Literatura Catalana Contemporània: Autors, Moviments i Evolució Històrica

Context Històric i Narrativa de Postguerra

Guerra Civil: La característica principal d'aquests anys va ser la censura i la prohibició de l'ús públic i a les escoles del català a causa de la política de substituir les llengües minoritàries pel castellà. Hi va haver escassa literatura, en part per l'exili de bona part dels intel·lectuals. A València destaca la producció en vers. Els gèneres minoritaris no s'hi van veure tant afectats, però sí la narrativa.

Després de la Segona Guerra Mundial, la situació va millorar. Existeixen diversos gèneres narratius:

• La novel·la fantàstica i d'evasió: Pretén escapar de la dura realitat mitjançant l'humor i la ironia. Utilitza personatges i dades inventades. Joan Perucho hi és un autor destacat.
• La novel·la psicològica: Té un caràcter catòlic i existencialista. Destaquen Xavi Benguerel i Mercè Rodoreda.
• La novel·la realista: Va estar sotmesa a una forta censura, ja que parlava sobre les condicions de vida en la postguerra. Destaquen Josep Maria Espinàs i Manuel de Pedrolo.

A finals dels seixanta pren força la normalització lingüística i en la dècada dels setanta la producció narrativa torna a la normalitat.

Autors Clau de la Literatura Catalana

Enric Valor

Aquest autor conrea la prosa narrativa, els contes populars valencians, com Rondalles Valencianes, i la novel·la realista i rural, on destaca la forma de vida dura als pobles. Durant l'època de l'inici del franquisme es va dedicar a difondre la normativa, no a la literatura. Més tard escrigué l'obra narrativa.

Un tema recurrent és la comparació entre la vida a la ruralia i a la ciutat, de vegades idealitzant la vida al camp i a vegades valorant-la de forma negativa. L'estil és propi d'èpoques anteriors. Fa una anàlisi psicològica dels personatges. A la seua obra Cassana fa un retrat de la societat valenciana del moment, la qual cosa és natural a les seues obres. Destaquen les següents característiques:

• La localització de les seues obres és un paratge natural magnífic.
• Mostra la part positiva i negativa dels costums populars.
• Reflexiona sobre la justícia i la dignitat humanes.
• Estil acurat amb llenguatge cuidat el qual mostra amor per la seua llengua.
• Apareixen abundants descripcions detallades i minucioses.
• El model de narració és versemblant, lineal i parla sobre la naturalesa tal com l'autor l'ha coneguda.

Mercè Rodoreda

Va començar escrivint a publicacions periodístiques. En l'època que començà a escriure la novel·la psicològica, aquesta era molt comuna, però ella continua amb el gènere més temps. Va patir les conseqüències de l'exili, una vida amorosa agitada i la guerra. Rep influències d'autors estrangers psicologistes com Virginia Woolf. Destaca l'acurada descripció psicològica de personatges, sobretot femenins, que estan sotmesos al destructor pas del temps. Els personatges evolucionen al mateix temps que la realitat que els envolta ho fa.

• Destaca el paral·lelisme entre els pensaments dels personatges i la descripció dels llocs, persones i situacions.
• Els diàlegs es confonen amb els pensaments.
• Hi apareixen constants canvis en els estils del discurs.
• Així aconsegueix que la narració, la descripció i el diàleg es confonguen de manera que són essencials en les seues narracions.
• La psicologia dels personatges es fa patent mitjançant repeticions d'expressions que esdevenen obsessions característiques de cada personatge.
• Hi ha elements existencialistes, neorealistes i simbòlics.

Novel·les importants seues són: Aloma, que és la predecessora de les característiques de la seua literatura posterior, i La Plaça del Diamant, on retrata la història d'una dona de classe popular i els esdeveniments importants que ella viu, que contrasten entre els importants per a un col·lectiu (la guerra) i els importants de manera personal.

Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés va ser un autor reconegut als anys 70. Als anys 50 publica obres com La Nit, en les quals presenta la realitat dolorosa de la postguerra. Els temes són l'angoixa per la monotonia de la vida i l'opressió política i moral. Anticipa la poesia realista dels anys 60.

Poc després escriu Llibre de meravelles, on es veu a si mateix com el poeta que té la responsabilitat de comptar les misèries del poble. Les seues aportacions són:

• Narració de la crua realitat: fam, mort, precarietat, dolor de la postguerra, misèria, amor, sexe i repressió moral.
• Estil col·loquial però literari que no es pot separar de la seua temàtica i del poble.
• Referències a la cultura popular per a mostrar la quotidianitat i realitat, que denuncia amb la ironia i la paròdia.
• Referències a la literatura universal.
• Teatralitat amb aparició del destinatari, que és a vegades ell mateix o algun suposat interlocutor. Està relacionat amb el caràcter col·loquial.
• Estellés conta històries populars o llegendes urbanes.

