Literatura catalana als anys 20 i 30: Noucentisme, avantguardisme i Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Literatura catalana als anys 20 i 30

LIT. 20,30: Bartomeu R.P. Després de la confluència dels moviments noucentista i avantguardista durant els anys 20 i 30 del segle XX, la literatura catalana va viure un procés de renovació dels diferents gèneres representats per un seguit d'autors.

La novel·la es va reprendre amb força a partir de l'any 1925, després de l'estancament motivat per la marginació d'aquest gènere per part dels noucentistes i avantguardistes. En les diverses tendències destaca la novel·la psicològica, que se centra en l'interior dels personatges.

Els autors, a través de les seves obres, pretenien refinar i modernitzar la burgesia barcelonina culta. Alguns autors s'inicien en aquesta època però es consoliden després de la Guerra Civil, com Salvador Espriu, Pere Calders o Mercè Rodoreda.

En el camp del teatre destaca Josep Maria de Sagarra, creador del poema dramàtic: un gènere en vers de tema popular, de gran riquesa lingüística i temàtica amorosa i moral.

El Postsimbolisme

En poesia destaca el moviment postsimbolista, que, com el seu nom indica, prové del Simbolisme: un moviment artístic de finals del segle XIX, d'origen francès i belga, que es va dur a terme amb la poesia i les arts plàstiques i que suposava una reacció contra el Realisme i el Naturalisme. L'autor precursor d'aquest moviment va ser Charles Baudelaire amb l'obra Les flors del mal (1869).

El Simbolisme es va caracteritzar pel fet de voler expressar idees i sentiments i de recrear-los en la ment del lector a través de la utilització de símbols.

Els poetes simbolistes desitjaven alliberar-se de les tècniques de versificació per tal d'assolir un major grau de fluïdesa, i per això utilitzaven el vers lliure. El Postsimbolisme és un corrent poètic que es va crear a Catalunya entre els anys 20 i 30. Va heretar la tradició simbolista i la va portar fins als extrems de la complexitat a través del que s'ha anomenat poesia pura, és a dir, la poesia que, absolutament independent de la realitat quotidiana i racional i estèticament completa, és vàlida per ella mateixa sense necessitat de recórrer al seu significat.

El Postsimbolisme català està marcat per l'abandonament progressiu de les fórmules noucentistes. Els poetes manifestaven una clara consciència postsimbolista i expressaven idees abstractes mitjançant un llenguatge poètic molt elaborat, hermètic i pur. Els autors més importants d'aquest moment van ser Carles Riba, Clementina Arderiu, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Torres, Salvador Espriu o Joan Vinyoli.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Bartomeu Rosselló-Pòrcel va néixer el dia 13 d'agost de 1913 a Palma, en una família humil. L'any 1923 ingressà a l'Institut Balear, on fou alumne de Gabriel Alomar, qui li despertà l'interès per la literatura i l'animà a col·laborar a la premsa local. Gràcies a una beca es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de Filosofia i Lletres, de la qual es llicencià amb premi extraordinari, i va viure a la Residència d'Estudiants de Catalunya, on organitzà la biblioteca i la dirigí.

A la universitat va fer dues amistats decisives: Carles Riba, del qual va ser deixeble, i Salvador Espriu. L'any 1933 participà en un creuer pel Mediterrani amb el grup d'universitaris organitzat pel govern de la República. Els primers reculls, Quadern de sonets (1934) i Nou poemes (1935), revelen les influències rebudes de l'Escola Mallorquina i també la del seu mestre, Gabriel Alomar, per la recerca de la sonoritat de les paraules i la tria temàtica.

L'any 1935 es traslladà a Madrid per preparar el doctorat sobre l'estil de Gracián. Exercí com a professor a l'Escola Plurilingüe i es preocupà de la incorporació de la literatura illenca als corrents peninsulars. Quan començà la Guerra Civil espanyola tornà a Barcelona i col·laborà en diverses tasques culturals fins que s'hagué d'incorporar a l'exèrcit; però, sobtadament, patí una tuberculosi i es traslladà al Sanatori del Brull, on morí el dia 5 de gener de 1938.

El seu tercer recull poètic es publicà pòstumament amb el títol Imitació del foc (1938). Representa la culminació de la seva trajectòria poètica i s'hi troben mostres del seu interès per un neopopularisme, i hi trobem repercussions del Surrealisme europeu i de l'avantguardisme introduït a Mallorca. Dedicà aquesta obra al seu amic Salvador Espriu. A més de l'obra poètica, Rosselló-Pòrcel traduí diversos textos del francès i del llatí.

L'impacte de la seva obra en els autors joves de la generació de la Guerra Civil va ser molt gran, i el consideren un símbol de l'anomenada generació sacrificada. Fidel a la seva memòria, Josep Palau i Fabre va escriure l'obra Imitació de Rosselló-Pòrcel i propicià així que l'autor es convertís en un mite. Bartomeu Rosselló-Pòrcel deixà una obra breu però densa. Rapsodes i cantants com Maria del Mar Bonet, entre molts d'altres, han musicat i interpretat els seus poemes.

