Literatura Catalana Contemporània: Teatre i Narrativa de Postguerra als Anys 70

1. Joan Francesc Mira

Joan Francesc Mira es dóna a conéixer amb dues obres narratives en les quals conrea el realisme de caràcter rural amb intencions mitificadores.

En obres narratives posteriors, Mira no renuncia a donar el seu punt de vista. Hi trobem trets autobiogràfics que l'autor fa servir per a donar-nos una visió personalíssima sobre qüestions humanístiques. D'entre la seua producció destaca la trilogia de València, formada per:

• Els treballs perduts: reconstrucció històrica de València de la mà d'un intel·lectual madur que vol instal·lar una gran biblioteca.
• Purgatori: viatge interior d'un metge que torna a València.
• El professor d'història: un professor d'història contemporània avança la jubilació després d'un accident grotesc a la facultat. L'última classe es converteix en una extraordinària reflexió sobre el sentit o el final de la història.

En l'obra de Mira sovintegen les referències clàssiques, mitològiques i culturals, com a Borja, Papa. També ha contribuït a l'anàlisi i la reflexió de la realitat amb obres com Els Borja: família i mite.

2. Josep Maria Benet i Jornet

El teatre de Josep Maria Benet i Jornet segueix una evolució paral·lela a la literatura de postguerra: s'inicia en el realisme social, presenta una renovació intimista i la recerca de l'espai mític —sense abandonar el realisme—, i pren una orientació simbolista amb Revolta de bruixes.

El tret més característic del seu teatre és la pressió del medi sobre els personatges; per això, hi és freqüent la denúncia de l'actitud d'aquells que, en aconseguir el benestar econòmic, s'oblidaren de les penúries que havien passat.

La seua tasca com a guionista cinematogràfic i televisiu li ha atorgat una gran popularitat: és creador de serials televisius en català de gran audiència. Poble Nou fou la primera telenovel·la en català. Aquesta ficció serial, a més d'aportar punts de reflexió sobre valors i preocupacions actuals, ha contribuït a la integració social i ha esdevingut un vehicle fonamental per a la normalització lingüística.

3. Escriptura teatral actual

A partir dels anys setanta, el teatre esdevé tan sensible com els altres gèneres a la renovació que exigeixen la fi de la dictadura franquista i l'obertura a la modernitat i a Europa que augura la transició democràtica. Els nous camins teatrals, articulats al voltant de companyies de teatre independent i universitari, es concreten en un plantejament col·lectiu.

Les principals característiques d'aquesta etapa són:

• L'espai escènic: les companyies i grups de teatre tendeixen a la improvisació d'espais, representant obres al carrer o en indrets poc habituals.
• Participació col·lectiva: intervenció de tot el grup en l'escriptura del text dramàtic (com ara Els Joglars o Albena Teatre).
• Direcció escènica i llenguatges: gran rellevància del director escènic, visió global del concepte teatral i hibridació de mitjans expressius.
• Presència audiovisual: el teatre actual també té presència a la televisió mitjançant sèries costumistes (com Unió Musical Da Capo, d'Albena Teatre) i obres d'humor com Autoindefinits.

4. Manuel de Pedrolo

L'obra de Manuel de Pedrolo és una de les més extenses i variades de la literatura catalana, amb més d'un centenar de títols publicats. Les seues novel·les van patir una persecució constant per part de la censura franquista. Paral·lelament, cal remarcar la seua important tasca com a traductor.

Els seus escrits reflexionen sobre el sentit de l'existència i la llibertat humana. Entre les seues obres teatrals més destacades trobem:

• Cruma: peça que planteja la incomunicació profunda de l'ésser humà.
• Homes i No: drama que aborda la revolta d'una parella jove contra el conformisme heretat.
• Situació bis: reflexió incisiva al voltant de la llibertat des d'una òptica política i social.

Els eixos temàtics dominants en la seua dramatúrgia són la repressió sexual i la repressió política. Un altre tret definitori de Pedrolo és l'ambientació de les peces en un temps i un espai indeterminats, acompanyada de personatges amb noms inventats o al·legòrics. Mitjançant aquest recurs, denunciava les injustícies contra la dignitat comeses sota l'Espanya franquista tot conferint-los un abast universal aplicable a qualsevol època o nació.

5. La revolució teatral: de la postguerra als anys setanta

Durant la immediata postguerra, el teatre en llengua catalana fou completament prohibit. A partir de 1946 es reprengueren gradualment algunes representacions, per bé que calgué esperar una dècada per a autoritzar traduccions d'autors internacionals. Els primers anys de represa es caracteritzaren per la reposició d'obres anteriors al conflicte bèl·lic.

A mitjan anys cinquanta comença una recuperació més decidida amb estrenes d'autors com Salvador Espriu o Joan Oliver (Pere Quart), alhora que es permeten obres estrangeres traduïdes. La fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG) per part de Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany va revolucionar l'escena catalana en introduir les tècniques i corrents d'avantguarda internacionals.

El teatre social d'aquest període es va manifestar principalment en dues modalitats:

• El teatre document: orientat a representar fidelment esdeveniments històrics des d'un prisma crític.
• La sàtira política: que perseguia els mateixos objectius de denúncia històrica del teatre document, però emprant la clau humorística i grotesca.

En aquest context cal destacar l'aparició de col·lectius teatrals independents com ara Pluja, Els Joglars, i posteriorment companyies com Dagoll Dagom o El Tricicle. En el terreny autoral, van destacar de manera rellevant dramaturgs com Joan Brossa i el mateix Manuel de Pedrolo.