Manuel de Pedrolo

El teatre de Pedrolo és circumstancial i sorgeix amb l'impuls que va suposar l'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Recorre al teatre de l'absurd per burlar el rigor de la censura. Denuncia les situacions que limiten la llibertat i reflexiona sobre l'essència de la nostra espècie. Els temes dominants són la repressió sexual i política, la solitud, els conflictes socials i la visió d'un món futur.

Les obres estan ambientades en un temps i un lloc imprecisos i els noms dels personatges solen ser inventats. El teatre seu és pessimista, considerant els problemes col·lectius i planteja una transposició de la realitat. Els personatges viuen abocats cap al seu món interior i tracten d'explicar-lo, però preocupats també pel món dels altres. Viuen presoners del present, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen el record imprecís del passat que els confon. La seua obra està plena de símbols i utilitza un lèxic teatral directe, adequat a les necessitats escèniques.

Salvador Espriu

L'obra poètica de Salvador Espriu va evolucionar paulatinament des de l'existencialisme dels anys 40 i 50 fins a una poesia més realista:

• Existencialisme: A Les hores, el poeta plora la mort dels éssers estimats i la del país; veu la pàtria com un gran cementeri per on passeja perdut, evocant el passat i cercant l'eixida d'un laberint.
• Realisme social: El 1960 inicia el període realista. Els temes són la guerra entre germans, la demanda de pau, perdó i tolerància. El poeta-profeta s'implica en les aspiracions del poble i pren la paraula per moralitzar i demanar que Espanya esdevinga un lloc de convivència, respecte i llibertat.

Característiques principals:

• La densitat i l'hermetisme, amb símbols procedents del món antic.
• L'aparició de mots que esdevenen símbols per ser repetits i posats en relació amb un significat abstracte, normalment relacionat amb la mort i amb la llengua.
• Pessimisme, de vegades atenuat amb la ironia i la sàtira, en contemplar l'enfonsament del seu món.
• Recreació mitològica per satiritzar, denunciar i moralitzar, no com a recurs per a evadir-se de la realitat.

Josep Maria Benet i Jornet

Té inspiració realista i es basa en tècniques d'origen literari (ciència-ficció, còmic). El tema sol ser la problemàtica de la generació de la postguerra amb les seues grans limitacions. Denuncia aquells que, en obtindre benestar econòmic, s'oblidaren de les penúries que passaren abans. Les obres més destacades són Berenàveu a les fosques i La desaparició de Wendy, algunes traslladades al cinema.

Va ser creador de serials televisius de gran audiència a Catalunya. Poble Nou va ser la primera telenovel·la en català i va crear tot un fenomen social. Els temes eren el canvi de fortuna en una família i la contraposició entre vell i nou. L'acció es desenvolupava a Barcelona i l'argument es basava en quan a la mare de la família Aiguadé li toca la loteria. Apareixien addicionalment històries secundàries que mostraven divorcis, adulteris, paternitats no reconegudes i homosexualitat. Amb açò l'autor pretenia contribuir a la integració social, a transmetre els valors de la tolerància i a la normalització lingüística.

Miquel Martí i Pol

La seua obra, senzilla, ha tingut una gran difusió gràcies a la col·laboració amb cantautors com Lluís Llach i Rafael Xambó, que han musicat nombrosos poemes. El ressò social d'aquest autor està lligat a alguns fets que han marcat la seua vida:

• El lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre.
• La condició obrera, com a escrivent a una fàbrica tèxtil des dels 14 anys fins als 43, que l'ha ajudat a connectar amb els lectors conscienciats amb la realitat obrera durant els anys 60 i 70.
• Les conseqüències de l'esclerosi múltiple, que el va deixar greument impedit.
• El compromís del poeta amb el país i amb la justícia social.

Els seus poemes descriuen la realitat d'herois de la vida quotidiana: les faenes d'obrers, mestresses de casa, jubilats… Tenen consideració d'autèntiques gestes. Utilitza un llenguatge directe i narratiu sense caure en el simplisme. Amb paraules senzilles i ben triades, aconsegueix metàfores originals i evocadores que atrauen l'interès del lector.