Escola Mallorquina: Joan Alcover

Escola Mallorquina: Joan Alcover. Conjunt d'escriptors mallorquins que produeixen la seva obra entre el 1900 i el 1950 aproximadament. Destaquen Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover i Maspons, Miquel S. Oliver, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Llorenç Riber, entre d'altres.

El concepte d'Escola Mallorquina va ser usat en dos sentits diferents: d'una banda, l'aportació cultural dels escriptors de Mallorca a la literatura catalana, que s'inicia en la Renaixença i s'allarga fins a la postguerra; de l'altra, es considerava un corrent concret que es manifestà sobretot en el gènere poètic i que recull l'aportació de dues generacions d'escriptors —la de 1906 i la de 1917— i que assumí els ideals de la Renaixença a les Illes Balears, encapçalada per Costa i Llobera i Joan Alcover.

L'any 1906 apareix la revista Migjorn, però l'òrgan de difusió d'aquest moviment fou la revista La Nostra Terra.

Les coordenades literàries de l'Escola Mallorquina s'enriquiren amb dos factors que provenien de tendències europees: el llegat grecollatí i el text bíblic. Per això, l'estètica literària de l'Escola Mallorquina es basava en la contenció i l'equilibri d'arrel clàssica, en un exigent rigor per la forma i en una temàtica centrada en el cant del paisatge i la natura. La majoria d'obres dels autors mallorquins van influir en el moviment noucentista.

Constants poètiques de l'Escola Mallorquina

• Destaca la bellesa i la puresa de la llengua i, al mateix temps, el seu llenguatge sorprèn per la seva modernitat. És molt literari i alhora senzill, elegant i fluid, sense barbarismes ni dialectalismes.
• La musicalitat i la perfecció de la mètrica caracteritzen la seva poesia.
• Els poetes expressen els seus sentiments amb serenitat, contenció i equilibri, tant si parlen de solitud, desolació i enyorança com d'alegria i entusiasme.
• Mostren una òptica idealista.
• Comparteixen l'interès per la naturalesa, i el paisatge mallorquí inspirà els seus millors poemes. En el cas de Miquel Costa i Llobera es presenta un paisatge solitari, sense més presència humana que la del poeta; en canvi, a l'obra de Joan Alcover hi sol haver figures humanes.

Joan Alcover i Maspons va néixer a Palma l'any 1854 en el si d'una família urbana benestant i morí l'any 1926. Estudià la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona i exercí d'advocat. Es casà dues vegades i tingué cinc fills, dels quals només sobrevisqué l'últim. El cúmul de tragèdies familiars incidí en el sentit cada vegada més personal i íntim que adoptà la seva creació poètica.

Va organitzar una tertúlia a casa seva on assistien intel·lectuals insulars com Miquel Costa i Llobera, Llorenç Riber, Russinyol, Josep Carner, Josep Maria de Sagarra, etc.

Les seves dues obres més destacades són Cap al tard (1906) i Poemes bíblics (1918). Cap al tard és un dels millors llibres de la poesia catalana de tots els temps. Va ser escrit, com el títol indica, «cap al tard» de la vida del poeta, quan la vida ja se li acaba. En aquest moment el poeta gira la vista amb nostàlgia cap al passat, cap al temps i el paradís perdut. Entre altres poemes, conté les «Cançons de la Serra» i les famoses «Elegies». Del conjunt destaca La Balanguera, que s'ha convertit en una cançó popular a tots els Països Catalans i ha estat adoptada com a himne oficial de Mallorca, i que afirma que el poble no morirà.

El poema «La Serra» presenta el món rural i tracta les seves desgràcies familiars a partir de la tragèdia i el dolor íntim. D'altra banda, Poemes bíblics és un llibre molt unitari format per poemes narratius que mostren escenes i personatges de la Bíblia; recrea deu figures de l'Antic Testament.

En general, les característiques de l'obra de Joan Alcover, com la de Costa i Llobera, les convertiren en un model a seguir pels noucentistes; tot i així, manté alguns trets modernistes com són:

1. Una visió idealitzada de l'artista, com un ésser superior en contacte amb les divinitats.
2. Valora el dolor com a font de creació artística i com a element enriquidor.
3. L'atrau el tema de la mort.
4. Presenta una visió idealitzada del món rural com a portador de les essències nacionals.
5. Exalta la saviesa popular i la literatura tradicional.

Conflicte lingüístic: minorització, substitució i normalització

CONFLICTE LINGÜÍSTIC: MINORITZACIÓ, SUBSTITUCIÓ, NORMALITZACIÓ. Existeix un conflicte lingüístic quan dues llengües entren en contacte en una mateixa societat i una desplaça parcialment o totalment l'altra en els diversos àmbits d'ús. Sorgeix quan una llengua forana comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra en el seu territori propi. El desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forana, que es coneix com a substitució lingüística, o bé el procés contrari, la normalització lingüística.

