Literatura catalana contemporània: teatre, poesia i assaig

Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual

A partir de 1975, els protagonistes van ser el director, l’expressió corporal, la imatge i les tècniques del treball col·lectiu. En aquest context es van fundar companyies com La Cubana o La Fura dels Baus. Cap a la fi dels vuitanta, la paraula es reivindica com un element clau del teatre. S’imposen nous models com David Mamet, Samuel Beckett o Benet i Jornet.

Amb la recuperació del dramaturg, ja no és l’escriptor qui elabora un text que serà concretat per un escenificador, sinó que l’autor dramàtic participa en tot el procés de la producció. Destaca Sergi Belbel, qui va progressar cap a una producció més realista de la nostra societat, com Talem i La sang.

En la dramatúrgia catalana destaca Lluïsa Cunillé, qui posa en pràctica un nou tipus de diàleg: fragmentat, repetitiu i obert. Cunillé situa les expectatives no tancades, en els enigmes sense resoldre. La capacitat d’adaptació a espectacles diversos ha estat un dels fenòmens que més ha contribuït a difondre el teatre català.

L’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual

Amb l’èxit de «Una vella, coneguda olor» de Josep Maria Benet i Jornet va començar una nova etapa per al teatre català. Les primeres obres de Benet pertanyen al realisme històric. Però, amb obres com «Marc i Jofre», va produir una ruptura amb textos anteriors incorporant elements de diferents gèneres. Obres com «La desaparició de Wendy» o «Revolta de bruixes» pertanyen a un teatre més imaginatiu que Benet també va conrear. A més, va publicar obres adreçades a un públic infantil i juvenil i va crear guions per a sèries de televisió.

L’última fase de la seua producció dramàtica s’inicia amb «Desig». Per escriure aquesta obra es va inspirar en Samuel Beckett i en Sergi Belbel. Aquesta obra es centra en quatre personatges i en les dificultats per comunicar-se. Amb l’ajuda de Sergi Belbel, «Desig» va ser posada a escena al Centre Dramàtic.

Benet és un dels pocs dramaturgs que va transformar la seua trajectòria artística d’acord amb cada període de la seua vida.

Repercussió de l’assaig de Joan Fuster

Joan Fuster és l’assagista espanyol més important de les generacions posteriors a la Guerra Civil. La seua obra es pot classificar en obres de temàtica humanística i general, obres destinades a reflexionar i investigar sobre la identitat col·lectiva dels valencians i obres crítiques d’història literària.

Els seus assajos responen sempre a una mateixa actitud: la voluntat de comprendre un fet. Es tracta d’examinar qualsevol tema per tal d’aconseguir-ne una comprensió renovada i aprofundida.

En l’obra «Nosaltres, els valencians», Fuster utilitza la història com a mitjà de transformació de la seua societat i marca en aquest llibre les premisses a partir de les quals els valencians s’haurien de plantejar el destí del seu país. La influència d’aquesta obra ha estat profunda en la societat valenciana. Va actuar com un catalitzador sobre un grup de joves i va obrir pas a una acció cada vegada més decidida per construir una cultura nacional i moderna al País Valencià. Com a conseqüència, van aparèixer llibres especialitzats en llengua catalana.

Joan Francesc Mira i la reflexió sobre la nostra realitat contemporània

Es pot dir de Joan Francesc Mira que és un humanista en tot el sentit del terme. A partir dels anys setanta, va iniciar la publicació de la seua obra literària, d’investigació humanista i política i del seu quefer periodístic. Destaca la seua obra de reflexió sobre la situació de la llengua i del poble valencià, «Població i llengua al País Valencià». Cal destacar el seu compromís amb la societat valenciana i la seua reflexió constant sobre la identitat valenciana al llarg de la història i en la situació actual.

L’obra assagística de Mira és una reflexió sobre l’actualitat política, social i literària dels últims quaranta anys. Mostra especial interès per temes d’antropologia social, identitat nacional i imaginari col·lectiu. La seua llengua literària esdevé pròxima al lector valencià gràcies al seu lèxic. Els seus articles periodístics són assajos en miniatura caracteritzats per la frescor, l’adjectivació essencial i la ironia justa.

Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual

La poesia dels vuitanta està marcada per la pèrdua de grans poetes, com Espriu, Foix o Vinyoli. Es va cultivar una poesia experimental amb referents com Joan Brossa, que gràcies a «Poesia rasa» ocupa un lloc central en la poesia. L’estètica predominant en les últimes dècades del segle XX és el realisme líric, assentat gràcies a Vinyoli.

