La literatura catalana durant el franquisme: exili, resistència i represa
La literatura catalana durant la dictadura franquista
Amb la instauració de la dictadura del general Franco i la consegüent pèrdua de les llibertats polítiques i culturals, la producció literària entra en crisi: l’existència de la censura no permetia la publicació de determinades obres i, a més, tota una generació d’escriptors es veu abocada a l’exili cap a França o Amèrica (Carles Riba, Pere Quart, Pere Calders). Aquests escriptors se senten amb la responsabilitat de continuar una tradició cultural, una llengua i una literatura que estava al límit de l’extinció total. Els exiliats organitzaren al seu lloc de residència (Mèxic, Buenos Aires o Santiago de Xile) una vida cultural activa en català: jocs florals, premis, editorials i revistes, i es dedicaren a l’ensenyament, el periodisme o el món editorial.
Trets característics de la literatura d'exili
Alguns trets característics d’aquesta literatura d’exili són:
- La literatura es fa a partir de l’experiència immediata.
- Conté notes exòtiques extretes del nou espai on es mou l’escriptor.
- Inclou el tema de l’enyorament.
- Incorpora el sentiment de frustració i la fatalitat del destí.
- Denuncia la guerra i les seues conseqüències.
L'exili interior i la clandestinitat
Els escriptors que romangueren al país hagueren de renunciar a una presència pública. Però, a pesar del silenci, de l’aïllament i de la desconnexió amb el públic, s’anaren refent llaços que en testimoniaven la supervivència. S’organitzaven sessions clandestines de l’Institut d’Estudis Catalans en cases particulars i tertúlies. Aquestes iniciatives permeteren enllaçar autors de distintes generacions, de distintes parts del domini lingüístic i, fins i tot, autors que s’havien exiliat, com hem comentat anteriorment.
Alguns d’aquests escriptors ja s’havien donat a conéixer abans de la guerra i la seua carrera es veié interrompuda. Altres de més joves, en canvi, iniciaren la seua obra en aquelles condicions de cercles culturals tancats.
La represa dels anys seixanta i les noves tendències
El panorama es va consolidar a la dècada dels seixanta amb la creació d’Edicions 62, que va llançar a més traduccions de novel·la estrangera, cosa que va permetre l’accés del públic a les formes de narrativa europea.
Les circumstàncies polítiques de la postguerra expliquen que bona part de la narrativa que es publica fins al començament dels seixanta tendisca a rebutjar el tractament directe de la realitat i a explicar-la a través de la simbologia i del mite. Així tenim l’exemple de Joan Perucho i Pere Calders, que opten per una literatura imaginativa o fantàstica.
La postguerra literària al País Valencià
A València la producció literària durant la postguerra es va decantar pels versos. Fou a partir dels anys 50 quan van aparéixer els volums de Rondalles valencianes d’Enric Valor. També des de l’Editorial Torre es van editar alguns reculls de contes com Paràboles i prou de Josep Iborra. Caldrà esperar a la dècada dels setanta perquè una generació d’escriptors comence a publicar narrativa de manera sòlida i continuada.