalans a utilitzar-la.
• El concepte il·lustrat d’“utilitat” promovia un tipus d’obres que es decantaven cap a branques acadèmiques, científiques o mèdiques.
• Autors: Joan Ramis i Baró de Maldà (autor de Calaix de sastre).

3.4. Joan Ramis i Ramis

• Neix a Maó el 1746 i mor el 1819.
• Exponent del teatre neoclàssic menorquí.
• Menorca romangué al marge de la resta del territori catalanoparlant.
• Va estudiar a Avinyó, on es va posar en contacte amb el corrent neoclàssic i va abandonar la seva formació inicial postbarroca i castellana.
• És conegut per Lucrècia, obra ambientada a la Roma antiga i que respecta les tres unitats del teatre clàssic: d’acció, de lloc i de temps.
• Quan es restableix la sobirania espanyola, Ramis passa a escriure en castellà.
• També es va dedicar a l’activitat científica.

4. Literatura popular

4.1. Característiques

• Literatura de tradició oral, normalment anònima, té una gran força expansiva i no respecta fronteres polítiques ni lingüístiques, per això presenta múltiples variants.
• És una literatura poc propensa a les innovacions: tant la forma com els temes i els motius són estereotipats.
• A causa de la manca d’originalitat i dels pocs canvis, té una evolució més lenta i és més difícil de datar.
• És una literatura efímera, ja que moltes de les seves mostres s’han perdut.
• La transcripció de textos i la recreació literària són dues formes de fixació escrita.
• L’estructura i l’estil busquen fórmules que facilitin la composició oral i la memorització.
• La disciplina que s’encarrega de recollir i estudiar les composicions de literatura oral rep el nom de folklore.

4.2. Literatura popular catalana

• Als segles XVI, XVII i XVIII, la literatura popular catalana va guanyar importància perquè va mantenir una gran vitalitat en tots els gèneres; la qual cosa posa en evidència la normalitat d’un ús social del català entre la població dels Països Catalans.
• La poesia popular presentava una gran varietat de gèneres: nadales (naixements de Crist), corrandes (danses o cançons curtes de 4 versos de 7 síl·labes), goigs (poesia religiosa sota l’advocació d’un sant o una parròquia), entre d’altres.
• Cal destacar els romanços, com ara El comte Arnau.
• La poesia popular manté unes certes constants formals, com ara el vers d’art menor, la rima assonant o l’ús abundant de repeticions.
• En prosa popular, cal destacar les rondalles i les llegendes. Són relats ficticis i és habitual el seu caràcter fabulós.
• El teatre popular profà va continuar la tradició de l’entremès medieval, anomenat sainet: peces dramàtiques breus que descriuen costums de l’època, acompanyades de música i cançons que tenien una intenció satírica.
• Es continuava desenvolupant un teatre religiós consolidat, a l'entorn de celebracions litúrgiques com Nadal i Pasqua. L’Església es servia d'aquestes peces per fer arribar els seus ensenyaments doctrinals i moralitzadors.