Joan Fuster

Joan Fuster és el millor assagista català del segle XX. Fou un intel·lectual compromès amb els indigents i amb la recerca de la identitat pròpia de la gent dels territoris de llengua catalana. Va escriure assaig humanístic, sociopolític i d'història cultural. L'estil és fresc, desenfadat i carregat de fórmules col·loquials. També subtil, sagaç, irònic i càustic.

L'assaig va ser durament perseguit durant la postguerra per la seua càrrega ideològica. Va sofrir censura, hostilitat, falta de mitjans, absència d'ambient cultural i atonia cívica. Les obres més importants humanístiques van ser El descrèdit de la realitat i Diccionari per a ociosos; en aquestes parla de la importància de l'art per a l'ésser humà. En l'àmbit sociopolític destaquen Qüestió de noms i Nosaltres, els valencians; en aquestes reflexiona sobre la divisió que causa la polèmica pel nom de la llengua, l'autoodi, el provincialisme i la manca d'una força social compromesa. Fuster planteja que els valencians devien prendre consciència nacional per a poder avançar cap al futur.

Quim Monzó

La seua narrativa reflecteix la vida quotidiana i el modernisme de la societat. Transforma la realitat quotidiana amb la imaginació per a apropar-se a les inquietuds del lector, que són també aquelles dels personatges i de l'autor. Posa de manifest les contradiccions de la societat d'aquell temps: incomunicació social i solitud de les persones individuals dins d'un món massificat. Açò es mostra mitjançant la deformació, la caricatura i l'absurd.

Les situacions absurdes expressen les frustracions i desitjos inconfessables dels personatges, que hi són pocs, però ben definits. La relació és tensa o indiferent, amb tendència a la rutina, que es trenca amb una situació sorprenent que conduïx a un infern. Es centra en la descripció de la personalitat dels personatges: frustració, desencant per la rutina, fantasies i desitjos, buidor i absència de sentit, superficialitat, insatisfacció, desmotivació i impossibilitat de trobar al·licients. Mostra parelles frustrades en les relacions, avorriment en la parella i pèrdua de la relació entre marit, muller i amant. Formalment utilitza l'humor amarg, ironia, sarcasme, frases curtes, col·loquialismes i vulgaritats.

Tendències Literàries i Renovació Estètica

La Tècnica Literària i la Generació del 70

Destaca l'anomenada “generació literària dels 70”, que és un grup d'escriptors amb trets comuns, que havien viscut el final de la dictadura franquista i s'havien format amb tebeos, cinema i televisió. En l'època a la qual escriuen, el realisme històric estava en crisi, així que mostren el desarrelament social i tenen un caràcter de crònica social mitjançant l'exaltació del món interior del protagonista. Les característiques d'aquesta narrativa són:

• Actitud lírica i intimista de l'autor.
• Existeix una denúncia social front a la repressió viscuda durant l'època de l'educació i el desengany polític.
• Es juga amb el llenguatge introduint elements de la literatura d'altres autors dins de la pròpia (intertextualitat).
• Es pren una actitud de revolta social transgredint les normes restrictives a què havien estat sotmesos durant la dictadura.
• Incorporació de la cultura moderna com el cinema, la música pop i el còmic.
• Els autors conreen gèneres com l'històric, de viatges, eròtic o policíac.

A partir dels anys 80 la llengua s'incorporà a l'ensenyament. Els autors d'aquesta època mesclen els diferents gèneres buscant un públic més ampli i amb l'objectiu d'educar en valors i en el gust per la lectura.

La Renovació Teatral

Al principi de la postguerra el teatre català va ser completament prohibit. Més avant es va començar a permetre, si bé no es permetia traduir obres estrangeres. Les obres que s'hi representaven eren reposicions anteriors a la guerra i textos subjectes a una forta censura. A partir dels 50 destaquen Salvador Espriu, Joan Oliver i Manuel de Pedrolo, i es permeten les traduccions, la qual cosa renovà l'escena amb el neorealisme, els corrents existencialistes i el teatre èpic. Açò propicià l'aparició del realisme social als anys 60.

Una altra novetat important per la renovació que causà fou la fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, que oferí formació a directors, actors i autors i coordinà diversos grups teatrals del territori. Hi destaquen 2 modalitats de teatre:

• Teatre document: Representa i analitza un fet històric.
• Sàtira política: Utilitza l'humor per acompanyar l'anterior.

Els grups teatrals que destaquen són: El Micalet, El Rogle i Els Joglars (per les seues obres polèmiques). Més avant van aconseguir prestigi Tricicle, Comediants, etc. Els autors més destacats són Joan Brossa i Manuel de Pedrolo.