Als vuitanta van aconseguir la maduresa artística poetes com Pere Gimferrer, Feliu Formosa, Francesc Parcerisas i Narcís Comadira. Pere Gimferrer ha publicat llibres de gran valor com «El vendaval». La poesia de Feliu Formosa està basada en una vasta cultura, un realisme existencial i la influència de Gabriel Ferrater. La poesia de Francesc Parcerisas ha evolucionat des del realisme crític fins a una poesia d’actitud moral davant de la quotidianitat. «L’edat d’or» l’ha convertit en representant de la poesia de l’experiència. Narcís Comadira ha tendit a les formes clàssiques, la contemplació, la reflexió i la ironia.

A mitjans dels vuitanta es van donar a conèixer poetes com Vicent Alonso i Casasses. Una part d’aquesta poesia ha defensat el barroquisme vital i plantejaments heterodoxos. Dins d’aquesta línia, l’obra de Casasses, populista i romàntica, s’ha convertit durant la segona meitat dels noranta en un referent inexcusable.

La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho

Miquel Martí i Pol (1929-2003) és un dels poetes catalans més populars i llegits. Als catorze anys va contraure esclerosi múltiple, que li va impedir moure’s i parlar amb normalitat.

La seua poesia, autobiogràfica, transcendeix la realitat de la seua malaltia i del temps històric, creant un paisatge d’una gran serenitat. Els seus primers llibres s’inclouen en el realisme històric.

La progressió de la malaltia queda reflectida en les obres de la primera meitat dels setanta. S’imposen la solitud i la mort, i el poeta defineix un món reduït i tancat. D’aquesta experiència interior n’isqué amb un vitalisme paral·lel al de la societat catalana per la recuperació de les llibertats polítiques. Com a contrast, un nou amor i una nova estabilitat en la seua vida són els motius d’«Els bells camins». També publica un llibre de poesia amorosa molt reconegut: «Estimada Marta».

En els llibres que publica durant els anys noranta destaca el desconcert i la inseguretat. Aquesta sensació deriva de la reflexió sobre la vida del país i la política. La popularitat del poeta s’explica per la sinceritat de la seua veu poètica, per l’experiència biogràfica, perquè la seua poesia és essencialment comunicativa i perquè el seu món metafòric defuig l’hermetisme.

Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys setanta

Durant la postguerra el teatre català va ser allunyat dels escenaris. El 1946 es torna a representar, però fins deu anys després no van ser permeses les traduccions. En aquests anys els autors més actius estaven exiliats o prohibits, i el panorama teatral no oferí novetats.

A la segona meitat dels cinquanta es va iniciar una recuperació. Cal destacar l’Escola Catalana d’Art Dramàtic Adrià Gual, que actua com a nexe entre la nostra dramatúrgia i els principals corrents europeus. Van sorgir grups de teatre independent i directors com Feliu Formosa.

Al País Valencià, les primeres representacions es realitzen a Castelló. La programació té dos corrents: el sainet i el teatre religiós. A partir de 1946, el sainet té gran èxit. Però, a partir dels cinquanta, es va conformant un públic que exigeix un nou tipus de teatre. A més, sorgeixen dos espais d’oci: el cinema i la televisió.

En relació al teatre religiós, les primeres manifestacions permeses durant la postguerra són les dels miracles de Sant Vicent Ferrer. Entre les institucions que ajuden a restablir el teatre en valencià destaca el Teatre Estudi de la Rat Penada.

Martí Domínguez i Joan Alfons Gil Albors destaquen per intentar renovar i actualitzar el teatre valencià.

Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo

Pedrolo ha conreat tots els gèneres literaris i ha treballat molts temes i tècniques. Per a ell, la novel·la és un instrument per posar en evidència el món real en què viu.

Pedrolo usa tots els gèneres novel·lístics i introdueix les innovacions de la narrativa contemporània. Va escriure la primera novel·la de ciència-ficció catalana: «Mecanoscrit del segon origen». L’obra més ambiciosa de Pedrolo és la sèrie «Temps obert». Cada novel·la de la sèrie explora diferents desenvolupaments narratius amb una tècnica cada vegada diferent.

Sorgit de la necessitat d’exposar una situació de repressió, el teatre de Pedrolo, per tal de burlar la censura franquista, elimina qualsevol referència: les seues obres no tenen ni geografia ni història, i els personatges són símbols. L’aparició del teatre de Pedrolo va coincidir amb el teatre de l’absurd; però Pedrolo va assenyalar que la seua obra és massa coherent per ser absurda. Els personatges enfronten les situacions amb una lògica rigorosa. Destaquen els temes de la mort, de la comunicació entre els homes, l’autenticitat, el sentit de l’existència i, sobretot, la llibertat. Examina un problema des d’angles diferents i hi va aprofundint, però el problema és, fonamentalment, la llibertat.