La substitució lingüística

La substitució lingüística té diverses etapes:

1. Procés de bilingüització: les classes altes, les ciutats més poblades i els joves són els primers a abandonar la llengua pròpia i la segona llengua comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
2. Procés de monolingüització: és la llengua dominant, es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua dominadora (llengua A).
3. El procés es completa amb l'abandó absolut de la llengua dominada (B) i l'ús exclusiu de la llengua A.

La minorització

Es presenten diversos fenòmens en el procés de minorització:

• Autoodi: els que han passat a l'altra llengua reneguen del seu origen lingüístic i se'n volen distanciar, menyspreant-lo.
• Mitificació del bilingüisme: falsa creença en la compatibilitat de les dues llengües quan, en realitat, la llengua dominada va reduint els seus àmbits d'ús i la dominant els amplia.
• Creació de prejudicis lingüístics: prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua, com per exemple les «llengües fàcils» i «difícils».

Llengües minoritàries: es determinen pel nombre de parlants. Al món hi ha unes sis mil llengües i només unes quinze són usades per més de cinquanta milions de parlants; la majoria tenen un nombre reduït de parlants. A Europa, molt poques llengües superen els deu milions.

Llengua minoritzada: és aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i es troba en un procés dins la pròpia comunitat lingüística. Tots els seus parlants es veuen obligats a practicar un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient per viure-hi. Són llengües minoritzades el català, el bretó, l'occità, el basc, el sard… No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada. Un dels prejudicis més freqüents és creure que les llengües majoritàries són millors que les minoritàries.

La interferència lingüística: són els canvis en l'estructura d'una llengua ocasionats per la influència d'una segona llengua. Poden ser fonètics (jefe, jamón), lèxics (després, menys) o morfosintàctics (tenir que). Es tracta d'un procés constant i difícil de corregir.

La normalització

Normalització: és un procés de resposta al conflicte lingüístic de la comunitat lingüística que pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per evitar la seva desaparició.

El procés de normalització lingüística depèn de factors socials com la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent o els moviments sociopolítics. Va lligat a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament o mitjans de comunicació. Els àmbits d'actuació solen ser: l'educació, l'administració, els mitjans de comunicació, els serveis, els cinemes, l'etiquetatge, etc.

La normalització té dos requisits:

1. Normalització o codificació de la llengua: en el cas del català, l'elaboració de normes ortogràfiques, gramaticals i lèxiques.
2. Intervenció sociopolítica o política lingüística: és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües. Pot ser:
   • Liberalisme o no intervenció: no s'intervé i es deixa que el conflicte lingüístic es desenvolupi cap a la substitució de la llengua minoritzada.
   • Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets o lleis que poden servir per mantenir l'hegemonia d'una llengua dominant o, al contrari, per frenar el procés de substitució lingüística.

Hi ha nombrosos exemples de normalitzacions reeixides, com són el cas del finès, l'hongarès, el suec, el noruec, el txec, l'hebreu, el polonès, entre d'altres.

Bilingüisme: definició i tipus

1. Bilingüisme: definició i tipus. És la situació en què un parlant o un grup social determinat fa servir alternadament dues llengües. Aquest ús ha de ser equilibrat.

Bilingüisme individual

Bilingüisme individual: ús de dues llengües per part d'un individu. Hi ha diverses circumstàncies que descriuen la manera en què un parlant pot ser considerat bilingüe:

• B. passiu: el parlant coneix dues llengües però una no la fa servir.
• B. actiu: el parlant coneix dues llengües i les fa servir totes dues.
• B. simètric: el parlant coneix i parla les dues llengües equilibradament.
• B. asimètric: el parlant fa servir en més ocasions una llengua que l'altra.

Només el cas del bilingüisme actiu i el simètric responen a una situació de bilingüisme equilibrat.

Bilingüisme territorial i social

B. territorial: ús de dues o més llengües en un àmbit territorial definit. Cada zona geogràfica té com a oficial i en exclusiva la llengua pròpia del territori. La resta de llengües que no són pròpies del territori tenen una consideració especial perquè són oficials de l'Estat. Aquest sistema garanteix els drets lingüístics dels parlants de tot l'Estat i, per aquest motiu, els ciutadans tenen un tractament igualitari.

B. social: el bilingüisme com a fenomen generalitzat d'una societat no és un fet natural, ja que les comunitats lingüístiques només necessiten una llengua per comunicar-se entre si. En realitat, no hi ha cap societat amb dues comunitats lingüístiques que presenti un cas de bilingüisme generalitzat, estable i neutre, ja que només és bilingüe la comunitat lingüística que té com a pròpia la llengua del territori; l'altra continua essent monolingüe en la seva llengua.

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Quan parlem d'una societat, el terme adequat és conflicte lingüístic.

El mite del bilingüisme

El mite del bilingüisme: significa que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. Cal assenyalar que molts dels defensors d'aquest bilingüisme són monolingües. Defensa que la situació del bilingüisme és perfecta i neguen l'existència del conflicte, quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en repressió i en procés de substitució.