L'Escriptura Teatral Actual

• Investigació de nous espais escènics: Improvisació d'espais i fins i tot representació al carrer o en espais insospitats, com estadis olímpics.
• Rebuig del teatre escrit a priori: Algunes companyies de representació escriuen els seus propis textos, rebutjant la figura de l'escriptor de teatre que escriu des de sa casa.
• Importància de la figura del director escènic: Ell decideix finalment els detalls de tot allò que es va a representar amb una implicació total en l'obra.
• Rebuig de la visió occidental del teatre: Davant la crisi que pateix el teatre occidental, es busquen formes teatrals africanes i, sobretot, orientals (Xina i Japó), que aconsegueixen més interès amb la seua forma ritual i simbòlica.
• Barreja de mitjans expressius: Tot és vàlid en l'expressió teatral. Les noves tecnologies penetren en el teatre actual i es barregen amb tècniques antigues com el mim (Tricicle) i el circ (Els Comediants), amb la projecció cinematogràfica de l'obra sobre una pantalla amb actors que de sobte la travessen (La Cubana).

La Poesia en el Període

Es caracteritza per continuar amb tècniques anteriors al 1939, el simbolisme i les avantguardes:

1. En primer lloc, en l'etapa de postguerra immediata, la poesia enllaçava amb la tradició de preguerra condicionada per noves circumstàncies que pronte evolucionaren cap a la tradició simbolista. El poeta simbolista i existencialista dels 50 desenvolupa un discurs procliu a la religiositat i a l'humanisme, distant de la realitat immediata. Destaca Carles Riba.
2. En segon lloc, una poesia que continuava el camí dels avantguardistes. Els avantguardistes van procurar l'experimentació amb el llenguatge i la presència de recursos visuals. Destaca Joan Brossa. A València, Carles Salvador aglutina al seu voltant tots els escriptors de preguerra amb un model estètic conservador d'inspiració populista. Als 50 arriba CYP (Cercle de Bellas Artes / estètica pròxima al simbolisme) amb estètica pròxima al simbolisme i reflexió existencial.

Als 60 destaca el realisme social amb intenció de denúncia de les injustícies de la dictadura, amb un llenguatge clar i directe per arribar al major nombre de lectors. El 1960 es publicaren Pell de brau i Vacances pagades. Els poetes més joves evolucionen cap al postsimbolisme i la poesia intimista individual.

La Poesia Actual

A finals dels 60 el realisme entra en crisi per la transició democràtica. Apareix una nova generació de poetes, encapçalats per Pere Gimferrer, que canviaran l'accent del social a l'individual. Influïts pel simbolisme i el surrealisme, experimenten amb el llenguatge, el qual conceben com un instrument d'introspecció.

Característiques:

• El trencament amb el realisme.
• Actitud lírica i intimista.
• La manifestació del món cultural de l'escriptor a través de la intertextualitat i les referències a altres autors.
• La recreació sublimada del món prohibit de la infantesa i de la joventut viscudes.
• La incorporació de la cultura moderna, el cinema i el còmic.
• Experiments sobre les possibilitats dels gèneres poètics i narratius.
• El retorn a l'estètica simbolista i formalista amb un llenguatge molt elaborat, ric en imatges i de difícil interpretació.
• El retorn a l'existencialisme.
• Crisi de les ideologies i actitud de revolta envers l'educació rebuda, amb un món que no reconeixen com a propi.

La poesia presenta un cert continuisme, però n'accentua l'experimentalisme, la tendència a l'intimisme i l'actitud meditativa.

Pensament i Identitat: L'Obra de Joan Francesc

L'eix genèric de les seues reflexions és la qüestió de la identitat i les seues conseqüències derivades, generalment en política: el nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació d'identitats i de símbols representatius, la importància de les llengües per a crear consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular aquests elements interessadament.

Les seues reflexions parteixen de la seua experiència personal i la dels lectors, fent la lectura propera, accessible i suggeridora. Demostra, escèptic front a les veritats absolutes, el problema peculiar de valencians i catalans front a la seua condició nacional, equiparant-ho a altres pobles del món.

En Crítica de la nació pura analitza el nacionalisme des de l'antropologia social. Desfà els tòpics sobre la puresa i unificació sense contradiccions de la nació i la mostra com una creació social, humana, dependent de símbols i en evolució; amb una sòlida argumentació aporta una crítica als adeptes al nacionalisme espanyol. Sobre la nació dels valencians i Cultura, llengües, nacions són obres que mostren aquesta complicada adscripció nacional dels valencians.