Literatura catalana: Mercè Rodoreda, narrativa des dels anys 70 i renovació teatral de la postguerra
Connectors i recursos discursius
Naturals: en primer lloc, d'una banda, finalment...
D'addició: a més, i també...
Contrast: però, tanmateix, en canvi, amb tot, ara bé...
Reformulació: o sigui, és a dir
D'exemplificació: per exemple, com ara
Consegüència: així doncs, en conseqüència, aleshores, per això, tant.
Mercè Rodoreda
L'obra permet observar dues línies creatives: l'anàlisi psicològica i la recreació del fantàstic. La psicològica se centra en l'ànima dels personatges (Aloma). Al segle XX assoleix major prestigi l'anàlisi dels sentiments dels protagonistes.
La producció és una reflexió sobre el pas del temps: Aloma tracta la pèrdua de l'adolescència, La plaça del Diamant l'arribada a la maduresa i Mirall trencat la vellesa i la mort. Les protagonistes són dones en conflicte amb el món, el dolor i la infelicitat (anàlisi profunda dels pensaments de les dones).
La plaça del Diamant és l'obra mestra de l'evolució psicològica de la protagonista en tres moments històrics, amb un llenguatge col·loquial. Mercè Rodoreda és l'exponent de la novel·la psicològica de la postguerra i és contemporània a partir de la guerra.
Narrativa des dels anys 70 fins a l'actualitat
Als anys 70 els autors viuen la fi del franquisme i la creació d'editorials. La situació narrativa de les tres darreres dècades del segle XX millora: hi ha un major nombre de narradors i de públic lector.
Els 70 són la novel·la del trencament, que s'allunya de les tècniques clàssiques i explora noves formes i estructures. Reflecteix els ambients urbans i la problemàtica jove (la contracultura), com en el cas de Quim Monzó.
Els 80 i 90 abandonen les experimentacions i desitgen tornar a les formes clàssiques i a explicar històries, i torna la narrativa de gènere (policíaca). A la segona part dels 80, el realisme brut retrata els trets contradictoris de la societat capitalista actual (Quim Monzó) i la introducció de l'escola dels joves.
En l'actualitat, la disparitat de temes i estils fa complicat explicar el panorama literari: l'inconformisme i l'ús de la xarxa fan que els escriptors actuals se centrin més en els problemes de l'individu que en els de la societat valenciana.
Renovació teatral de la postguerra fins als 70
La prohibició del teatre en català el 1946 va permetre obres que no atacaven el franquisme ni la moral pública. La censura va permetre la pervivència d'obres anteriors a la guerra o de comèdies burgeses.
El teatre de nova creació es caracteritza per l'absència de referències al context polític i social. El resultat va ser adaptar la filosofia existencialista a la ideologia catòlica (Alexandre Puig). El canvi a l'escena dels anys 50 va ser la traducció d'obres estrangeres per actualitzar el teatre.
El neorealisme evoluciona en el teatre dels anys 60 cap al realisme social (fundació de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual). El teatre social té dues modalitats: el document i la sàtira política. El document intenta posar en escena un fet històric controvertit. La sàtira política té la mateixa finalitat que el document però en clau humorística, com en El retaule del flautista. Cal destacar Els Joglars, que van posar en escena obres polèmiques.
Finalment, cal fer referència al corrent avantguardista (Manuel de Pedrolo).